Plaça antiga de la ciutat, constituïda com un buit entre les edificacions de la trama vella, esdevingué el cor del centre històric de Lleida.[1][2][3][4] De quatre formades per habitatges de planta baixa i tres o quatre pisos, s'hi produeixen accessos pels quatre cantons, dos d'ells amb escales i dos de vianants i rodats. Una de les quatre façanes és constituïda per un bloc de post-guerra de mala casa; tapada recentment un xic per un projecte de la història de la Plaça.[5]
Aquesta plaça determinà el seu traçat al segle XIII i, fonamentalment, no el veurà alterat. El tipus d'habitant era pagès i el barri era una petita era agrícola. Era coneguda com l'Ereta de Santa Cristina. A partir del segle xiv el nom religiós desapareix. Al segle xviii, Lluís de Blondel la remodelà, afegint-hi la font i els bancs. L'any 1755 hi donava l'església del Col·legi de l'Ensenyança el portal del qual fou traslladat a l'església de Sant Pere de Lleida, el 1946, ja que la Guerra Civil espanyola la va malmetre. Un bloc de pisos s'hi aixecà en el seu lloc.[5]
↑ 5,05,1«Plaça de l'Ereta». Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya. [Consulta: 25 març 2013].
