Vés al contingut

Punts d'inflexió en el sistema climàtic de la Terra

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Acoblament entre elements d'inclinació climàtic i social [1]

En la investigació del sistema terrestre, és designat com a element basculant (anglès: Tipping Element) un component a gran escala del clima o, de manera més general, del sistema de la Terra, que pot ser portat a un nou estat per influències externes fins i tot menors quan ha arribat a un "punt d'inflexió". Aquests canvis sovint poden ser bruscos o irreversibles.[2][3]

Hi ha incertesa sobre els valors de llindar exactes de molts elements d'inclinació; es podrien superar si les emissions de gasos d'efecte hivernacle continuen aquest segle. Els canvis es poden produir en pocs anys, però s'esperen períodes de canvi significativament més llargs per a la majoria d'elements basculants.[4] La probabilitat de canvis bruscos i irreversibles i les conseqüències d'aquests canvis augmenten a mesura que avança l'escalfament global. Des del moment que es superi l'objectiu d'1,5 graus, hi ha un alt risc que s'activin elements de basculació.[5][6] L'activació d'elements basculants pot provocar un escalfament global important addicional.[4] Hi ha por que el basculament d'elements individuals pugui provocar bucles de retroalimentació que causin canvis en altres subsistemes del sistema terrestre, de tal manera que provoquin efectes en cascada.[7] Les hipòtesis sobre les cascades que s'associen amb un escalfament global de més de dos graus durant aquest i el proper segle requereixen una confirmació addicional i, en l'estat actual de la ciència, són poc plausibles.[4]

Història

[modifica]

El concepte d'elements basculables va ser introduït a la comunitat de recerca climàtica per Hans Joachim Schellnhuber cap a l'any 2000.[8][9] Basant-se en el seu treball sobre la dinàmica no lineal, com a un dels autors principals coordinadors del grup de treball II en el tercer informe d'avaluació del Grup Intergovernamental de Canvi Climàtic (2001), va assenyalar la possibilitat - fins aleshores menystinguda - que es poguessin donar esdeveniments discontinus, irreversibles i extrems en relació amb l'escalfament global. Fins aleshores, s'havia suposat principalment que els canvis es produirien de manera lineal i gradual.[10]

L'article especialitzat “Tipping elements in the Earth's climate system”, publicat el febrer de 2008, va ser un dels treballs més citats en el camp de les geociències el 2008 i el 2009 [11] i actualment (a l'abril de 2019) compta amb més de 2.500 citacions en la literatura especialitzada. El treball de recerca sobre l'article va començar l'octubre de 2005. En un taller a l' ambaixada britànica a Berlín, 36 investigadors climàtics britànics i alemanys van discutir el concepte i van identificar possibles elements d'inclinació del sistema terrestre. L'any següent, es van entrevistar 52 experts internacionals addicionals i es va avaluar tota la literatura científica rellevant sobre el tema. Com a resultat, es van identificar nou punts d'inflexió potencials on es podria arribar al punt d'inflexió abans de l'any 2100.[12] Mentrestant, s'han identificat altres possibles elements de basculament.[2]

Si bé l'IPCC va assumir l'any 2001 que només podria arribar-se a punts d'inflexió quan l'escalfament superava els cinc graus, en els informes especials més recents de 2018 i 2019 es va arribar a la conclusió que els punts d'inflexió podrien ja superar-se amb un escalfament entre 1 i 2 graus centígrads.[13]

La investigació addicional és crucial per ajudar la societat a entendre els costos, els beneficis i les fronteres de la protecció i adaptació al clima. Atesa la rellevància del tema per a la política climàtica, es demana un informe especial de l'IPCC sobre els elements d'inclinació.[14] Thomas Stocker considera que la ciència del clima encara sap massa poc sobre els punts d'inflexió, no sols pel que fa a teoria sinó també quant als models i observacions. Tot i que confirma que “sabem amb exactitud que els punts d'inflexió existeixen fonamentalment”, subratlla que encara hi ha una gran incertesa a l'hora de predir a quins punts d'inflexió s'arribarà, quan i quines conseqüències tindrà. És per això que des del 2020 fa campanya per un informe especial de l'IPCC sobre això.[15]

Possibles elements basculants identificats fins ara

[modifica]

El grup de treball de Schellnhuber va anomenar el 2008 els nou elements potencials d'inclinació següents: [12]

D'aquests nou elements d'inclinació, segons els experts enquestats, la fusió del gel marí de l'Àrtic i la capa de gel de Groenlàndia representen actualment la major amenaça.[16]

Més tard es van identificar altres elements potencials de basculament: [2]

  • Desglaç de parts de la capa de gel de l'Antàrtida oriental, a la conca de Wilkes
  • Reducció de les glaceres tibetanes
  • Desgasificació de metà dels oceans i altres dipòsits d'hidrats de metà
  • Emissions de metà i diòxid de carboni de la descongelació del permagel [17][18]
  • Assecat del sud-oest nord-americà
  • Debilitant la bomba de carboni marina
  • Mort dels esculls de corall
  • La desestabilització del corrent en raig (anglès: jetstream) (així com del monsó - vegeu més amunt) augmenta la probabilitat d'inundacions i sequeres greus [19]
  • Disminució de la productivitat neta de la biosfera (NPB), és a dir, la capacitat de la biosfera d'absorbir el gas d'efecte hivernacle CO₂.[20]
  • Dissolució de capes baixes de núvols estratocúmuls sobre l'oceà subtropical a concentracions de CO ₂ al voltant de 1200 ppm.[21][22]

La fusió del gel marí de l'Àrtic

[modifica]
Extensió del gel marí àrtic ­en els darrers 1.450 anys [23]

De fa alguns anys està en discussió si la fusió del gel marí de l'Àrtic ja ha passat un punt d'inflexió o si se'n produirà un en el futur.[24] Com a resultat de l'escalfament global de l'Àrtic, la temperatura de l'aire allí ha triplicat la mitjana mundial en les últimes dècades, a causa de l'amplificació polar . Des de la dècada de 1970 és un 2 °C més càlida i la cobertura de gel marí d'estiu ha minvat de prop d'un 40%.[25] A més, la capa de gel es va fer més fina en grans àrees. Un canvi temporal en l'oscil·lació de l'Àrtic i l' oscil·lació decenal del Pacífic a partir del 1989 també va provocar que es trenquessin superfícies més grans de la capa de gel. La proporció creixent de superfície de l'aigua no coberta per gel va provocar una major absorció de la radiació solar i, per tant, una major fusió del gel, un augment de la temperatura del mar i una menor formació de gel durant els mesos d'hivern. Després de 1988, la influència de la retroalimentació de l'albedo de gel es va fer més gran que les influències externes. Segons Lindsay i Zhang (2005), el fet que aquest efecte continuï malgrat la normalització de l'oscil·lació àrtica i l'oscil·lació decenal del Pacífic indica efectes no lineals pronunciats. Per tant, assumeixen que el punt d'inflexió per a la fusió de la coberta de gel marí de l'Àrtic es va superar entre finals dels anys vuitanta i principis dels noranta.[26] Holland et al. (2006), en canvi, a partir dels seus propis càlculs, van suposar que el punt d'inflexió no se superaria fins al 2015 com a molt aviat.[27] Segons els càlculs de Lenton (2012) i de Livina (2013), el 2007 es va produir un canvi brusc i sostingut en l'amplitud de les variacions estacionals de la coberta de gel marí àrtic, que sembla estar impulsat per la dinàmica interna del sistema climàtic àrtic (i no per influències externes) i que els porta a concloure que seria un un punt d'inflexió.[24] D'això se'n deduiria que aquest és un punt d'inflexió reversible.[28]

Desglaç de la capa de gel de Groenlàndia

[modifica]

El punt d'inflexió per a la fusió completa de la capa de gel de Groenlàndia podria ocórrer tan aviat com s'atenyés un escalfament global d'1,5 a 2 °C. La capa de gel de Groenlàndia té un gruix predominant de 3.000 metres, per la qual cosa la seva superfície, situada molt sobre el nivell del mar, està exposada a temperatures molt baixes. Segons la fórmula d'altitud baromètrica, la temperatura de l'aire augmenta un 0,5 °C per 100 m d'altitud. A mesura que la capa de gel s'aprima, els períodes en què la superfície comença a descongelar-se seran més freqüents. Així, la fusió s'està accelerant i comportaria un augment del nivell del mar d'uns set metres al llarg de milers d'anys. Se suposa que, per sota d'un gruix crític del gel, el procés de fusió continuarà encara que el clima torni als nivells de temperatura preindustrials.[2][29] Tanmateix, una comparació amb l'últim interglacial, el període càlid de l'Eemian fa uns 126.000 a 115.000 anys, ofereix una imatge inconsistent des d'una perspectiva científica. Si bé alguns estudis postulen un nivell del mar fins a 15 metres més alt que l'actual, amb un contingut d'aigua de desglaç de la capa de gel de Groenlàndia de 4,2 a 5,9 metres,[30] s'assumeix predominantment que durant l'Eem interglacial, amb un clima parcialment més càlid que a l'Holocè, el nivell del mar era un màxim de 9 metres per sobre del nivell actual. Segons aquest escenari, la capa de gel hauria contribuït aproximadament entre 1,5 i 2,5 metres a aquest augment i, per tant, només hauria perdut part de la seva massa.[31][32][33]

Desglaç de la capa de gel de l'Antàrtida occidental

[modifica]
Vessants superficials de l'Antàrtida

No s'espera que l'Antàrtida oriental, que inclou la major part de l'Antàrtida, experimenti un desglaç significatiu en el futur previsible.[34] Tanmateix, se suposa que hi haurà canvis profunds a l'Antàrtida Occidental. Algunes glaceres molt grans de la capa de gel de l'Antàrtida occidental acaben al mar. Allà es recolzen uns centenars de metres per sota de la superfície de l'aigua en una carena marina que inclina cap a terra ferma. A mesura que l'aigua del mar s'ha escalfat allà durant les últimes dècades, això ha provocat un augment de la fusió i una retirada de la llengua de la glacera de, p. ex., la glacera Pine Island o la glacera Thwaites.[35] L'anàlisi ha demostrat que probablement ja s'ha arribat al punt d'inflexió per a la fusió completa de la glacera de Thwaites i que es fondrà completament durant un període de 200 a 900 anys.[36] Això farà que el nivell del mar pugi uns tres metres.[37] Aquest procés també s'autoreforça, perquè un nivell d'aigua més alt redueix encara més l'estabilitat de les llengües de la glacera.

Debilitament de la circulació termohalina atlàntica (AMOC)

[modifica]
Animació de la circulació termohalina (vídeo)

La creixent fusió del gel marí i terrestre àrtic està donant lloc a una major entrada d' aigua dolça, així com a una major velocitat i estabilitat del corrent oceànic àrtic cap al sud. Això podria afectar les aigües profundes de l'Atlàntic Nord, fet que provocaria finalment una desacceleració de la circulació termohalina. Tot i que el col·lapse de la circulació termohalina amb el posterior canvi climàtic brusc és probablement un punt d'inflexió llunyà en el temps, es preveu de manera robusta l'alentiment de la circulació termohalina, que tindria un efecte similar però debilitat.[38][39] El cessament de la circulació termohalina és un exemple de punt d'inflexió que depèn no només de l'extensió sinó també de la velocitat del canvi climàtic (punt d'inflexió dependent de la taxa).

Alteració de l'oscil·lació climàtica del Pacífic Sud i amplificació del fenomen El Niño

[modifica]

S'estan discutint diverses teories sobre els efectes de l'escalfament global sobre el fenomen El Niño. L'any 1999, el grup de treball de Mojib Latif va suposar que l'augment de l'absorció de calor a l'oceà portaria a una disminució sostinguda de la termoclina (capes d'aigua) al Pacífic equatorial oriental i, com a resultat, a una major amplitud i freqüència de l' El Niño-Oscil·lació Austral (ENSO).[40] Alternativament, el 1997 un grup de treball del Goddard Space Flight Center de la NASA va postular la persistència del fenomen de La Niña a causa d'un major escalfament de l'oest en comparació amb el Pacífic equatorial oriental, que podria provocar un augment dels vents de l'est i un augment de l'aigua freda al Pacífic equatorial oriental.[41] Per la seva banda, Lenton et al., basant-se en estudis paleoclimàtics recents, van suposar que el desenvolupament més probable és un augment de la intensitat dels fenòmens d'El Niño, tot i que no hi ha certesa d'un augment de la freqüència . Així mateix, l'existència o la ubicació d'un punt d'inflexió és incerta. Es poden esperar, però, conseqüències importants, també pel que fa a canvis graduals. Per exemple, sequeres a Austràlia i el sud-est asiàtic i augment de les precipitacions a les costes occidentals d'Amèrica. També s'està discutint una connexió entre El Niño i els hiverns inusualment freds a Europa.[2]

Emissions de metà i diòxid de carboni de la descongelació del permagel

[modifica]

Tan aviat com el permagel es fon, els microorganismes poden descompondre les restes fòssils emmagatzemades allà. A resultes d'això s'alliberen diòxid de carboni i metà, dos gasos hivernacle.[42] Aquests gasos al seu torn augmenten l'escalfament global, fent que el permagel continuï fonent-se. Una retroalimentació que s'autoenforteix amb l'escalfament, la descongelació progressiva i més alliberament de carboni s'anomena retroalimentació permagel-carboni.[43][44][45]

Els estudis de models de la dinàmica del permagel i les emissions de gasos d'efecte hivernacle suggereixen una retroalimentació relativament lenta del permagel-carboni en escales de temps de molts centenars d'anys. Tanmateix, alguns efectes no es tenen en compte en aquests models, com ara l'amplificació addicional a causa del desglaç brusc dels llacs termokarst.[46][47] El 2019, també es va observar que part del permagel a l'Àrtic canadenc es descongelava significativament més ràpid del previst.[48]

Disminució de la productivitat neta de la biosfera

[modifica]

El sistema terrestre actual és un embornal de CO₂; absorbeix més CO₂ del que allibera. Els oceans n'absorbeixen uns 25% del CO₂ produït pels humans, la biosfera (arbres i altres plantes, així com el sòl) un altre 25 aproximadament%. Però a partir de mitjans de segle, segons un estudi de la Universitat de Colúmbia de Nova York, la capacitat d'absorció del nostre planeta disminuirà. Es preveu un retroalimentació destructiva: les onades de calor i les sequeres fan que les plantes frenin la seva fotosíntesi, que és un dels mecanismes més importants per eliminar el CO₂ de l'atmosfera. Al mateix temps, moren moltes plantes. Això fa que resti més CO₂ antropogènic a l'atmosfera i que s'afegeixi CO₂ addicional (alliberat a l'atmosfera) a través de la descomposició de la biomassa morta. Això augmenta l'escalfament global, provocant que la calor i la sequera s'intensifiquin. Atès que les plantes evaporen menys aigua quan sofreixen estrès per calor, hi hem d'afegir també l'efecte de refredament d'aquesta transpiració.[49]

Interaccions i cascades

[modifica]
Interaccions suposades entre alguns elements d'inclinació (⊕: augmenta la probabilitat d'ocurrència, ⊖: la redueix, ⊖/⊕: efecte en ambdues direccions, efecte net incert) [50]

Pot haver-hi interaccions entre els elements basculants. L'activació d'un element de basculament pot augmentar o, en alguns casos, reduir la probabilitat de més capgiraments. Per a algunes interaccions, es desconeix si hi ha més o menys probabilitat d'ocurrència. Aquestes interaccions comporten un risc d'efectes dòmino i retroalimentacions que es reforcin mútuament.[50] [51] En una anàlisi econòmica de cost-benefici , aquest risc parla a favor d'estabilitzar el clima per sota d'1,5 °C com a política climàtica òptima.[52] El científic del sistema terrestre Timothy Lenton apunta la possibilitat que els elements de basculament a petita escala, que sovint no s'inclouen als models, puguin provocar el basculament d'elements a gran escala.[53]

Un examen del risc de retroalimentació d'autoreforçament en el sistema climàtic divideix àmpliament els elements de basculament a gran escala en tres grups en funció de l'escalfament que és probable que els desencadeni:

1 a 3 °C
La fusió de la capa de gel de Groenlàndia, la coberta de gel de l'Àrtic d'estiu, les glaceres alpines i la capa de gel de l'Antàrtida occidental i la mort de gairebé tots els esculls de corall
3 a 5 °C
entre altres coses, disminució dels boscos boreals, canvis en l'El Niño-Oscil·lació del Sud (ENSO), debilitament de la circulació termohalina atlàntica, degradació de la selva tropical,[54] col·lapse del monsó d'estiu de l'Índia
a partir de 5 °C
Desglaç extensiu de la capa de gel de l'Antàrtida oriental i el gel marí de l'Àrtic d'hivern, augment del nivell del mar de diverses desenes de metres, descongelació a gran escala del permagel

Si es desencadenen els elements de basculament del primer grup, això podria activar més elements de basculament juntament amb l'augment de la temperatura mitjançant retroalimentació biogeofísica gradual. Això comporta el risc d'una cascada que transformaria de manera incontrolable i irreversible el clima en un clima càlid amb temperatures comparables a les del Miocè mitjà. En un futur previsible, no seria possible una estabilització del sistema climàtic terrestre en un rang de fluctuacions similar a la de l'Holocè actual amb un corredor de temperatura màxima de ±1 °C, en què les civilitzacions humanes avançades podrien desenvolupar-se relativament sense pertorbacions sobre la base d'un equilibri tèrmic-radiatiu. Aquest risc fins i tot seguiria existint tot i que s'assolís l' objectiu de dos graus, tal com es va fixar a l'Acord de París el 2015: l'escalfament podria augmentar dramàticament.[55] En el decurs d'aquest desenvolupament tan ràpid, inclosa la possible desestabilització de tota la biosfera, podria sorgir un règim climàtic les característiques especials de la qual serien una novetat en la història de la terra.[56] L'ocurrència i l'impacte climàtic dels punts d'inflexió durant els diferents períodes geocronològics es consideren certs i són objecte d'investigació en paleoclimatologia.[57]

Les simulacions per ordinador dels models climàtics sovint no representen adequadament els elements de basculament amb canvis d'estat bruscos i no lineals.[58] En alguns casos, les relacions subjacents als elements de basculament recentment descoberts només s'incorporen als models climàtics corresponents al llarg del temps o s'incorporen provisionalment com a factors de correcció posteriors.[59]

El 13 de setembre del 2023 l'Stockholm Resilience Centre va donar a conèixer l'estat de conservació dels nou punts d'inflexió claus per a la conservació de l'espècie humana i de la vida sobre la Terra, també anomenades fronteres planetàries. L'equip coordinat per Johan Rockström va arribar a la conclusió que el 2023 ja se n'haurien superat sis:

Evolució dels punts d'inflexió claus al llarg del temps (2009-2023) segons l'Stockholm Resilience Centre.
6 dels 9 grans límits planetaris superats ja el 2023, segons l'Stockholm Resilience Centre

Dades d'observació sobre punts d'inflexió en la història i registres geològics

[modifica]
Relació lineal log-log entre la mida espacial i la durada temporal de 42 col·lapses d'ecosistemes investigats [60]

Un conjunt d'evidències empíriques avalen l'existència de punts d'inflexió en el sistema terrestre que, un cop activats, catalitzen, potencialment irreversible [61] un canvi cap a un estat d'ecosistema o equilibri climàtic diferent.

Un estudi va demostrar que els ecosistemes més grans poden "col·lapsar-se" més ràpidament del que es pensava. Per exemple, la selva amazònica podria esdevenir una sabana en uns 50 anys i els esculls de corall del Carib en uns 15 anys, un cop s'activa el mode de "col·lapse". En el cas de l'Amazònia, segons aquesta estimació, podria ser el cas ja el 2021.[62][63]

Un document de revisió de 2021 il·lustra com els efectes s'han produït en cascada a través del sistema terrestre en casos ben documentats de canvis bruscos durant els darrers 30.000 anys.[64]

Un estudi va concloure que els registres geològics de la temperatura màxima del Paleocè/Eocè fa uns 56 milions d'anys revelen punts d'inflexió climàtics significatius en el sistema terrestre que "poden desencadenar l'alliberament de dipòsits addicionals de carboni i empènyer el clima de la Terra a un estat més calent".[65][66]

Literatura

[modifica]

Enllaços web

[modifica]

Notes

[modifica]
  1. ↑ Christian L E Franzke et al: (= Environmental Research Letters. Volum 17, núm. 1). IOP Publishing Ltd, 14. desembre 2022, ISSN 1748-9326, p. 015004, doi:10.1088/1748-9326/AC42FD (anglès, iop.org [PDF; 1,2 MB; consultat el 3 abril 2023]).
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 «Kippelemente – Achillesfersen im Erdsystem». Potsdam-Institut für Klimafolgenforschung. Arxivat de l'original el 2016-12-31. [Consulta: 6 juny 2014].
  3. ↑ IPCC (Hrsg.): Climate Change 2021: The Physical Science Basis: Glossary, p. 2251, veus tipping element i tipping point.
  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 Seaver Wang, Adrianna Foster, Elizabeth A. Lenz, John D. Kessler, Julienne C. Stroeve, Liana O. Anderson, Merritt Turetsky, Richard Betts, Sijia Zou, Wei Liu, William R. Boos, Zeke Hausfather: Mechanisms and Impacts of Earth System Tipping Elements. A: . febrer 2023, doi:10.1029/2021RG000757.
  5. ↑ IPCC (Eds.): Synthesis report of the Sixth Assessment Report (AR6) - Longer Version. Març 2023, 3.1.3 The Likelihood and Risks of Abrupt and Irreversible Change.
  6. ↑ David I. Armstrong McKay, Arie Staal, Jesse F. Abrams, Ricarda Winkelmann, Boris Sakschewski: . In: Exceeding 1,5 º C global warming could trigger multiple climate tipping points. A: Science, Volum 377, núm. 6611, 9 setembre 2022, ISSN 0036-8075, S. eabn7950, doi:10.1126/science.abn7950.
  7. ↑ Nico Wunderling, Jonathan F. Donges, Jürgen Kurths, Ricarda Winkelmann: Interacting tipping elements increase risk of climate domino effects under global warming. A: Earth System Dynamics. Tom 12, núm. 2, 3. Juny 2021. ISSN 2190-4979, p. 601-619, doi:10.5194/esd-12-601-2021 (copernicus.org [consultat el 4 de juny 2021).
  8. ↑ Kaspar Mossman: «Profile of Hans Joachim Schellnhuber». A: PNAS, 105, 6, 2008, pàg. 1783–1785. DOI: 10.1073/pnas.0800554105.
  9. ↑ «New Hot Papers: Timothy M. Lenton & Hans Joachim Schellnhuber». ScienceWatch.com, 01-07-2009. [Consulta: 15 febrer 2014].
  10. ↑ Joel B. Smith, Hans Joachim Schellnhuber, M. Monirul Qader Mirza: Vulnerability to. Climate Change and Reasons for Concern: A Synthesis. A: IPCC. Third Assessment Report - Climate Change 2001. Working Group II: Impacts, Adaptation and Vulnerability. Cambridge University Press, 2001 (ipcc.ch [PDF; 404 kB] Report).
  11. ↑ «Kippelemente bleiben „heißes“ Thema». Potsdam-Institut für Klimafolgenforschung. [Consulta: 6 gener 2014].
  12. ↑ 12,0 12,1 «Kippelemente im Klimasystem der Erde». Potsdam-Institut für Klimafolgenforschung, 05-02-2008. [Consulta: 9 gener 2022].
  13. ↑ Timothy M. Lenton, Johan Rockström, Owen Gaffney, Stefan Rahmstorf, Katherine Richardson: Climate tipping points - too risky to bet against. A: Volum 575, Nr. 7784, novembre 2019, p. 592–595, doi:10.1038/d41586-019-03595-0 (nature.com [Consulta: 28 novembre 2019])
  14. ↑ «[https://public.wmo.int/en/resources/united_in_science United in Science 2022 – A multi-organization high-level compilation of the most recent science related to climate change, impacts and responses». Weltmeteorologieorganisation. Abschnitt Tipping Points in the Climate System - WMO, World Climate Research Programme (WMO/International Science Council/IOC-UNESCO)]United in Science 2022 – A multi-organization high-level compilation of the most recent science related to climate chang – Organització Meteorològica Mundial, consultat el 27 de març del 2023 (Capítol Tipping Points in the Climate System - WMO, World Climate Research Programme (WMO/International Science Council/IOC-UNESCO)).
  15. ↑ «Klimaforscher Thomas Stocker: "Eigentlich brauchen wir die Drohkulisse der Kipppunkte nicht"». Zeit Online GmbH.Klimaforscher Thomas Stocker: "Eigentlich brauchen wir die Drohkulisse der Kipppunkte nicht". A: zeit.de. Zeit Online GmbH, 14 novembre 2022, consultat el 16 de novembre del 2022.
  16. ↑ Timothy M. Lenton, Hermann Held, Elmar Kriegler, Jim W. Hall, Wolfgang Lucht, Stefan Rahmstorf, Hans Joachim Schnellhuber «Tipping elements in the Earth's climate system». A: Proceedings of the National Academy of Sciences|PNAS, 105, 6, 2008, pàg. 1786–1793. DOI: 10.1073/pnas.0705414105.
  17. ↑ Claudia Mäder. «Kipp-Punkte im Klimasystem» (PDF; 256 kB). Umweltbundesamt (Deutschland)|Umweltbundesamt – UBA. «Die Methan- und Kohlendioxidemissionen aus tauenden Permafrostböden kommen zu den anthropogenen Treibhausgasemissionen hinzu und verstärken die Klimaerwärmung. Dieser Prozess stellt eine wichtige positive Rückkopplung (verstärkende Wirkung) im Klimasystem dar.»
  18. ↑ «Kipppunkte im Klimasystem». Wiki Klimawandel, Angebot des Climate Service Centers, des Hamburger Bildungsserversund des Deutschen Bildungsservers.Kipppunkte im Klimasystem. Methanfreisetzung durch tauende Permafrostgebiete und Kontinentalschelfe. Wiki Klimawandel, ofert pel Climate Service Centers del Hamburger Bildungsserversund des Deutschen Bildungsservers, consultat el 21 de setembre del 2018.
  19. ↑ Nick Reimer und Dagny Lüdemann. «Klimawandel: Was, wenn die Welt am 1,5-Grad-Ziel scheitert?». Zeit Online GmbH.Nick Reimer und Dagny Lüdemann: Klimawandel: Was, wenn die Welt am 1,5-Grad-Ziel scheitert? Wieder endet eine Klimakonferenz ohne klares Zugeständnis. Dabei warnen Forscher: Das Klima wird kippen, falls die Welt so weitermacht. Hier noch einmal, was das bedeutet. A: zeit.de. Zeit Online GmbH, 8 agost 2018, consultat el 10 de febrer del 2019.
  20. ↑ Michael Odenwald. «Forscher identifizieren neuen Klima-Kipp-Punkt». Focus Online Group GmbH. Michael Odenwald: Forscher identifizieren neuen Klima-Kipp-Punkt. A: focus.de. Focus Online Group GmbH, 12 març 2019 [Consulta: 29 de març del 2019].
  21. ↑ Tapio Schneider, Colleen M. Kaul, Kyle G. Pressel: Possible climate transitions from breakup of stratocumulus decks under greenhouse warming. A: Nature Geoscience. Volum 12, núm. 3, març 2019, ISSN 1752-0908, S. 163–167, doi:10.1038/s41561-019-0310-1.
  22. ↑ Nadja Podbregar: Klimawandel zerstört Kühlwolken. In: Scinexx/Das Wissensmagazine, 26 febrer 2019 (scinexx.de [consultat el 27 d'abril del 2019]).
  23. ↑ Kinnard, Christophe et al. «Reconstructed changes in Arctic sea ice over the past 1.450 years». Nature, 2011. DOI: 10.1038/nature10581.
  24. ↑ 24,0 24,1 Valerie N. Livina, Timothy M. Lenton «A recent tipping point in the Arctic sea-cover: abrupt and persistent increase in the seasonal cycle since 2007.». A: The Cryosphere, 7, 1, 2013, pàg. 275–286. DOI: 10.5194/tc-7-275-2013.
  25. ↑ Kristina Pistone, Ian Eisenman «Observational determination of albedo decrease caused by vanishing Arctic sea ice.». A: PNAS, 111, 9, 2014, pàg. 3322–3326. DOI: 10.1073/pnas.1318201111.
  26. ↑ R. W. Lindsay, J. Zhang «The Thinning of Arctic Sea Ice, 1988-2003: Have We Passed a Tipping Point?». A: Journal of Climate, 18, 22, 2005, pàg. 4879–4894. DOI: 10.1175/JCLI3587.1.
  27. ↑ Marika M. Holland, Cecilia M. Bitz, Bruno Tremblay «Future abrupt reductions in the summer Arctic sea ice». A: Geophysical Research Letters, 33, 23, 2006. DOI: 10.1029/2006GL028024.
  28. ↑ Paul Wassmann, Timothy M. Lenton «Arctic Tipping Points in an Earth System Perspective». A: Ambio, 41, 1, 2012, pàg. 1–9. DOI: 10.1007/s13280-011-0230-9. PMC: 3357830.
  29. ↑ Frank Pattyn et al.: The Greenland and Antarctic ice sheets under 1,5 º C global warming. A: Nature Climate Change. Novembre 2018, doi:10.1038/s41558-018-0305-8.
  30. ↑ A. Born, K. H. Nisancioglu: Melting of Northern Greenland during the last interglatiation (= The Cryosphere. Volum 6, núm. 6). 5 novembre 2012, p. 1239–1250, doi:10.5194/tc-6-1239-2012 (uib.no [PDF; 3,1 MB; consultat el 3 d'abril del 2023]).
  31. ↑ A. Dutton, K. Lambeck: Ice Volum and Sea Level During the Las Interglatial (= Science. Volum 337,núm. 6091). 13 juliol 2012, p. 216–219, doi:10.1126/science.1205749 (harvard.edu [PDF; 444 kB; consultat el 3 d'abril del 2023]).
  32. ↑ O’Leary, M., Hearty, P., Thompson, W. et al.: Ice sheet collapse following a prolonged period of stable sea level during the last interglacial (= Nature Geoscience. Volum 6). 28 juliol 2013, p. 796–800, doi:10.1038/ngeo1890 (researchgate.net [PDF; 393 kB; consultat el 3 d'abril del 2023]).
  33. ↑ Stone, E. J., Lunt, D. J., Annan, J. D., and Hargreaves, J. C.: Quantification of the Greenland ice sheet contribution to Last Interglacial sea level rise (= Climate of the Past. Volum 9). 11 març 2013, p. 621-639), doi: 10.5194/cp-9-621-2013 (clim-pas.net [PDF:2,3 MB; consultat el 3 d'abril del 2023])
  34. ↑ The IMBIE team - Andrew Shepherd et al.: Mass balance of the Antarctic Ice Sheet from 1992 to 2017 (= Nature. Volum 558). 13 juny 2018, p. 219-222, doi: 10.1038/s41586-018-0179-y (uliege.be [PDF, 5,4 MB; consultat el 3 d'abril del 2023])
  35. ↑ E. Rignot, J. Mouginot, M. Morlighem, H. Seroussi, B. Scheuchl A: Geophysical Research Letters, 41, 10, 2014, pàg. 3502–3509. DOI: 10.1002/2014GL060140. ISSN 0094-8276.
  36. ↑ I. Joughin, B. E. Smith, B. Medley «Marine Ice Sheet Collapse Potentially Under way for the Thwaites Glacier Basin, West Antarctica.». A: Science, 344, 6185, 2014, pàg. 735–738. DOI: 10.1126/science.1249055. ISSN 0036-8075.
  37. ↑ T. A. Scambos u. a.: How much, how fast? A science review and outlook for research on the stability Arntarctica's Thwaites Glacier in the 21st century. A: Flobal and Planetary Change. Juny 2017, doi:10.1016/j.gloplacha.2017.04.008.
  38. ↑ Carlos M. Duarte, Susana Agustí, Paul Wassmann, Jesús M. Arrieta, Miquel Alcaraz, Alexandra Coello, Núria Marbà, Iris E. Hendricks, Johnna Holding, Íñigo García-Zarandona, Emma Kritberg, Dolors Vaqué: «Tipping Elements in the Arctic Marine Ecosystem.». A: Ambio, 41, 1, 2012, pàg. 44–55. DOI: 10.1007/s13280-011-0224-7. PMC: 3357823.
  39. ↑ Timothy M. Lenton «Arctic Climate Tipping Points». Ambio, 41, 1, 2012, pàg. 10–22. DOI: 10.1007/s13280-011-0221-x. PMC: 3357822.
  40. ↑ A. Timmermann, J. Oberhuber, A. Bacher, M. Esch, M. Latif, E. Roeckner: «Increased el Niño frequency in a climate model forced by future greenhouse warming». A: Nature, 398, 1999, pàg. 694–697. DOI: 10.1038/19505.
  41. ↑ Mark A. Cane, Amy C. Clement, Alexey Kaplan, Yochanan Kushnir, Dimitri Pozdnyakov, Richard Seager, Stephen E. Zebiak, ragu Murtugudde: «Twentieth-Century Sea surface Temperature Trends». A. Science, 275, 5302, 1997, pàg. 957–960. DOI: 10.1126/science.275.5302.957.
  42. ↑ «Arctic permafrost is thawing fast. That affects us all.».«Arctic permafrost is thawing fast. That affects us all.».A: National Geographic. 13 agost 2019, consultat el 25 d'agost del 2019.
  43. ↑ «So beschleunigt die Permafrost-Schmelze den Klimawandel». WDR."So beschleugnit die Permafrost-Schmelze den Klimawandel". A: Quarks. WDR, 28 març 2019, consultat el 10 de juny del 2019.
  44. ↑ «Kohlenstoff im Permafrost». Alfred-Wegener-Institut, Helmholtz-Zentrum für Polar- und Meeresforschung. "Kohlenstoff im Permafrost" . A: awi.de. Alfred-Wegener-Institut, Helmholtz-Zentrum für Polar- und Meeresforschung, 12 de novembre 2015, consultat el 10 de juny del 2019.
  45. ↑ «Permafrost-Forscher bestimmen erstmals durch Auftauprozess frei werdende Methan-Menge». Alfred-Wegener-Institut, Helmholtz-Zentrum für Polar- und Meeresforschung."Permafrost-Forscher bestimmen erstmal durch Auftauprozess frei werdende Methan-Menge". A: awi.de. Alfred-Wegener-Institut, Helmholtz-Zentrum für Polar- und Meeresforschung, 25 agost 2016, consultat el 10 de juny del 2019.
  46. ↑ «Klima-FAQ 6.1: Permafrost und Ozeanerwärmung». Deutsches Klima Konsortium (DKK).«Klima-FAQ 6.1: Permafrost und Ozeanerwärmung». Deutsches Klima Konsortium (DKK). 2019, consultat el 29 de juny del 2019.
  47. ↑ Katey Walter Anthony, Thomas Schneider von Deimling, Ingmar Nitze, Steve Frolking, Abraham Emond, Ronald Daanen, Peter Anthony, Prajna Lindgren, Benjamin Jones, Guido Grosse: 21st-century modeled permafrost carbon emissions accelerated by abrupt thaw beneath lakes. A: Nature Communications. Volum 8, núm. 3262, 15 agost 2018 (nature.com)
  48. ↑ Louise M. Farquharson, Vladimir E. Romanovsky, William L. Cable, Donald A. Walker, Steven V. Kokelj: Climate Change Drives Widespread and rapid Thermokarst in Very Cold Permafrost in the Canadian High Arctic. A: Geophysical Research Letters. Volum 46, núm. 12, 2019, ISSN1944-8007, p. 6681-6689, doi: 10.1029/2019GL082187.
  49. ↑ "Michael Odenwald. «Forscher identifizieren neuen Klima-Kipp-Punkt». Focus Online Group GmbH.Michel Odewald: "Forscher identifizieren nenen Klima-Kipp-Punkt". A: focus.de. Focus Online Group GmbH, 12 març 2019, consultat el 29 de març del 2019.
  50. ↑ 50,0 50,1 Elmar Kriegler, Jim W. Hall, Hermann Held, Richard Dawson und Hans Joachim Schellnhuber: Imprecise probability assessment of tipping points in the climate system. A: Proceedings of the National Academy of Sciences, 31 març 2009, doi:10.1073/pnas.0809117106.
  51. ↑ Juan C. Rocha, Garry Peterson, Örjan Bodin, Simon Levin: Cascading regime shifts within and across scales. A: Science. 21 desembre 2018, doi: 10:1126/science.aat7850.
  52. ↑ Yongyang Cai, Timothy M. Lenton und Thomas S. Lontzek: Risk of multiple interacting tipping points should encourage rapid CO2 emissions reduction. A: Nature. Març 2016, doi:10.1038/nclimate2964.
  53. ↑ Timothy M. Lenton «Environmental Tipping Points». A: Annual Review of Environment and Resources, 38, 2013, pàg. 1–29. DOI: 10.1146/annurev-environ-102511-084654.
  54. ↑ Carlos Nobre, Thomas E. Lovejoy: Amazon Tipping Point. A: Science Advance. Volum 4, núm. 2, 1 febrer 2018, ISSN 2375-2548, p. eaat2340, doi:10.1126/sciadv.aat2340 (sciencemag.org [consultat el 25 d'agost del2019]).
  55. ↑ Will Steffen, Johan Rockström, Katherine Richardson, Timothy M. Lenton, Carl Folke, Diana Liverman, Colin P. Lade, Marten Scheffer, Ricarda Winckelmann i Hans Joaquim Schnellhuber: Trajectories of the Earth System in the Anthropocene. A: Proceedings of the National Academy of Sciences. Agost 2018. doi: 10.1073/pnas.1810141115.
  56. ↑ Gerta Keller, Paula Mateo, Jahnavi Punekar, Hassan Khozyem, Brian Gertsch, Jorge Spangenberg, Andre Mbabi Bitchong, Thierry Adatte: «Environmental changes during the Cretaceous-Paleogene mass extinction and paleocene-Eocene thermal Maximum» (PDF). A: Gondwana Research, 56, 2018, pàg. 69–89. Arxivat de l'original el 2022-03-31. DOI: 10.1016/j.gr.2017.12.002 [Consulta: 9 octubre 2023].
  57. ↑ Sarah K. Carmichael, Johny A. walters, Cameron J. Batchelor, Drew M. Coleman Thomas J. Suttner, Erika Kido, L. M. Moore, Leona Chadimová: «Climate instability and tipping points in the Late Devonian: Detection of the Hangenberg Event in an open oceanic island arc in the Central Asian Orogenic Belt». A: Gondwana Research, 32, 2016, pàg. 213–231. DOI: 10.1016/j.gr.2015.02.009.
  58. ↑ «Flaws in IPCC Report: Abrupt Cryospheric Tipping Elements in Climate System» (en anglès).«Flaws in IPCC Report: Abrupt Cryospheric Tipping Elements in Climate System». A: paulbeckwith.net, 20 octubre 2018, consultat el 24 de juny del 2019.
  59. ↑ Vegi's per exemple Eleanor J. Burke, Chris D. Jones, Charles D. Koven: Estimating the Permafrost-Carbon Climate Response in the CMIP5 Models Using a Simplified Approach. A: Journal of Climate (JCLI). Juliol 2013, doi: 10.1175/JCLI-D-12-00550.1
  60. ↑ Cooper, Gregory S.; Willcock, Simon; Dearing, John A. «Regime shifts occur disproportionately faster in larger ecosystems». A: Nature Communications, 11, 1, 10-03-2020, pàg. 1175. Bibcode: 2020NatCo..11.1175C. DOI: 10.1038/s41467-020-15029-x. ISSN: 2041-1723. PMC: 7064493. PMID: 32157098.
  61. ↑ Dakos, Vasilis; Matthews, Blake; Hendry, Andrew P.; Levine, Jonathan; Loeuille, Nicolas «Ecosystem tipping points in an evolving world». A: Nature Ecology & Evolution, 3, 3, 3-2019, pàg. 355–362. DOI: 10.1038/s41559-019-0797-2. ISSN: 2397-334X.
  62. ↑ «Ecosystems the size of Amazon 'can collapse within decades'». The Guardian, 10-03-2020 [Consulta: 10 març 2020].
  63. ↑ «Amazon rainforest could be gone within a lifetime». EurekAlert!, 10-03-2020 [Consulta: 10 març 2020].
  64. ↑ Brovkin, Victor; Brook, Edward; Williams, John W.; Bathiany, Sebastian; Lenton, Timothy M. «Past abrupt changes, tipping points and cascading impacts in the Earth system». A: Nature Geoscience, 29-07-2021, pàg. 1–9.
  65. ↑ «'Tipping points' in Earth's system triggered rapid climate change 55 million years ago, research shows». phys.org [Consulta: 21 setembre 2021]. [Consultat el 21 de setembre del 2021].
  66. ↑ Kender, Sev; Bogus, Kara; Pedersen, Gunver K.; Dybkjær, Karen; Mather, Tamsin A. et al. «Paleocene/Eocene carbon feedbacks triggered by volcanic activity». A: Nature Communications, 12, 1, 31-08-2021, pàg. 5186. DOI: 10.1038/s41467-021-25536-0. ISSN: 2041-1723.
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Punts_d%27inflexió_en_el_sistema_climàtic_de_la_Terra&oldid=34367063»