Peridexió
| Període | edat mitjana  |
|---|---|
El peridexió (o perindens) és un arbre llegendari descrit en el Physiologus, un bestiari cristià dels segles II o IV abans de la nostra era,[1] i que fou popular en els bestiaris medievals. Es descriu com d'origen indi, que atrau els coloms i espanta les serps, i se li fa símbol de la salvació cristiana.
Etimologia
[modifica]El nom prové del grec δένδρον περιδέξιον (déndron peridéxion), peridéxion significa 'ambidextre', 'destre' o 'pràctic'.[2] Els manuscrits llatins, com el Bestiari d'Aberdeen, l'anomenen "perindens".
Descripció
[modifica]El Physiologus descriu que l'arbre creix a l'Índia i té un fruit dolç que agrada als coloms. Una serp que pretén devorar coloms té por de l'arbre i de la seua ombra; per tant, espera que els coloms s'allunyen de la protecció de l'arbre per atacar-los. Aquest és un recordatori de la salvació per al lector cristià del text, en què l'arbre representa la fe cristiana i la serp és el dimoni que espera agafar els que ixen de l'església, fent una comparació amb Judes Iscariot.[3] Els fruits són descrits pel text com de "saviesa celestial» i els coloms com l'Esperit Sant.[4]
L'arbre també apareix en el Bestiari de Zirc, bestiari il·luminat hongarés del segle XV. Es descriu amb les serps al foli 292r.
Orígens
[modifica]El Physiologus dona la descripció més antiga documentada de l'arbre. El text fou escrit al segle II o IV per un autor grec ara desconegut que va tenir accés als clàssics grecs, la Bíblia, als primers autors cristians i a les faules. Més tard esdevingué un llibre popular i es va traduir a molts idiomes, inclòs el llatí; s'estengué a l'Europa occidental al segle IX. No se'n coneix cap original; gràcies a la seua popularitat, però, hi ha molts manuscrits posteriors que l'inclouen.[5] El filòleg alemany Otto Schönberger va suggerir que l'arbre podria provenir de la Naturalis Historia de Plini el Vell, que explica com el freixe és un element dissuasiu per a les serps, combinat amb la història bíblica de l'Arbre de la vida. Les serps i els dracs que guarden els arbres són un element ben documentat en la literatura i la iconografia hel·lenística. En la mitologia grega, el drac de cent caps Ladó preservava les pomes daurades de les Hespèrides. Heròdot en les seves Històries esmentà serps alades que guardaven els arbres d'espècies a Aràbia.[alpha 1][6]
Representacions en l'art
[modifica]
L'arbre peridexió està representat en manuscrits il·luminats d'època medieval. N'és el cas d'un bestiari, el Biblioteca Houghton, MS Typ 101 (cat. núm. 28), conservat a la Biblioteca Houghton de Cambridge, Massachusetts, Estats Units. Aquest manuscrit fou copiat d'un manuscrit anterior de la Biblioteca Nacional de Rússia, el Lat. QvIII. 1, en què el peridexió apareix en marginàlia. És l'únic de tot el manuscrit, perquè no es va deixar espai per a miniatures després d'escriure el text.[7] Les representacions posteriors en els bestiaris mostren la serp lliscant pel tronc o xiulant sota l'arbre. Aquest últim es troba en el Fisiòleg de Berna. Altres representacions inclouen dos dracs, plantejats simètricament, amb els coloms també simètrics a l'arbre.[3] També es troba en l'arquitectura europea, com ara en un capitell de la Basílica de Saint-Urbain de Troyes, que ara és al Louvre.[8]
La seua imatgeria apareix a les portes de la catedral de Gniezno (Polònia), en què els coloms que s'aixopluguen a l'arbre com Adalbert de Praga que es refugia en un monestir de Roma. Aquesta representació en difereix de les típiques medievals. Ací, el drac no és Satanàs, sinó els prussians que Adalbert volia convertir al cristianisme i que el van executar. L'arbre té al cim un gall en al·lusió a les negacions de Pere. Ací, el futur sant ha de deixar la seguretat de l'arbre per a fer la seua missió, que és el contrari del sentit original de la faula.[9]
Notes i referències
[modifica]Notes
[modifica]- ↑ Heròdot, Històries, Llibre II. Euterpe, LXXV. (75) "Hi ha, a Aràbia, prou a prop de Buto, un lloc on vaig anar a preguntar sobre les serps alades. Quan hi vaig arribar vaig veure una quantitat prodigiosa d'ossos i espines de l'esquena d'aquestes serps. N'hi havia munts escampats per tot, grans, mitjans i petits. El lloc on s'amuntegaven aquests ossos es troba en un estret congost entre muntanyes i s'obri a una vasta plana que limita amb la d'Egipte. Es diu que aquestes serps alades volen d'Aràbia a Egipte a principis de primavera; però que els ibis, anant a trobar-los al lloc on acaba aquest congost a la plana, els impedeixen passar, i els maten. Els àrabs asseguren que és en reconeixement a aquest servei que els egipcis tenen una gran veneració per l'ibis; i els mateixos egipcis coincideixen que aquesta és la raó per la qual honoren aquests ocells." (llegiu en línia) Llibre III. Thalia, CVII. & CIX. (107 i 109) "A la banda sud, Aràbia és l'últim dels països habitats. També és l'únic on trobem encens, mirra, canyella, i làudan. Els àrabs recullen totes aquestes coses amb molta dificultat, excepte la mirra. Per recollir l'encens, cremen una goma anomenada styrax sota els arbres que la produeixen, que els fenicis van portar als grecs. Cremen aquesta goma per allunyar unes petites serps voladores, de diferents espècies, que guarden aquests arbres, i que no els deixarien sense el fum del styrax. Aquests són els tipus de serps que volen en esbarts cap a Egipte. [...] A més, hi ha escurçons per tota la terra; però les serps alades només es veuen a Aràbia; hi són en nombre molt gran". (en línia)
Referències
[modifica]- ↑ Cf. Le Physiologos, le bestiaire des bestiaires, par Arnaud Zucker, éd. Jérôme Millon, 2004, pàg. 12 (francés).
- ↑ Henry George Liddell i Robert Scott (1940). "περιδέξιος". A Greek–English Lexicon. Revisat i ampliat per Roderick McKenzie. Oxford: Clarendon Press.
- ↑ 3,0 3,1 «Worldcat». [Consulta: 20 gener 2025].
- ↑ Physiologus. Michael Joseph Curley. Chicago: University of Chicago Press. 2009. p. 28. ISBN 978-0-226-12871-9. OCLC 489110740.
- ↑ Dines, Ilya; Dines, J. «A French modeled English bestiary: Wormsley Library MS BM 3747». Mediaevistik, 20, 2007, pàg. 37–47. ISSN: 0934-7453.
- ↑ «Worldcat» (en francés). [Consulta: 21 gener 2025].
- ↑ Elizabeth Morrison (2019). Book of Beasts: the Bestiary in the Medieval World. Larisa Grollemond. Los Angeles: Getty Publications. pàgs. 60–62. ISBN 978-1-60606-590-7. OCLC 1049576705.
- ↑ Emile Mâle L'art religieux en France: étude sur l'iconographie du Moyen Âge et sur ses sources d'inspiration, 1910, París, Librairie Armand Colin (vegeu el capítol en línia).
- ↑ Tomasz Węcławowicz (2020). "The "Forest of Symbols" on the Romanesque bronze doors at Gniezno Cathedral Church. Romanesque Saints, Shrines, and Pilgrimage. Abingdon-on-Thames: Routledge. p. 261. ISBN 9780429260162.