Vés al contingut

Pioc salvatge eurasiàtic

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula d'ésser viuPioc salvatge eurasiàtic
Otis tarda Modifica el valor a Wikidata

Modifica el valor a Wikidata  
Dades
Pes143 g Modifica el valor a Wikidata
Envergadura235 cm i 180 cm Modifica el valor a Wikidata
Nombre de cries2,4 Modifica el valor a Wikidata
Període d'incubació de l'ou25 dies Modifica el valor a Wikidata
Estat de conservació
Espècie amenaçada
UICN22691900 Modifica el valor a Wikidata
Taxonomia
SuperregneHolozoa
RegneAnimalia
FílumChordata
ClasseAves
OrdreOtidiformes
FamíliaOtididae
GènereOtis
EspècieOtis tarda Modifica el valor a Wikidata
Linnaeus, 1758
Distribució
lang= Modifica el valor a Wikidata

El pioc salvatge eurasiàtic (o indiot)[1] o simplement pioc salvatge (Otis tarda) és una espècie d'ocell gruïforme de la familia dels otídids (Otidae), l'únic membre del gènere Otis, que dona nom a la família.[2] Dit antigament avostarda és conegut localment també com a avutarda[3] o avitarda.[4] Es distribueix com reproductor a Europa (Península Ibèrica i Europa central) i pel centre d'Àsia fins a la Xina. Les poblacions europees són principalment residents, però les asiàtiques es mouen d'Àsia per passar l'hivern. La seva esperança de vida en llibertat és poc coneguda, però s'estima que ronda els 10-15 anys. Té un port majestuós i tendeix a córrer quan és molestada abans de volar. És gregària tot l'any, però sobretot a l'hivern.

Característiques

[modifica]

Mascle

[modifica]
Piocs salvatges aixecant el vol

El mascle d'aquesta espècie està entre les grans aus voladores actuals, al costat de la pioc salvatge Kori (Ardeotis kori) i alguns cignes (Cygnus). La mida d'un mascle adult de pioc salvatge comú és d'uns 1,1 metres de longitud i una envergadura de 2,4 metres, el seu pes mitjà està al voltant de 13,5 kg, amb cites d'aus de 18 kg i un màxim documentat de 21 kg. Hi ha relats d'espècimens encara més grans, però no estan verificats.

El mascle adult és marró terrós per sobre i blanc per sota, amb coll llarg i gris i cap gris. El pit i costats de coll inferiors són castanys. A l'estació de cria, el mascle presenta unes llargues plomes a la base del pic de color blanc anomenades bigoteres. En el vol, les ales mostren àmplies àrees de color blanc. Els mascles creixen molt de pressa en els seus primers mesos de vida i es diu que continuen creixent, encara que molt lentament, durant tota la seva vida.

Femella

[modifica]

La femella és 30-70% menor que el mascle, amb una mitjana de 4,5 kg (3 a 6,5 kg). El seu plomatge és similar al del mascle, però una mica més apagat. Ambdós sexes són en general silenciosos, encara que els mascles emeten un so similar a una pedorreta difícil d'escoltar a la natura. Els immadurs s'assemblen a la femella.

Cria

[modifica]

Els piocs salvatges crien a partir de març. El tipus de reproducció es basa en leks poligínics dispersos, que són àrees on els mascles agrupen les femelles i exhibeixen el seu seguici per aparellar-se. Aquest seguici es denomina "roda" i té el seu punt àlgid a Espanya des de mitjans de març a principis d'abril.

Una vegada que la femella s'ha aparellat, es dedica en solitari a les tasques de la criança. L'època de nidificar va d'abril a juny i la posada sol tenir de dos a tres ous de color olivaci, lleugerament clapejats de bru-fosc. No construeix niu, únicament excava lleugerament a terra, on diposita els ous. La femella cova sola durant 25-28 dies. Els polls acabats de néixer són nidífugs, és a dir, són capaços de caminar i abandonen el niu en companyia de la seva mare, a la qual acompanyaran durant diversos mesos. Els mascles joves s'independitzen abans, però les femelles joves romanen amb les mares fins a la següent temporada de cria. Arriben a la maduresa sexual a 3-4 anys de vida, abans les femelles que els mascles, però no solen reproduir-se fins a 5-6 anys.

Hàbitat

[modifica]
Ploma de pioc salvatge

El seu hàbitat original són les estepes i prats naturals del centre d'Àsia, però amb l'avanç de la civilització, s'ha adaptat a viure en les anomenades pseudoestepes o agroestepes (terrenys oberts amb pasturatge extensiu i cultius de secà, sobretot de cereal). Per aquesta raó es va expandir en temps històrics cap a l'oest d'Europa. Per tant pertany a la categoria d'ocells estèpics.

Estat de conservació

[modifica]

Es tracta d'una espècie qualificada d'espècie vulnerable segons criteris UICN, a causa del declivi que han patit la majoria de les seves poblacions per la pèrdua i fragmentació del seu hàbitat. Els factors principals que han determinat està reducció han estat la intensificació agrícola, l'extensió dels cultius de regadiu, la construcció d'infraestructures (carreteres, línies elèctriques, urbanitzacions), la caça i l'ús de pesticides.[5] En el passat la seva àrea de distribució va ser molt més gran, extingint-se en la major part d'Europa durant els segles XIX i XX.

Subespècies

[modifica]

Es coneixen dos subespècies de Otis tarda :[6]

Curiositats

[modifica]

És l'ocell nacional d'Hongria.

Referències

[modifica]
  1. [enllaç sense format] http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/233/Cerca Comissió dels Noms dels Ocells en Català. Diccionari dels ocells del món: Ocells no passeriformes. Termcat]
  2. «Alonso, J. C., Palacín, C. (2009). Avutarda – Otis tarda. En: Enciclopedia Virtual de los Vertebrados Españoles. Salvador, A., Bautista, L. M. (Eds.). Museo Nacional de Ciencias Naturales, Madrid. http://www.vertebradosibericos.org/». Arxivat de l'original el 2013-10-05. [Consulta: 25 juny 2010].
  3. [https://web.archive.org/web/20180201075220/http://ibdigital.uib.es/greenstone/collect/monografiesHistoriaNaturalVolums/index/assoc/Monograf/ies_SHNB/_2016_vo/l024.dir/Monografies_SHNB_2016_vol024.pdf Arxivat 2018-02-01 a Wayback Machine.
  4. Diari oficial de la Comunitat Valenciana, Núm. 5.427 / 12.01.2007, on es fa referència a l'avitarda[Enllaç no actiu] Rev. 13/06/2013 (català)
  5. BirdLife International «Species factsheet: Otis tarda» (en anglès). www.birdlife.org, 2008. Arxivat de l'original el 2009-01-04 [Consulta: 27 abril 2009].
  6. Clements, J. F. 2007. The Clements Checklist of Birds of the World, 6th Edition. Cornell University Press. Downloadable from Cornell Lab of Ornithology

Vegeu també

[modifica]

Enllaços externs

[modifica]