Vés al contingut

Ricinulis

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula d'ésser viuRicinulis
Ricinulei Modifica el valor a Wikidata

Cryptocellus goodnighti Modifica el valor a Wikidata
Període
Del Carbonífer tardà a l'actualitat
Taxonomia
SuperregneHolozoa
RegneAnimalia
SubregneBilateria
FílumArthropoda
SubfílumChelicerata
ClasseArachnida
OrdreRicinulei Modifica el valor a Wikidata
Thorell, 1876
Nomenclatura
Sinònims
Podogona
Gèneres

Els ricinulis (Ricinulei) són un ordre de petits aràcnids que compta amb 73 espècies,[1] tots dins d'una única família Ricinoididae. N'hi ha a l'Àfrica occidental-central (Ricinoides) i a la regió neotropical (Cryptocellus i Pseudocellus). A més dels gèneres que viuen actualment hi ha dues famílies i quatre gèneres extints amb fòssils.

La monografia més important és de l'any 1904 de Hans Jacob Hansen i William Soerensen.[2] També toquen el tema Pittard i Mitchell,[3] Gerald Legg[4][5] and L. van der Hammen.[6]

Característiques

[modifica]

Els ricinulis típicament fan de 5 a 10 mm de llargada. La cutícula (o exoesquelet) del cos i les potes és característicament gruixuda.[7] El tret més característic és el cucullus sobre el cap que pot estar en posició baixa o alta. Quan està abaixat cobreix la boca i els quelícers. Els ricinulis actuals no tenen ulls, però en els fòssils es poden veure un parell d'ulls laterals i fins i tot les espècies vivents són sensibles a la llum.

L'opistosoma s'uniex al prosoma per un pedicel estret. Curiosament, hi ha un mecanisme complex d'acoblament entre prosoma i opistosoma. El sistema genital està en el pedicel (característica única).

Els quelícers estan formats per dos segments.[8] Els pedipalps acaben en pinces petites i són apèndixs complexos es fan servir per manipular l'aliment però també són estructures sensorials.[9]

Història natural

[modifica]

Els ricinuls són depredadors d'altres petits artròpodes.[10] Se sap poc dels seus hàbits d'aparellament;[11] s'ha observat als mascles transferint l'espermatòfor a la femella.

S'han fet pocs estudis ecològics,[12] però es troben a les fulles de la selva tropical i semblen necessitar superfícies inundades per a sobreviure.

Fòssils

[modifica]

El primer fòssil d'aquests aràcnids va ser descrit el 1837 pel geòleg anglès William Buckland;[13] però malinterpretat com un escarabat. Després se’n van trobar més a Europa i Amèrica del Nord.

Filogènia

[modifica]

El cladograma de Giribet et al. 2002 considera els ricinulis estretament emparentats amb els trigonotàrbids:



Acari




Palpigradi



Pycnogonida







Trigonotarbida



Ricinulei





Araneae




Amblypygi




Uropygi



Schizomida






Referències

[modifica]
  1. Zhang, Z. Q. (2011). Phylum Arthropoda von Siebold, 1848. In: Zhang, Z.-Q. (Ed.), Animal Biodiversity: An outline of higher-level classification and survey of taxonomic richness. Zootaxa, 3148, 99-103.
  2. Hansen, H. J. & Soerensen, W. 1904. On two orders of Arachnida. Cambridge University Press, Cambridge, 182 pp.
  3. Pittard, K. & Mitchell, R. W. 1972. Comparative morphology of the life stages of Cryptocellus pelaezi (Arachnida, Ricinulei). Graduate Studies, Texas Tech University, 1 :3–77.
  4. Legg, G. 1976. The external morphology of a new species of ricinuleid (Arachnida) from Sierra Leone. Journal of Zoology, London, 59: 1-58.
  5. Legg, G. 1976. The external morphology of immature stages of Ricinoides karschi (Arachnida: Ricinulei). Bulletin of the British arachnological Society, 3: 243-248.
  6. Hammen, L. van der 1979. Comparative studies in Chelicerata I. The Cryptognomae (Ricinulei, Architarbi and Anactinotrichida). Zoologische Verhandelingen, 174: 1-62 [1]
  7. Kennaugh, J. H. 1968. An examination of the cuticle of three species of Ricinulei (Arachnida). Journal of Zoology, London 156: 393-404.
  8. Talarico, G., Palacios-Vargas, J. G. & Alberti, G. 2008. Taste while chewing? Sensory structures in the chelicerae of Pseudocellus pearsei (Chamberlin & Ivie, 1938) (Ricinulei, Arachnida). Revista Ibérica de Arachnología, 15: 47-53.
  9. Talarico, G., Palacios-Vargas, J. G. & Alberti, G. 2008. The pedipalp of Pseudocellus pearsei (Ricinulei, Arachnida) – ultrastructure of a multifunctional organ. Arthropod Structure and Development, 37: 511-521.
  10. Cooke, J. A. L. 1967. Observations on the biology of Ricinulei (Arachnida) with descriptions of two new species of Cryptocellus. Journal of Zoology, London, 151: 31-42
  11. Legg, G. 1977. Sperm transfer and mating in Ricinoides hanseni (Ricinulei: Arachnida). Journal of Zoology, London, 182: 51-61.
  12. Adis, J., Platnick, N. I., de Morias,, J. W. & Gomes Rodrigues, J. M. 1989. On the abundance and ecology of Ricinulei (Arachnida) from Central Amazonia, Brazil. Journal of the New York Entomological Society, 97: 133-140.
  13. Buckland, W. 1837. The Bridgewater treatises on the power, wisdom and goodness of God as manifested in the creation. Treatise IV. Geology and mineralogy with reference to natural theology. 2nd Edition. William Pickering, London.
  • Harvey, Mark S. (2002): The neglected cousins: what do we know about the smaller arachnid orders? The Journal of Arachnology 30(2): 357-372. PDF Arxivat 2010-12-13 a Wayback Machine.

Enllaços externs

[modifica]