Riera d'Alforja
| ||||
| Tipus | curs d'aigua  | |||
|---|---|---|---|---|
| Part de | Conques Internes de Catalunya | |||
| Inici | ||||
| Cota inicial | 680 m | |||
| Entitat territorial administrativa | Alforja (Baix Camp) | |||
| Localització | Coll d'Alforja | |||
| Final | ||||
| Entitat territorial administrativa | Baix Camp (Catalunya) | |||
| Localització | Cambrils | |||
| Desembocadura | mar Mediterrània | |||
| ||||
| Afluents | ||||
La riera d'Alforja és un curs d'aigua intermitent de la comarca del Baix Camp.
Neix al cim del coll d'Alforja, població de la qual pren el nom oficial.[1] Es nodreix d'afluents com la riera de Riudecols i de les Voltes, i els barrancs del Xampany, de la Canaleta, del Llobregat, de les Comes i del Rave. Associats a les dues Rieres –les de Riudecols i de les Voltes- hi trobem els barrancs de les Irles, del Mas d'en Cabrer i de les Valls. Alguns d'aquests cursos presenten les característiques de les torrenteres de muntanya a causa de la seva localització a la serralada prelitoral –cingles de l'Arbolí, serra de Molló i serra de Puigcerver-.[2]
Dades
[modifica]Té una longitud de 22 km, als que cal sumar les longituds dels onze barrancs i rieres que hi desemboquen. La superfície de la seva conca hidrogràfica arriba als 76,625 km². La seva forma ens recorda la d'un embut, la part superior correspondria a la conca de recepció amb una gran capacitat de recollida d'aigua, que després en els trams mitjans i finals no troba correspondència per a l'evacuació de l'aigua recollida i provoca les temudes inundacions en cas de pluges intenses.
La riera a Cambrils
[modifica]
Al seu pas pel municipi de Cambrils s'integra en l'entramat urbà i es converteix en un eix de connexió entre els dos nuclis –la vila i la platja-.[3] El 1974 es va iniciar la seva canalització,[4] una de les obres públiques més importants que ha assumit el municipi de Cambrils, ja que n'ha canviat la fesomia i els usos, transformant-la en un espai útil per a l'esport. En el tram on s'ubica l'Ajuntament s'hi celebra al desembre el Cros de Cambrils amb el Trofeu Salceda i Castells, competició inclosa a la lliga de cros de la Federació Catalana d'Atletisme.[5]
Rierades
[modifica]Ha estat protagonista de diverses rierades, en les que l'aigua ha baixat desfermada i ha ocasionat veritables catàstrofes. Estan documentades les de 14 i 15 de setembre de 1762, 15 d'octubre de 1831 –també coneguda com a rierada de santa Teresa-, 19 i 20 d'octubre de 1866 –rierada de santa Irene-, 23 de setembre de 1874 -rierada de santa Tecla- 16 d'octubre de 1911, 29 de setembre i 18 d'octubre de 1959, així com la més recent de 10 d'octubre de 1994.[2]
Canalització de la riera
[modifica]Les obres de canalització, que li van assignar una amplada de trenta metres i una alçada de tres metres,[6] van començar a l'abril del 1975 per l'empresa TETRAC, S.A., i gestionada i finançada per la Confederació Hidrogràfica del Pirineu Oriental. Les obres es van realitzar al mateix temps que es construïa el pont que uneix el Raval de Gràcia i el Carrer Hospital. A més, s'hi van instal·lar unes comportes per disminuir el risc d'inundacions. En total, van costar 50 milions d'euros, i els murs tenen una altura de 2,60 metres. Tot i així, la rierada del 1994 va ensorrar un dels murs de contenció.[7]
Referències
[modifica]
- ↑ Salceda i Castells, Josep. Quaranta anys d'estampes cambrilenques. Tarragona: El Mèdol, 1998
- ↑ 2,0 2,1 Rubio, Marcel. “Un Drama que es repeteix i es repetirà: cinquè aniversari de la gran rierada de 1994”. Revista Cambrils, núm. 339, octubre 1999, pàg. 36-39
- ↑ Martí Estrada, Ignasi. Cambrils. Valls: Cossetània, 2004
- ↑ Martí Estrada, Ignasi. Cambrils: recull gràfic: 1895-1978. El Papiol: Efadós, 2012
- ↑ Ferrando. Pere. “El Cros de Cambrils arriba a la 35a edició”. Revista Cambrils, núm. 509, desembre 2013, pàg. 67
- ↑ Quintana, Teresa «Els aiguats deixen un ferit i un desaparegut a Cambrils». Nou Diari, 11 d'octubre de 1994, pàg. 12-13.
- ↑ Garriga, Gerard; Blàzquez, Marcel «La columna vertebral del municipi». Revista de Cambrils, núm. 279, 10-1994, pàg. 21.