Des del 1732 (en què s'hi traslladaren les pageses que venien verdures, procedents de la Plaça Nova -actual carrer de Sant Pere-)[2] i fins al 1935 (que s'inaugurà el mercat municipal) s'hi celebraven la fira i el mercat setmanal.[1] Entre 1939 i 1978 va dur el nom de plaça d'Espanya.[2]
Manuel de Cabanyes i Ballester (1808-1833) va néixer a la casa que va fer construir el seu pare, Llorenç de Cabanyes i Fuster, comerciant ennoblit per Carles IV, a la cantonada del carrer del Comerç i la plaça de les Cols. En aquesta casa, avui ocupada pel Cercle Artístic, va viure també Llorenç de Cabanyes i d'Olzinelles (1837-1878), pintor i literat. A la façana de la plaça hi ha una làpida, col·locada el 26 d'octubre del 1980, que recorda la naixença ací del poeta. Davant la casa o a l'interior en una de les sales decorades amb pintures de Pau Rigalt, avui seu d'un restaurant amb el nom del poeta, es pot llegir el fragment de dietari d'Oriol Pi de Cabanyes que documenta el desmantellament de la casa dels seus ancestres:[1]
«
(...) Assisteixo, amb desconcert i un cert pesombre, a l'espoliació darrera d'un estimat temps perdut col·lectiu: can Cabanyes de la Plaça de les Cols és avui un bon formiguer de marxants. El llibreter de vell s'hi enduu les piles innombrables dels títols que s'agradà d'editar el rebesavi Llorenç, traductor de Molière. Els drapaires enretiren els endimaris i tot va damunt davall, arriat per l'ull de l'escala. Més professional, l'antiquari walterscottià -el pirata...- festeja llums i cadires, bustos de guix, sants esguerrats, tapissos... No tinc encara trenta anys i ja he vist anar a l'encant no menys de tres escenaris: la casa i jardí colonial de cals Pi, entre el carrer de Sant Gervasi i la Rambla; la masia neoclàssica, serenament dominant la salvatgia natural; i ara, avui, la casa pairal, amb entrada de carruatge. A la mare li dol aquesta dispersió: es fa creus d'aquest desfici dels cosins per treure's del damunt l'indivís d'unes històries que potser els fan por com un espectre. Tota una època s'acaba i l'enllestim embrutant-nos els dits d'una pols vella, literalment de segles. Hem avançat avui sota el guiatge d'una espelma breu per recambrons fermentats amb teranyina. I hem sentit l'emoció d'unes parets venturosament podrides, en silenci. També puc dir que m'ha posseït alguna imatge del temps en què s'hi feia vida, quan tots els dons eren naturals. I ara, tot són golfes, cambres de malendreç, endimaris que ningú no vol. Em sosté fermament el neguit de conservar tot allò que en pugui arrambar i acumulo, així, paperassa innombrable, manuscrits diversos, petits objectes de cuina, un collaret de cargolins que algunes mans feren durant llargues vetllades de braser... Hem seguit el passadís que a partir del celler, prop de l'estable, duu ben bé fins a mitja plaça de la Verdura. Per darrer cop em diuen que més enllà d'on un esllavissament fa del tot impracticable el pas, hi ha com una placeta i un pedrís per a seure-hi una mitja dotzena de persones. Penso en reunions secretes, cultes, conspiracions, la cerimònia... Oh, la fascinació dels amagatalls!... Em descobrim més de tres a còpia de picar pam a pam cada paret, cada moble. Hi guardaven les joies, pel que es veu, i els doblers, i les armes. En un dels secrets han aparegut, com a noves, dues Star dels anys trenta. Sento dir per primera vegada en veu alta que el jove Llorenç, fill de Carles, pertanyé activament a aquella reduïdíssima Falange Española barcelonina del trenta-sis. Un precursor!... És per això que el van liquidar els incontrolats i és per això que la seua lluita contra el temps ens pot semblar, anys enllà, cosa tan i tan inútil.[3]
.jpg)
