Saltriovenator zanellai
Saltriovenator  | |
|---|---|
 | |
| Taxonomia | |
| Superregne | Holozoa |
| Regne | Animalia |
| Fílum | Chordata |
| Classe | Reptilia |
| Ordre | Saurischia |
| Gènere | Saltriovenator |
.svg){kind=icon}
Saltriovenator zanellai és el tipus i única espècie del gènere Saltriovenator (Saltrio caçador), un gènere de ceratosaures que va viure durant el Sinemurià del Juràssic Primerenc allà on ara és Itàlia. Antigament, l'espècie havia estat coneguda amb el nom informal de «saltriosaure». Tot i que encara no s'ha trobat un esquelet sencer, fa l'efecte que el Saltriovenator va ser un gros carnívor bípede semblant al Ceratosaure.
Descoberta i nom
[modifica]
El 4 d'agost de 1996, un paleontòleg aficionat (n'Angelo Zanella) trobà les primeres restes de Saltriovenator mentre cercava ammonites a la pedrera de marbre de Salnova (a Saltrio, nord d'Itàlia). En Zanella ja havia estat treballant pel Museo Civico di Storia Naturale di Milano i aquesta institució va enviar un equip d'investigador un cop van tindre coneixença de la troballa. En Cristiano Dal Sasso i els voluntaris del Grup Paleontològic de Besano, sota la direcció d'en Giorgio Teruzzi, anaren a treure blocs de guix que, visiblement, contenien ossos. Sembla que l'esquelet havia estat afectat per explosius usats a la pedrera per trencar les capes de marbre. Els blocs que van recuperar foren submergits en un bany d'àcid formic durant 1800 hores, per tal d'alliberar els ossos.[1] Inicialment, sembla ques van recollir 119 fragments ossis, però més tard la xifra augmentà fins a 132.[2][3] Tanmateix, la majoria no es podien pas identificar.[1]
L'any 2000, el museu va obrir una exposició especial dels ossos. Dal Sasso donà provisionalment al dinosaure el nom italià Saltriosauro, pensat per ésser una nova espècie. Tot i que ha estat llatinitzat a "Saltriosaurus", fins i tot en la literatura científica, en ambdós la forma italiana i llatina va quedar en un invàlid nomen nudum.[1]
Al desembre de 2018, Dal Sasso, Simone Maganuco i Andrea Cau van anomenar i descriure l'espècimen com a tipus Saltriovenator zanellai. El nom genèric combina una referència a Saltrio amb el llatí venator (caçador), un sufix comú en els noms de teròpodes. Els autors van fer constar també que un venator és un tipus de gladiador Romà. El nom específic honora en Zanella. Van haver de validar el nom per publicar-lo en una publicació electrònica, Identificadors de Ciència de la Vida. Aquests són 8C9F3B56-F622-4C39-8E8B-C2E890811E74 pel genus i BDD366Un7-6Un9D-4Un32-9841-F7273D8CA00B per l'espècie. Saltriovenator és el tercer dinosaure anomenat d'Itàlia, el primer dels Alps i el segon teròpode d'Itàlia, després de l'Scipionyx.[1]
L'holotip, MSNM V3664, es trobà a una capa de la formació Saltrio (a Itàlia) i es data al principi del Sinemurià (fa uns 199 milions d'anys). És un esquelet fragmentat amb una mandíbula inferior. S'ha trobat un 10% de l'esquelet, que inclou una dent, una esplènia dreta, un pre-articular dret, una costella cervical, fragments de costelles dorsals i omòplat, una fúrcula (incompleta però ben conservada), húmer, metacarp II, tres falanges (II-1, III-1 i III-2), un unguial manual III, dos distals tarsals (III i IV) i el proximal segon a cinquè metatarsals. L'individu d'holotip probablement morí en les ribes d'una platja antiga abans de ser endut mar endins. Després de la mort, les restes esquelètiques es van desplaçar força, i com a resultat es van perdre molts ossos i els trobats tenen una alta fragmentació.
Tot i que l'Saltriovenator no era aquàtic, es va trobar en un entorn pelàgic, tenint en compte que s'hi han trobat ammonits. El lloc també és ric en crinoïdeus, gastròpodes, bivalves, branquiòpodes i briozous.[4] La disposició de les restes són a un pendent entre una plataforma de carbonat superficial i una conca més fonda. Diverses rascades, solcs, i estriacions fan veure que el cos tingué activitat carronyaire per part d'invertebrats marins. L'espècimen representa un individu sub-adult, gairebé a la seva mida màxima, amb una edat calculada de vint-i-quatre anys.[1]
Descripció
[modifica]
A causa de la fragmentació de les restes, és impossible mesurar la mida de l'animal. Els autors van comparar les restes fòssils amb dos teròpodes d'un volum més o menys similar. Comparant amb els elements esquelètics de MOR 693, un Al·losaure fragilis, conclouen que l'Saltriovenator feia uns set o vuit metres d'allargada. Això volria dir que l'Saltriovenator seria el teròpode més gros conegut abans de l'eteapa Aaleniana i un 25% més llarg que Ceratosaure del Juràssic superior. Comparant-lo amb el Ceratosaure, resulta una longitud de cos de 730 centímetres, una alçada de maluc de 220 centímetres i una longitud de crani d'uns vuitanta centímetres. La longitud del fèmur seria d'entre vuitanta a vuitanta-set centímetres, estimant un pes de 1160 a 1524 quilograms. Un altre mètode usat fou extrapolar la longitud coneguda de les extremitats anteriors. Aplicant la proporció habitual d'extremitats, en resulta una longitud de les extremitats posteriors de 198 centímetres. Llavors, el fèmur faria entre 822 i 887 mil·límetres d'allarga, estimant un pes de 1269 a 1622 quilograms.[1]
Classificació
[modifica]
No es coneix amb certesa la posició sistemàtica de l'Saltriovenator, però es coneix que podria ésser teròpode.[2][3]Al principi, en Dal Sasso feia referència als Tetanurs.[5] Més tard creia que podria ésser un al·losauroideus, tot i que en qualsevol cas era predador d'altres membres de les clades durant uns 20 o 30 milions d'anys.[6] En Benson el va considerar un membre dels Celofisoïdeus, en la seva revisió del Magnosaure.[7][8] La presència d'una fúrcula ajudar a classificar-lo dins el grup dels Tetanurs, tot i que fúrcules [6] també en tenen els Celofisoïdeus.[9][10]
El document de descripció feta al 2018 després d'una llarga anàlisi filogenètica dedueix que es tracta d'un ceratosaure basal, taxonòmicament germà del Berborosaure. L'anàlisi filogenètica és la que es mostra:
El Saltrioventor es va trobar en un entorn marí obert, on probablement va ser arrossegat des de la part continental més propera, essent objecte de carronya per invertebrats, com ho demostra la presència de Sedilichnus sp. sobre els ossos.[1] Aquest entorn deposicional, que forma part de la formació Saltrio, es considera com a part d’un pendent o rampa proximal que probablement era una zona submarina oberta sorgida per l'efecte de l'onatge i amb corrents de fons constants.[1] Des del començament del Juràssic, des de l'hettangià fins al principi del sinemurià a la conca occidental de la Llombardia, hi va haver una àrea continental notòria que es va trobar que era més àmplia del que es pensava, on es va desenvolupar un paleoclima càlid i humit.[11] Els fòssils de dinosaures trobats a la formació Saltrio es poden haver traslladat des d’aquesta zona o, potser, desde l’Arbostora (que es trobava al nord de la formació Saltrio, a Suïssa).[12] Es tractava estructural emergida molt a la vora de la formació Saltrio, que va provocar una divisió entre dues conques properes situades al Mont Nudo (Est) i el Mont Generoso (Oest).[12] Es va dipositar sobre una plataforma carbonatada comunicada amb altres zones més amplies que apareixen al llarg de l'oest al sud-est, fent un gran golf d'aigües poc profundes cap al nord, on els estrats s'hi dipositaven.[12] També s'hi han trobat diversos afloraments de les anomenades paleosols de "terra rossa", a Castello Cabiaglio-Orino (una dotzena de quilòmetres a l'oest de Saltrio).[13][14] Aquests afloraments mostren que les zones emergides de l’Hettangian-Sinemurian (la ubicació actual del modern llac Maggiore), eren cobertes de boscos (cosa que es va demostrar amb la presència de grans fragments vegetals a la formació Moltrasio).[11] S'hi han trobat plantes entre Cellina i Arolo (vessant oriental del llac Major), així com roques d'edat similar a la formació Saltrio.[15] La Flora inclou gèneres com les Bennettitals (Ptilophyllum), Araucariàcies terrestres (Pagiophyllum) i Cheirolepidiaceae (Brachyphyllum), que viuen en zones interiors amb condicions càlides i seques.[15]El Saltriovenator probablement prové d'aquesta zona propera, doncs altres zones emergides (com la plataforma Trento) es troben lluny d'on s'hi ha fet la troballa. Si és aquest el cas, probablement fou el teròpode predador més gran de la regió.[1]
Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 1,7 1,8 Dal Sasso C, Maganuco S, Cau A. 2018. The oldest ceratosaurian (Dinosauria: Theropoda), from the Lower Jurassic of Italy, sheds light on the evolution of the three-fingered hand of birds. PeerJ 6:e5976
- ↑ 2,0 2,1 The Theropod Database
- ↑ 3,0 3,1 Matthew T. Carrano, Roger B. J. Benson, Scott D. Sampson: The phylogeny of Tetanurae (Dinosauria: Theropoda). Journal of Systematic Palaeontology. Bd. 10, Nr. 2, 2012
- ↑ Lualdi A. 1999. "New data on the Western part of the M. Nudo Basin (Lower Jurassic, West Lombardy)". Tübingen Geowissenschaftliche Arbeiten, Series A 52: 173–176
- ↑ Cristiano Dal Sasso: Dinosaure italiani. Marsilio Editori, Venezia, 2001.
- ↑ 6,0 6,1 Cristiano Dal Sasso: Dinosaurs of Italy. In: Comptes Rendus Palevol. Bd. 2, Nr. 1, 2003.
- ↑ Roger B. J. Benson: The osteology of Magnosaurus nethercombensis (Dinosauria, Theropoda) from the Bajocian (Middle Jurassic) of the United Kingdom and a re-examination of the oldest records of tetanurans. In: Journal of Systematic Palaeontology. Bd. 8, Nr. 1, 2010, S. 131–146
- ↑ Oliver W. M. Rauhut: The interrelationships and evolution of basal theropod dinosaurs (= Special Papers in Palaeontology. Bd. 69). The Palaeontological Association, London 2003
- ↑ Larry F. Rinehart, Spencer G. Lucas, Adrian P. Hunt: Furculae in the Late Triassic theropod dinosaur Coelophysis. In: Paläontologische Zeitschrift. Bd. 81, Nr. 2, 2007]
- ↑ Ronald S. Tykoski, Catherine A. Forster, Timothy Rowe, Scott D. Sampson, Darlington Munyikwa: A furcula in the coelophysoid theropod Syntarsus. In: Journal of Vertebrate Paleontology. Bd. 22, Nr. 3, 2002
- ↑ 11,0 11,1 Jadoul, Flavio, Galli, M. T., Calabrese, Lorenzo, & Gnaccolini, Mario (2005). Stratigraphy of Rhaetian to Lower Sinemurian carbonate platforms in western Lombardy (Southern Alps, Italy): paleogeographic implications. Rivista Italiana di Paleontologia e Stratigrafia, 111(2), 285-303.
- ↑ 12,0 12,1 12,2 Kalin, O., & DM, T. (1977).(1977): Sedimentation und Paläotektonik in den westlichen Südalpen: Zur triasisch-jurassischen Geschichte des Monte Nudo-Beckens. – Eclogae geol
- ↑ Leuzinger, P. (1925). Geologische Beschreibung des Monte Campo dei Fiori u. der Sedimentzone Luganersee-Valcuvia. E. Birkhäuser & Cie.
- ↑ Wiedenmayer, F. (1963). Obere Trias bis mittlerer Lias zwischen Saltrio und Tremona:(Lombardische Alpen); d. Wechselbeziehungen zwischen Stratigraphie, Sedimentologie u. syngenet. Tektonik. na.
- ↑ 15,0 15,1 Lualdi, A. (1999). New data on the Western part of the M. Nudo Basin (Lower Jurassic, West Lombardy) Tubingen Geowissenschaftliche Arbeiten, Series A, 52, 173-176.