Peitoví

Peitoví
Poetevin
Tipus	variació lingüística
Ús
Autòcton de	Viena, Deux-Sèvres, Vendée, Sud del Loira Atlàntic (país de Retz), Nord-oest de la Charente (Ruffécois i zona d'oïl del Confolentès), extrem nord del Charente Marítim (Ré, Nord Aunis, Loulay, Aulnay), Sud-oest de l'Indre.
Estat	França
Classificació lingüística
	llengua humana; llengües indoeuropees; llengües itàliques; llengües romàniques; llengües romàniques occidentals; llengües gal·loibèriques; llengües gal·loromàniques; llengües gal·lo-rètiques; llengües d'oïl; poiteví-saintongès
Característiques
Sistema d'escriptura	alfabet llatí
Codis
Glottolog	poit1240
Linguist List	fra-poi
Endangered languages	3269

El peitoví^[1] o peitaví és una varietat del peitoví-saintongès,^[2] llengua d'oïl de la família de les llengües romàniques parlada a l'antiga regió francesa del Poitou, als departaments de la Vendée, Deux-Sèvres (llevat el nord del Thouarsès), la Viena (llevat algunes comunes occitanes del sud i el Nord-Loudunès), el Sud del Loira Atlàntic (país de Retz), i el nord-oest de la Charente (Ruffécois,^[3] i la zona d'oïl del Confolentès: Le Bouchage i part de Pleuvila),^[4] l'extrem nord del Charente Marítim (illa de Ré,^[5] nord de l'Aunis^[6] regions de Loulay i d'Aulnay),^[7] així com algunes comunes de l'extrem sud-oest de l'Indre (entre Le Blanc,^[8] Bélâbre i Argenton-sur-Creuse).

Entre gener de 2007 i gener de 2010 el peitoví va aparèixer en la llista de llengües de França, llengua d'oïl, al web de la Delegació General per a l'idioma francès i les llengües de França (DGLFLF), igual que el saintongès i desaparegué el peitoví-saintongès. Tanmateix, a principis de 2010 el peitoví-saintongès reaparegué a la llista de llengües de França, llengües d'oïl, al web de la Delegació General per a l'idioma francès i les llengües de França (DGLFLF) sota l'expressió "peitoví-saintongès [en les seves dues varietats: peitoví i saintongès]".^[9]

Antiguitat

El peitoví és una llengua d'oïl fortament emparentada amb el francès del qual hi ha un bon nombre de texts com els de La Gente poitevinerie, recull de monòlegs i cançons del 1572. També compta alguns autors en peitoví, com Ulysse Dubois de Deux-Sèvres.

Gramàtica

En la gramàtica peitovina, el je (jo) sovint és reemplaçat per Y (J'ai vu passer un oiseau esdevé Y ai vu passer un oiseau), que pot provocar confusions a les persones no habituades a la parla peitovina, que el poden confondre amb il (ell; això).

Vocabulari

A bin couillon : expressió de sorpresa ("i bé colló")
A'c'tantôt : fins aquest vespre
A çhés fàetes : adéu (passeu-ho-bé)
A tae : adéu (bon dia, salut)
Aneu o astor (à'c't'heure) : avui ara
Acafouir : fr. recroqueviller
Aeve : aigua
Affutiot : nyicris
Barrer la porte : tancar la porta amb clau
Berdasser : parlar massa
Beution : noi
Biger : petonejar
Bitard : esparver, ocell de rapinya
Bordoirer : bruta
Bouerretter : fer girar el cap
Buffer : cop
Caberlot : crani
Chaille : pedra petita
Cheub : cabra
Cheu : caigut
Chin : gos
Couasse (poule) : gallina lloca
Drôle, drôlière : infant
Erabinaille : mitja jornada de feina
S'ébernaudir : és diu del temps que es preveu dolent
Éloise : llampec
Fillatre : net
Garocher o arrocher : llançar
Garouille : moresc
Godaille : vi a la sopa
Grôle : corb
Jaille : escombraries
Jouasse : feliç
Lisette o rapiette : llangardaix
Marienne : migdiada
Mougeasse : noia atrevida
Niacouet : nen malalt
Routin : camí
Since : tovalló
Zire : fàstic

Història

La llengua peitovina ha estat molt estudiada gràcies a la presència a Poitiers d'una Universitat de Llengües, encara avui dia vaixell insígnia per a la formació de lingüistes.

Controvèrsia

Vegeu Controvèrsia del peitoví-saintongès

Referències

↑ «Peitoví». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
↑ El peitoví-saintongès, desaparegut el gener de 2007, reaparegué el 2010 dins la llista de les llengües de França, llengües d'oïl, al web de la Delegació General per a l'idioma francès i les llengües de França (DGLFLF), servei del ministeri de Cultura, amb la llegenda : « peitoví-saintongès [amb dues varietats : peitoví i saintongès] » : DGLF - Ministère de la Culture
↑ Paul Dyvorne (de Cozes (Charente Marítim) : Folklore saintongeais, 1935, p. 44) : « Dans le Confolentais, c’est le patois limousin que parlent les paysans; à l'est d'Angoulême, c’est celui du Périgord; à Ruffec, celui du Poitou. Dans l'Angoumois du sud, vers Cognac et Barbezieux, l'idiome saintongeais est seul en faveur». Brigitte Horiot (Les parlers du Sud-Ouest, a : Français de France et Français du Canada : Les parlers de l'Ouest de la France, du Québec et de l'Acadie, Centre d'Etudes Linguistiques Jacques Goudet, Université Lyon III, 1995), qui atribueix implícitament el Ruffécois al domini peitoví remarcant que la descripció lèxica del domini de l'ALO (Atlas Linguistique de l'Ouest : Poitou, Aunis, Saintonge, Angoumois) mostra que « il est possible de retrouver une situation déjà observée au cours de l'étude phonétique : le département des Deux-Sèvres (mis à part le nord), le sud-est de la Vendée, le sud-ouest de la Vienne et le nord-ouest de la Charente [Ruffécois] ont tendance à former une aire originale dans l'ensemble de l'ALO». I també : Léo Ganachaud (d'Ambérac en Charente : Lée Bitons chérentais : Ambérac, mon pays !, 1949) : « La région de Ruffec a plutôt les coutumes peitovines que charentaises, et là, pas de bons repas sans qu’au dessert arrive le tourteau fromageou. »
↑ Els escrits de Jean-François Migaud (originari de Pleuville, comuna de la zona d'oïl del Confolentès) hi són presentats, al diari Le Subiet dels anys 1980, com a escrits en "poitevin méridional". Hom pot retrobar aquesta esmena al "poitevin méridional" a les obres de Jean-François Migaud : Que l'bon Dieu nous eûy’de !!! (a Le Subiet de novembre-desembre de 1985); Saint-Piarre et la Chabre (a Le Subiet de novembre-desembre de 1989).
↑ - Albert Dauzat (Les Patois, 1927, p. 142) parla del límit : « entre les îles de Ré (parlers vendéens) i d'Oléron (parlers saintongeais du sud) » - Raymond Doussinet (Le Parler savoureux de Saintonge, 1958, p. 21) : « L'île de Ré se rattache plutôt au patois poitevin, l‘île d'Oleron au patois charentais »
↑ Brigitte Horiot (Les parlers du Sud-Ouest, dans : Français de France et Français du Canada : Les parlers de l'Ouest de la France, du Québec et de l'Acadie, Centre d'Etudes Linguistiques Jacques Goudet, Université Lyon III, 1995, p. 226) parla del sector comprès entre L'Ile-d'Elle, Courçon-d'Aunis, Péré, Saint-Marie-de-Ré i Les Portes-en-Ré : « On constate que cette partie nord du département de la Charente-Maritime, surtout l'île de Ré, a tendance à se rattacher à la Vendée et, plus généralement, au poitevin. »
↑ Raymond Doussinet (Le paysan charentais dans ses bots, 1963) dins el mapa del « patois saintongeais » a la primera pàgina de la seva segona obra (1963) indica « zone de transition » entre les localitats de Tonnay-Boutonne i Saint-Jean-d'Angély (tendència saintongesa) i les de Surgères, Loulay i Aulnay (amb tendència peitovina)
↑ [1] i [2]
↑ L'extracte en qüestió mostra la llista següent: llengües regionals: alsacià, basc, bretó, català, cors, flamenc occidental, fràncic de Mosel·la, francoprovençal, llengües d'oïl (franc-comtès, való, xampanyès, picard, normand, gal·ló, peitoví-saintongès [en les dues varietats: peitoví i saintongès], lorenès, borgonyó-morvandiau), parlars d'oc o occità (gascó, llenguadocià, provençal, alvernès, llemosí, vivaro-alpí). Vegeu el lloc DGLFLF DGLF - Ministère de la Culture

[1] «Peitoví». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.

[2] El peitoví-saintongès, desaparegut el gener de 2007, reaparegué el 2010 dins la llista de les llengües de França, llengües d'oïl, al web de la Delegació General per a l'idioma francès i les llengües de França (DGLFLF), servei del ministeri de Cultura, amb la llegenda : « peitoví-saintongès [amb dues varietats : peitoví i saintongès] » : DGLF - Ministère de la Culture

[3] Paul Dyvorne (de Cozes (Charente Marítim) : Folklore saintongeais, 1935, p. 44) : « Dans le Confolentais, c’est le patois limousin que parlent les paysans; à l'est d'Angoulême, c’est celui du Périgord; à Ruffec, celui du Poitou. Dans l'Angoumois du sud, vers Cognac et Barbezieux, l'idiome saintongeais est seul en faveur». Brigitte Horiot (Les parlers du Sud-Ouest, a : Français de France et Français du Canada : Les parlers de l'Ouest de la France, du Québec et de l'Acadie, Centre d'Etudes Linguistiques Jacques Goudet, Université Lyon III, 1995), qui atribueix implícitament el Ruffécois al domini peitoví remarcant que la descripció lèxica del domini de l'ALO (Atlas Linguistique de l'Ouest : Poitou, Aunis, Saintonge, Angoumois) mostra que « il est possible de retrouver une situation déjà observée au cours de l'étude phonétique : le département des Deux-Sèvres (mis à part le nord), le sud-est de la Vendée, le sud-ouest de la Vienne et le nord-ouest de la Charente [Ruffécois] ont tendance à former une aire originale dans l'ensemble de l'ALO». I també : Léo Ganachaud (d'Ambérac en Charente : Lée Bitons chérentais : Ambérac, mon pays !, 1949) : « La région de Ruffec a plutôt les coutumes peitovines que charentaises, et là, pas de bons repas sans qu’au dessert arrive le tourteau fromageou. »

[4] Els escrits de Jean-François Migaud (originari de Pleuville, comuna de la zona d'oïl del Confolentès) hi són presentats, al diari Le Subiet dels anys 1980, com a escrits en "poitevin méridional". Hom pot retrobar aquesta esmena al "poitevin méridional" a les obres de Jean-François Migaud : Que l'bon Dieu nous eûy’de !!! (a Le Subiet de novembre-desembre de 1985); Saint-Piarre et la Chabre (a Le Subiet de novembre-desembre de 1989).

[5] - Albert Dauzat (Les Patois, 1927, p. 142) parla del límit : « entre les îles de Ré (parlers vendéens) i d'Oléron (parlers saintongeais du sud) » - Raymond Doussinet (Le Parler savoureux de Saintonge, 1958, p. 21) : « L'île de Ré se rattache plutôt au patois poitevin, l‘île d'Oleron au patois charentais »

[6] Brigitte Horiot (Les parlers du Sud-Ouest, dans : Français de France et Français du Canada : Les parlers de l'Ouest de la France, du Québec et de l'Acadie, Centre d'Etudes Linguistiques Jacques Goudet, Université Lyon III, 1995, p. 226) parla del sector comprès entre L'Ile-d'Elle, Courçon-d'Aunis, Péré, Saint-Marie-de-Ré i Les Portes-en-Ré : « On constate que cette partie nord du département de la Charente-Maritime, surtout l'île de Ré, a tendance à se rattacher à la Vendée et, plus généralement, au poitevin. »

[7] Raymond Doussinet (Le paysan charentais dans ses bots, 1963) dins el mapa del « patois saintongeais » a la primera pàgina de la seva segona obra (1963) indica « zone de transition » entre les localitats de Tonnay-Boutonne i Saint-Jean-d'Angély (tendència saintongesa) i les de Surgères, Loulay i Aulnay (amb tendència peitovina)

[8] [1] i [2]

[9] L'extracte en qüestió mostra la llista següent: llengües regionals: alsacià, basc, bretó, català, cors, flamenc occidental, fràncic de Mosel·la, francoprovençal, llengües d'oïl (franc-comtès, való, xampanyès, picard, normand, gal·ló, peitoví-saintongès [en les dues varietats: peitoví i saintongès], lorenès, borgonyó-morvandiau), parlars d'oc o occità (gascó, llenguadocià, provençal, alvernès, llemosí, vivaro-alpí). Vegeu el lloc DGLFLF DGLF - Ministère de la Culture

[1]

[2]

[3]

[4]

[5]

[6]

[7]

[8]

[9]