Vés al contingut

Pied-noir

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula grup humàPieds-noirs · Peus negres
Tipusètnia Modifica el valor a Wikidata
LlenguaFrancès, català, italià, i en alguns casos, àrab
ReligióCatolicisme, judaisme, protestantisme
Grups relacionatsFrancesos, valencians, menorquins, occitans, italians
Regions amb poblacions significatives
França França 
Espanya Espanya 
Algèria Algèria 

Els pieds-noirs (en francès) o peus negres[1] eren els colons europeus a Algèria. Encara que majoritàriament francesos, un nombre considerable eren alacantins o menorquins, a més dels rossellonesos (catalans de ciutadania francesa).[1]

Història

[modifica]

L'origen etimològic és incert. L'explicació més estesa fa referència a les botes utilitzades per l'exèrcit i els colons francesos, en contraposició a les sandàlies algerianes. Una altra explicació vindria del fet que els treballadors dels vaixells de vapor, sovint algerians, caminaven peus nus per les bodegues plenes de carbó.[2] La denominació es va fer popular a França, després de la independència d'Algèria, usada de forma pejorativa envers els repatriats.[1] Aviat, però, va ser adoptada pels mateixos pieds-noirs com a denominació d'identitat.[1]

Encara que amb freqüència s'aplica el terme a tots els repatriats d'Algèria (i fins i tot d'altres excolònies), cal assenyalar que entre les persones que van haver de sortir d'Algèria hi havia musulmans (als quals es denominava harki; molts eren militars i les seves famílies) i no musulmans, uns d'origen europeu i altres pertanyents a la important i nombrosa comunitat jueva local. El terme pied-noir es pot aplicar amb propietat a aquests dos últims grups.

Es calcula que més del 50% dels europeus d'Algèria no eren d'origen francès, i molts d'ells procedien de diverses parts dels Països Catalans, fonamentalment de les comarques litorals de la Marina i l'Alacantí i de l'illa de Menorca, a més dels habitants de la Catalunya del Nord.[1] En menor quantitat, provenien de la costa de Múrcia i Almeria, d'Itàlia i de la resta d'Europa.[1] Malgrat la naturalització i la progressiva assimilació, van mantenir la llengua catalana anomenada patuet, amb influències àrabs i amb ortografia francesa.[1] Actualment, al Rosselló i a la Marina i l'Alacantí es poden trobar nuclis importants d'antics colons francesos provinents d'Algèria, arribats a Europa després de la Guerra de la Independència que acabà en la independència del país el 1962.[1] La influència algeriana és present també en el costum d'algunes famílies valencianes del sud de preparar cuscús, plat típicament magribí, i l'ús de paraules franceses dins del valencià meridional i valencià alacantí, sobretot a la costa, com ara xapó, malló, etc.[1] També són testimoni de la relació valenciana amb Algèria ja abans de la colonització francesa, paraules com meló d'alger (síndria).[3]

Alguns pieds-noirs famosos

[modifica]

Referències

[modifica]
  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 1,7 1,8 MENAGES MENAGES, Àngela-Rosa, i MONJO MASCARÓ, Joan-Lluís, 2007, Els Valencians d'Algèria 1830-1962, Edicions del Bullent, Picanya (País Valencià) ISBN 978-84-96187-60-3
  2. ↑ Trésor de la langue française informatisé (francès)
  3. ↑ «El meló d’alger, un emblema de la globalització», 13-07-2020.

Bibliografia

[modifica]
  • Antoni Seva. Alacant, 30.000 pieds-noirs. Ed. 3i4, València, 1970
  • Marie Cardinal, Les Pieds-Noirs, Place Furstenberg éditeurs, París, 1994
  • Raphaël Delpard, L'histoire des pieds-noirs d'Algérie (1830-1962), Michel Lafon, Neuilly-sur-Seine, 2002
  • Pierre Goinard Algérie, l'œuvre française ISBN 2 906 431 29-X, 2001
  • Marcel Gori, L'algérie illustrée, Editions Campanile, Sophia-Antipolis, 2005
  • Jean-Jacques Jordi, 1962: L'arrivee des Pieds-Noirs, Autrement, París, 2002.
  • Jean-Jacques Jordi, De l'exode à l'exil: Rapatriés et pieds-noirs en France : l'exemple marseillais, 1954-1992, L'Harmattan, París, 2000.
  • Daniel Leconte, Les pieds-noirs, Histoire et portrait d'une communauté, Le Seuil, París, 1980
  • Cécile Mercier, les Pieds-Noirs et l'exode de 1962, à travers la presse française, L'Harmattan, París, 2003
  • Jean-Pax Méfret, Bastien-Thiry: Jusqu’au bout de l'Algérie française, Pygmalion
  • Pierre Nora, les Français d'Algérie, Julliard, París, 1961
  • Jeannine Verdès-Leroux "Les Français d'Algérie, de 1830 à aujourd'hui" ISBN 2-213-60968-3, 2001.
  • Jean-Jacques Viala "pieds noirs en algérie après l'indépendance" ISBN 2-7475-0890-0, 2001.
  • MARFANY SIMÓ, Marta, 2007, Els menorquins d'Algèria, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, ISBN 84-8415-366-5

Vegeu també

[modifica]

Enllaços externs

[modifica]
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Pied-noir&oldid=33659909»