Poblat ibèric del Castell de Palamós

Poblat ibèric del Castell de Palamós

Tipus	jaciment arqueològic poblat ibèric
Localització
Entitat territorial administrativa	Palamós (Baix Empordà)
41° 51′ 37″ N, 3° 09′ 32″ E
Característiques
Altitud	34 m
Bé d'interès cultural
Data	4 octubre 1996
Identificador	RI-55-0000455
Bé cultural d'interès nacional
Tipus	zona arqueològica
Codi BCIN	2005-ZA
Codi BIC	RI-55-0000455
Id. IPAPC	1725
Història
Primera menció escrita	segle vi aC - segle i aC

El poblat ibèric del Castell de Palamós és un assentament dels indigets, que data del segle vi aC fins a l'època romana i que va tenir la seva màxima esplendor durant els segles iv i iii aC. Estava situat en una petita península anomenada el Castell, al terme municipal de Palamós (Baix Empordà), a llevant de la platja de Castell.

Descobert per Lluís Barceló i Bou, conservador de l'arxiu històric de Palamós, i excavat el 1945-55 per M. Oliva, els materials que s'hi han trobat són, en una bona part, al Museu Arqueològic de Girona. El 1996 fou declarat bé d'interès nacional.

Edat del ferro

En el període inicial, durant l'edat de ferro, cap al segle vi aC, es va instal·lar a la península, a prop de l'istme, un petit nucli de població format per 4 o 6 cabanes aïllades, reutilitzades posteriorment com a fosses d'escombraries, per recollir l'aigua de pluja o com a sitges d'aprovisionament. Després, probablement, es va abandonar temporalment el lloc i es va reocupar a mitjan segle v aC.

Cap al segle iv aC, l'assentament es va fortificar pel costat de més fàcil accés a la península, l'istme, amb una muralla que envoltava el petit poblat. L'entrada al recinte va ser reforçada amb dues torres quadrades exemptes. Al llarg d'aquest mateix segle i durant el segle iii aC, moment de màxima esplendor, aquesta comunitat va entrar en relació amb el món colonial, possiblement a través de la ciutat ibèrica d'Ullastret, i va experimentar un creixement demogràfic. Les edificacions s'estenen pels vessants occidental i oriental, que són aterrassats, i sobre les terrasses s'assenten les habitacions i cabanes de planta rectangular o quadrada, adossades les unes a les altres formant files que determinen carrers perpendiculars a l'eix de la muntanya. L'organització urbanística de l'assentament està determinada per la topografia del lloc: un pendent salvat per mitjà d'un sistema de terrasses esglaonades, reforçades per murs de contenció de tècnica propera a la ciclòpia. La troballa d'alguns elements arquitectònics, com bases de columna, dovelles, etc., fa suposar l'existència d'un edifici públic, possiblement un temple hel·lenístic, situat a la part més alta del poblat.

Romanització

Vegeu també: Procés de romanització

Durant la romanització, el poblat va continuar existint. Cap al segle ii aC va experimentar una nova esplendor, es van reconstruir algunes de les cases ibèriques i es van fer cases noves, i s'ha documentat una ampliació fora de la muralla, més enllà de l'istme de la península, però el lloc es va abandonar progressivament a partir del segle i aC.

Restes arqueològiques

Les restes conservades tenen una gran entitat i presenten un estat de conservació molt bo, i en alguns llocs s'han localitzat paraments de més d'1,5 metres d'alçada. Actualment, es conserva una gran part de les estructures arquitectòniques del poblat ibèric, fet que ha permès reconstruir-ne la planta. Encara que no s'ha excavat extensivament tota la superfície que ocupava el poblat, es conserven pràcticament íntegres totes les estructures essencials en aquest tipus de jaciments: la muralla, les habitacions, la xarxa de carrers que organitzaven la trama urbana, les cisternes per a emmagatzematge de l'aigua i les sitges per guardar-hi el gra. Arquitectònicament, el conjunt resulta d'una tècnica molt acurada.

S'han trobat materials arqueològics des del segle vi aC fins a finals del segle iii aC i d'època romana fins al segle i aC. Destaquen la ceràmica grisa emporitana, les importacions gregues, la ceràmica campaniana i un plom amb inscripció ibèrica, un text dels més extensos que s'han trobat fins ara a Catalunya.

L'antiguitat de les estructures defensives, la personalitat de la seva producció ceràmica i l'antiguitat del gran edifici situat a l'acròpoli indiquen que aquest va ser el segon poblat indiget més important de Catalunya, després de la ciutat ibèrica d'Ullastret.