Vés al contingut

Ricard Guinó i Boix

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula personaRicard Guinó i Boix

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement26 maig 1890 Modifica el valor a Wikidata
Girona Modifica el valor a Wikidata
Mort2 febrer 1973 Modifica el valor a Wikidata (82 anys)
Antony (França) Modifica el valor a Wikidata
Sepulturacementiri d'Antony Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupacióescultor Modifica el valor a Wikidata

Ricard Guinó i Boix[1] (Girona, Gironès, 1890 - Antony, França, 1973) va ser un escultor català. El 1925, va obtenir la ciutadania francesa per naturalització, i el seu nom va passar a ser oficialment Richard Guino.[2]

Membre de l'actiu grup artístic gironí de començaments del segle xx i gran amic de Prudenci Bertrana, esdevingué deixeble i ajudant d'Arístides Maillol. Aquest el recomanà a Auguste Renoir, quan el gran pintor impressionista volgué dedicar-se a l'escultura, però tenia grans dificultats per executar les seves obres a causa d'una malaltia que deformava les seves mans.

Guinó esdevingué així l'executor material de les escultures que Renoir dissenyava. A principis de la dècada del 1970 els tribunals francesos li reconegueren la copaternitat d'aquestes obres, que des d'aleshores han de constar a tot arreu com fetes pels dos artistes.

La seva obra personal és d'un classicisme mediterranista molt pròxim al Noucentisme català.

Obres

[modifica]

Bibliografia

[modifica]
  • FONTBONA, Francesc: Ricard Guinó, el silenciós col·laborador de Renoir, «Serra d'Or», any XIV, núm. 158 (15 novembre 1972) pp. 31-32 (735-736).
  • FONTBONA, Francesc: Ricard Guinó, retorn a casa. Al catàleg de l'exposició Ricard Guinó. Escultures i dibuixos, Ajuntament de Girona, Octubre 1992, pàgs. 11-17.

Referències

[modifica]
  1. «Ricard Guinó i Boix». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. Cristina Rodriguez Samaniego, « Ricard Guinó et Joaquim Claret : le destin de deux sculpteurs catalans en France face à la Grande Guerre », Cahiers de la Méditerranée, 82 | 2011, 15 de desembre de 2011 (francès)