Ricard Guinó i Boix
| |||
| Biografia | |||
|---|---|---|---|
| Naixement | 26 maig 1890  Girona | ||
| Mort | 2 febrer 1973 (82 anys) Antony (França) | ||
| Sepultura | cementiri d'Antony | ||
| Activitat | |||
| Ocupació | escultor | ||
Ricard Guinó i Boix[1] (Girona, Gironès, 1890 - Antony, França, 1973) va ser un escultor català. El 1925, va obtenir la ciutadania francesa per naturalització, i el seu nom va passar a ser oficialment Richard Guino.[2]
Membre de l'actiu grup artístic gironí de començaments del segle xx i gran amic de Prudenci Bertrana, esdevingué deixeble i ajudant d'Arístides Maillol. Aquest el recomanà a Auguste Renoir, quan el gran pintor impressionista volgué dedicar-se a l'escultura, però tenia grans dificultats per executar les seves obres a causa d'una malaltia que deformava les seves mans.
Guinó esdevingué així l'executor material de les escultures que Renoir dissenyava. A principis de la dècada del 1970 els tribunals francesos li reconegueren la copaternitat d'aquestes obres, que des d'aleshores han de constar a tot arreu com fetes pels dos artistes.
La seva obra personal és d'un classicisme mediterranista molt pròxim al Noucentisme català.
Obres
[modifica]- Renoir Assegut (1917), actualment exposat al Museu d'Història de Girona.
- Retrat de Miquel de Palol (2015), escultura de bronze fosa a partir de l'escultura original en guix de Ricard Guinó, peça exposada al Museu d'Història de Girona.
Bibliografia
[modifica]- FONTBONA, Francesc: Ricard Guinó, el silenciós col·laborador de Renoir, «Serra d'Or», any XIV, núm. 158 (15 novembre 1972) pp. 31-32 (735-736).
- FONTBONA, Francesc: Ricard Guinó, retorn a casa. Al catàleg de l'exposició Ricard Guinó. Escultures i dibuixos, Ajuntament de Girona, Octubre 1992, pàgs. 11-17.
Referències
[modifica]- ↑ «Ricard Guinó i Boix». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ Cristina Rodriguez Samaniego, « Ricard Guinó et Joaquim Claret : le destin de deux sculpteurs catalans en France face à la Grande Guerre », Cahiers de la Méditerranée, 82 | 2011, 15 de desembre de 2011 (francès)