Pigallat venós
Lactarius acerrimus  | |
|---|---|
 | |
| Taxonomia | |
| Superregne | Eukaryota |
| Regne | Fungi |
| Classe | Agaricomycetes |
| Ordre | Russulales |
| Família | Russulaceae |
| Gènere | Lactarius |
| Espècie | Lactarius acerrimus Britzelm., 1893 |
.svg){kind=icon}
El pigallat venós(Lactarius acerrimus), també anomenat enganyapastors pigallat de llet blanca[1] i cabra coent,[2] és una lleterola del grup dels enganyapastors. És de distribució mediterrània i creix preferentment en boscos de planifolis de la plana.[2]
Taxonomia
[modifica]Lactarius acerrimus va ser descrit pel micòleg alemany Max Britzelmayr l'any 1893.[3]
Descripció
[modifica][2][4] Bolet de gregari a cespitós; de mida mitjana a gran, de 7 a 12 cm de diàmetre; barret de estés a deprimit, gairebé embudat; molt irregular i excèntric; de color camussa a ocraci pàl·lid, amb l’edat es pot enfosquir fins color avellana; amb franges o zones, gairebé sempre difuses o poc evidents, més visibles i de color més fosc vora el marge; marge llis, no pelut; lobulat, involut; algun cop amb algunes depressions circulars o escrobícules més fosques; superfície adherent, enganxosa en temps humit; llisa.
Làmines distants, molt anastomosades vora la cama; de cremoses a crema rosàcies.
Cama curta, més curta que el diàmetre del barret; més pàl·lida que el barret; robusta; pruïnosa; sense escrobícules o molt poc marcades.
Carn ferma; extremadament picant, gairebé insuportable; olor fruitada; làtex blanc, immutable; poc abundant; molt picant, acre.·
Hàbitat
[modifica][5]Des de mitjans d’estiu a la tardor; en sòls silícics i en calcificats; des de la muntanya mitjana a la terra baixa i la muntanya mediterrània; en boscos de planifolis, principalment esclarissats, en clarianes i en marges de camins; vora alzina, però també surera, castanyer i roures (reboll, de fulla petita, martinenc), algun cop acompanyats de pins.
Distribució geogràfica
[modifica]Espècie poc comú però distribuida a tot Europa[6]
Espècies semblants
[modifica]Propera a l'enganyapastors de llet blanca (Lactarius zonarius), l'enganyapastors de pollancre (L. evosmus) i el pigallat (L. mediterraneensis); cap de les tres lleteroles tenen les làmines anastomosades vora la cama. El primer presenta el barret zonat, de marge pubescent en el jove, i el làtex abundant. L. evosmus te les làmines blanques o cremoses, sense tons rosàcis, i la carn fa olor de poma. De L. mediterraneensis es separa pel làtex i la carn, que viren a groc un cop exposats, pel barret que és escrobiculat de manera molt patent i per la reacció al KOH, que en el cas de la carn vira a groc crom, en especial sota la cutícula i sobre les làmines.
Comestibilitat
[modifica]No és comestible.[2]
Referències
[modifica]- ↑ Gràcia, Enric. La Clau dels Bolets: Identifica'ls de la mà d'Enric Gràcia, Vol. I, p:31. El Papiol: efadós, 2021.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 Vidal, Josep Maria; Ballesteros, Enric. Bolets dels Països Catalans i els seus noms populars. Figueres: Brau Edicions, 2013. ISBN 9788496905986.
- ↑ Britzelmayr, Max «Materialen zur Beschreibung der Hymenomyceten 3». Botanisches Zentralblatt, 54(4), 1893, pàg. 97-105; 98.
- ↑ Basso, Maria Teresa. Fungi Europaei Vol. 7: Lactarius Persoon. Alassio: Mykoflora, 1999. ISBN 978-88-87740-00-4.
- ↑ Llistosella, Jaume. «Mòdul Fongs. Banc de Dades de Biodiversitat de Catalunya. Generalitat de Catalunya i Universitat de Barcelona.», 2013.
- ↑ «Distribució mundial de Lactarius acerrimus.». GBIF (Global Biodiversity Information Facility).