Poemes de l'Alquimista

Poemes de l'Alquimista

Tipus	poemari

Retrat de Josep Palau i Fabre

Poemes de l'Alquimista és un volum d'obra poètica reunida de Josep Palau i Fabre, escrita entre 1936 i 1950, i publicada per primer cop el 1952. És un una de les obres més potents i compactes de la poesia catalana del segle xx. Ha tingut onze edicions fins a l'edició definitiva inclosa a Obra literària completa, I. Poesia, teatre i contes (2005).

Contingut de l'obra

Poemes de l'Alquimista: 1936-1950 aplegava, amb supressions, modificacions i afegits, els quatre reculls que el poeta havia publicat anteriorment, Balades amargues (1942), L'aprenent de poeta: 1936-1942 (1943), Imitació de Rosselló-Pòrcel (1945) i Càncer (1946), i un d'inèdit que apareixia per primera vegada: Laberint.

«

La nostra llibertat és la llibertat del laberint.

»

Palau tenia un pla de vida —centrat en la lectura i l'escriptura— que se n'anà en orris el 1936 i que no acompliria fins que, en retornar de l'exili, s'instal·là a Grifeu el 1962. Dins aquest pla, ja hi havia la idea dels Poemes de l'Alquimista, intuïda a Eivissa l'estiu que esclatà la Guerra Civil espanyola. Però és a Barcelona, a finals dels «dies obscurs de 1938», i amb les lectures d'Arthur Rimbaud i del Llibre d'Amic e Amat de Ramon Llull per tota companyia, quan madura i se li revela el concepte d'alquímia que hauria de desenvolupar: «és a dir, poesia entesa no com un fi en ella mateixa, sinó com un mitjà d'exploració, o d'experimentació». «Mèdium» condensa el pensament que Palau expressà en un text homònim, aparegut al número 16 de Poesia, segons el qual el poeta és un mèdium, primer, de les forces obscures de la natura que intenten expressar-se a través d'ell, segon, dels seus avantpassats i, finalment, també de si mateix. Segons Palau:

«

Els poemes li són donats fets, i el seu treball [...] no consisteix sinó a anar-los pouant de les profunditats d'ell mateix [...]. Per això no s'ha de parlar tant de bons i mals poetes com de bons i mals mèdiums, de bons i mals conductors de poesia.

»

L'ambient i situació del país, però, eren poc proclius a l'acollida i propagació de les seves idees estètiques. Palau ho expressarà bé en el poema «Sol», un mes després partiria cap a París:

«

Estic sol. Sol en la meva família. Sol entre els amics —sí, entre els meus amics. Sol en la meva pàtria sola. Sol entre les dones —sobretot entre les dones. I una noia està sola dins meu de fa molts anys.

»

Producte del clima difícil de la postguerra, Poemes de l'Alquimista ha tingut una història editorial força accidentada, començant per una primera edició clandestina, després una segona edició censurada (1977), i, finalment, una tercera edició restaurada (1977). A més, Palau no va parar d'introduir-hi canvis textuals fins a l'establiment de l'edició canònica del 2005. A la manera de Les flors del mal de Charles Baudelaire o Fulles d'herba de Walt Whitman, Poemes de l'Alquimista és una obra completa total en el sentit que és el llibre de la vida de l'autor que reflecteix la seva essència com a ésser humà i com a artista. Poemes de l'Alquimista també és el punt de partida de tota la producció posterior de Palau i Fabre, que constitueix una vasta aventura artística de signe experimental que abraça tots els gèneres possibles de la literatura tradicional: poesia, teatre, narrativa i assaig.

Autoretrat d'Antonin Artaud

«

L'home és un animal que es busca.

»

A partir del 1952, Palau va emmudir tècnicament com a poeta formal, però va desplaçar les seves preocupacions poètiques cap al teatre, la narrativa, l'assaig, l'articulisme, l'anàlisi de les obres de Pablo Picasso i en la descoberta d'Antonin Artaud, el memorialisme i la traducció literària. Dos temes essencials vertebren Poemes de l'Alquimista: el qüestionament profund del monolític jo líric de la poesia tradicional i la capacitat d'identificació mimètica que té el poeta amb elements humans i naturals del seu entorn. Formalment el discurs de Palau es destaca per una gran varietat de registres, una gran originalitat, una alta concentració expressiva, un intens lirisme musical, una actitud rupturista i un extraordinari sentit de la sinceritat. Els poemes de Palau han estat musicats per Maria del Mar Bonet, Toti Soler, Ramon Muntaner, Dolors Lafitte, Joan Manuel Serrat, Betsy Pecanins, Celdoni Fonoll i Rafael Subirachs, entre altres.

Crítica i recepció

Joan Perucho (Ariel, desembre de 1947) elogià la trajectòria de Palau, «ha donat sentit a una generació», i la seva obra situant-la dins un «corrent d'angoixosa preocupació per l'home», on vida, sexe i mort s'entrellacen al marge de preocupacions morals o estètiques. «Això, naturalment, no justificaria un llibre de poemes; però justifica una actitud»

L'any 2017, en el marc del centenari del naixement del poeta, dramaturg i assagista, es presentà l'exposició «Jo sóc el meu propi experiment. Tretze lectures dels Poemes de l'Alquimista de Josep Palau i Fabre», comissariada per Julià Guillamon, i que es pogué veure al Palau Robert de Barcelona. Amb motiu d'aquesta exposició, Josep Pedrals, Carles Rebassa i Núria Martínez-Vernis acceptaren el repte que Palau proposava per facilitar l'escriptura automàtica i evadir la raó, deixant via lliure a l'instint. Amb dos minuts pautats per un rellotge de sorra, els tres poetes havien d'escriure un poema. Dels tres intents realitzats, havien d'escollir una composició que fou enregistrada i que formà part de la mateixa exposició.

L'interès de Palau per l'àmbit artístic incloïa molts referents que, al costat de l'obra picassiana, que utilitza per donar una nova vida a les obres d'art a partir de la seva escriptura poètica, transmutant així el llenguatge artístic inicial en llenguatge poètic posterior. La fotografia, en qualitat d'objecte físic, també té un cos, de la mateixa manera, Palau va representar cossos dins els cossos formals que són els seus poemes. Així, el vessant eròtic de la poesia de Palau també fou present en l'exposició de Joan Fontcuberta, «Trauma». Per tant, el discurs estètic amb què Palau va bastir la seva poesia es pot traslladar d'una manera ben plàstica, en obra visual, en fotografia. Així ho demostra el text amb què s'obre el llibre Poems of the Alchemist / Poemas del Alquimista de Fontcuberta, publicat a la col·lecció 64P de La Fábrica. En aquest text, Fontcuberta recupera un fragment del pròleg que Palau va escriure per encapçalar els seus Poemes de l'Alquimista i en substitueix la paraula «poesia» per la paraula «fotografia»: el discurs pren tot el seu sentit, és funcional tant si s'aplica a l'obra poètica de com si s'aplica a l'obra fotogràfica.

«	Em penso que és més pobre renunciar que continuar malgrat els desenganys i les amargors. No es pot renunciar a les quimeres.	»
— Fragment d'entrevista, Palma, 2004