Rafael Ninyoles i Monllor
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 1943  València |
| Mort | 25 octubre 2019 (75/76 anys) València |
| Formació | Universitat de València |
| Activitat | |
| Ocupació | sociolingüista, catedràtic, sociòleg |
| Ocupador | Universitat de València |
Rafael Lluís Ninyoles i Monllor (València, 1943 - 25 d'octubre de 2019)[1] va ser un sociòleg valencià considerat un dels pares de la sociolingüística valenciana, juntament amb Lluís Vicent Aracil i Boned, i introductor d'aquesta disciplina al País Valencià.[2][3]
Va cursar el batxillerat amb els jesuïtes al col·legi de Sant Josep, on conegué Alfons Cucó, Eliseu Climent i Lluís Vicent Aracil. Alhora es dedicà a l'estudi del piano, ja que la música fou un dels seus interessos predilectes.[4] Després es llicencià en dret a la Universitat de València i el 1967 feu un estada als Estats Units finançada per una beca del govern nord-americà.[5]
Entre 1971 i 1991, va treballar com a professor de sociologia a la Facultat de Ciències Econòmiques de València.[6] També va ser professor a la Facultat de Sociologia de la Universitat d'Alacant. Va ser expert a la Diputació de València, però sobre tot va destacar la seua tasca com a responsable del Servei d'Investigació i Estudis Sociolingüístics de la Generalitat Valenciana, fins al moment de la seua jubilació. Des d'aquesta posició va crear i desenvolupar la base de dades sociolingüístiques més completa al País Valencià.
Ell i Lluís Vicent Aracil van desmuntar el mite del bilingüisme i van introduir el concepte de diglòssia i conflicte lingüístic, així com el d'autoodi per a definir la situació lingüística de la llengua catalana amb la hipòtesi discutida que la situació sociolingüística dels Països Catalans del segle xvi al xix es caracteritzaria com a diglòssia sense bilingüisme, mentre que a partir del segle xx s'hauria transformat en diglòssia amb bilingüisme.[7] També va publicar articles en diaris i revistes com Serra d'Or, Gorg, Cuadernos para el Diálogo o El País sobre el conflicte lingüístic al País Valencià, i va col·laborar amb el CEIC Alfons el Vell.
El 2018 fou distingit amb la medalla d'honor de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL).[8]
Llicenciat en Dret per la Universitat de Salamanca[9] y ha sigut doctor en Sociologia per la Universitat de València.[9] A més, ha desenvolupat la seua labor docent en els diferents departaments de Sociologia de les universitats de València i Alacant[9] des de 'any 1972 fins al 1998. Des de 1979, va treballar com a sociòleg, com cap de servei d'estudis en els diferents institucions públiques.
Va ser fundador i president de l'institut Valencià d'Investigació Social. Va cursar els seus primers estudis al col·legi dels Jesuïtes y al Conservatori de Música de València.[9] A la seua època universitaria, va fundar, amb Vicent Miquel i Ernest Sena, la Unió Democràtica del País Valencià i col·labora`va en revistes universitàries. A 1967 va visitar les universitats de Princeton[9] y Luisiana becat pel Govern dels Estats Units
Va ser col·laborador assidu en la pàgina editorial del diari Madrid (1968-1971) fins al tancament d'aquest periòdic pel ministeri d'Interior.
Obres
[modifica]- L'opinió pública: teories i ideologies. Barcelona: Rafael Dalmau, 1968.
- Conflicte lingüístic valencià. Pròleg de Francesc Vallverdú. València: Eliseu Climent, 1969, sèrie «La Unitat» 3; 2a, 1978.
- Idioma i prejudici. Pròleg de Joan Fuster. Palma: Moll, 1971, col. «Biblioteca Raixa» 83; València: Edicions 3 i 4, 1997.
- Idioma y poder social. Madrid: Tecnos, 1972; Idioma e poder social, trad. de M. P. García Negro i A. Molexón Domínguez, Santiago de Compostel·la: Laiovento, 2005.
- Diglossical Ideologies and Assimilation. Quebec: CIRB – Université de Laval, 1972.
- «Sociología del lenguaje», en Doce ensayos sobre el lenguaje. Madrid: Fundación Juan March, 1974.
- Estructura social y política lingüística. València: Fernando Torres, 1975; Estructura social i política lingüística. Alzira: Bromera, 1989.
- Bases per a una política lingüística democràtica a l'Estat espanyol. València: Eliseu Climent, 1976.
- Cuatro idiomas para un Estado. Madrid: Cambio 16, 1977.
- Madre España. València: Prometeo: 1979; Mare Espanya. València: Tàndem, 1997.
- El País Valencià a l'eix mediterrani. Tavernes Blanques: L'Eixam, 1992.
- Informe sociològic de les comarques centrals valencianes. Gandia: CEIC Alfons el Vell, 1996.
- Sociologia de la ciutat de València. Alzira: Germania, 1996.
- Conflicte lingüístic valencià / El País Valencià a l'eix mediterrani. Sant Vicent del Raspeig: Publicacions de la Universitat d'Alacant, 2017.
Referències
[modifica]- ↑ «S'ha mort Rafael L. Ninyoles, gran referent de la sociolingüística catalana». Vilaweb, 25-10-2019.
- ↑ Ferrando, Antoni; Pérez Moragon, Francesc. Manuel Sanchis Guarner: el compromís cívic d'un filòleg. Universitat de València, 1998, p. 194. ISBN 8437034590.
- ↑ «Un senyor sociòleg». El Temps, 09-02-1987. [Consulta: 25 octubre 2019].
- ↑ Notes biogràfiques a Idioma i prejudici, p. 218
- ↑ Roca, Francesc. Teories de Catalunya: guia de la societat catalana contemporània. Pòrtic, 2000, p. 204. ISBN 8473066049.
- ↑ «Entrevista per Escola catalana, juny de 2001, p. 36». Arxivat de l'original el 2016-03-27. [Consulta: 31 agost 2009].
- ↑ Vallverdú i Canes, Francesc. Hi ha o no hi ha diglòssia a Catalunya? Anàlisi d'un problema conceptual. Hemeroteca Científica Catalana, p. 17-18.
- ↑ L'AVL distingeix Rafael Ninyoles amb la Medalla d'Honor: L'Acadèmia ha definit el sociolingüista com un "referent ineludible en la reflexió sobre l'ús del valencià i la política lingüística"
- ↑ 9,0 9,1 9,2 9,3 9,4 Gran enciclopedia de la Comunidad Valenciana, 2005. ISBN 84-87502-47-4.