Sant Esteve de Saorra
 | ||||
|---|---|---|---|---|
| ||||
| Dades | ||||
| Tipus | Església antigament parroquial | |||
| Construcció | segle xii | |||
| Ús | església  | |||
| Característiques | ||||
| Estil arquitectònic | arquitectura romànica | |||
| Altitud | 729,8 m | |||
| Localització geogràfica | ||||
| Comarca | Conflent | |||
| Localització | Saorra | |||
| ||||
| Monument històric catalogat | ||||
| Data | 8 juliol 1911 | |||
| Identificador | PA00104109 | |||
| Activitat | ||||
| Diòcesi | bisbat de Perpinyà i Elna (parròquia de Nostra Senyora de les 3 Valls de l'Alt Conflent) | |||
| Religió | catolicisme | |||
Sant Esteve de Saorra és una església romànica del poble de Saorra, a la comarca del Conflent, de la Catalunya del Nord.
Està situada[1] uns 50 metres enlairada i a uns 400 metres de distància a ponent del nucli del poble de Saorra.
Història
[modifica]
Sant Esteve de Saorra està documentada des de mitjan segle xii, quan, l'any 1163, una butlla del papa Alexandre III confirma una sèrie de possessions a la parròquia de Sant Esteve de Saorra a l'abadia de Sant Martí del Canigó.
Substituí, així, com a església parroquial la de Sant Cebrià[2] fins que la seva separació del nucli urbà ha tornat modernament a canviar els papers amb l'església primera.
L'edifici
[modifica]
Sant Esteve és un edifici de nau única coberta amb volta de canó, acabada en un absis semicircular, amb un campanar de 19 metres d'alçada de base quadrada construït dins dels cànons de l'arquitectura romànica llombarda. Dues capelles laterals foren bastides en l'interior dels murs, aprofitant la seva amplària, cosa que fa que hom tingui la impressió d'un absis trilobulat. Exteriorment, la capçalera i el campanar estan bellament decorats, de manera semblant a l'església de Sant Jaume de Vilafranca de Conflent, amb frisos amb dents d'engranatge i arcs cecs.
La nau fa interiorment 16,45 metres de llargària per 6,60 d'amplària. El gruix dels murs és de 1,76 m. Malgrat l'aparent solidesa de la construcció, es va produir una inclinació del mur meridional, cosa que va provocar una esquerda important en la volta de la nau. L'origen de l'afectació s'ha de buscar en les explosions de les mines d'Escaró, que el 1930 van provocar l'enfonsament de l'església de Sant Martí d'Escaró.
Són especialment destacables a l'església, sobretot al campanar i a la finestra central de l'absis, els treballs escultòrics dels seus capitells i columnes.
Sant Esteve de Saorra va ser declarada monument històric de França[3] el 1911. Hom ha esmentat[4] problemes d'estabilitat del subsòl a causa d'antigues explotacions mineres.
Bibliografia
[modifica]- Becat, Joan. «159 - Saorra i Torèn». A: Atles toponímic de Catalunya Nord. I. Aiguatèbia - Montner. Perpinyà: Terra Nostra, 2015 (Biblioteca de Catalunya Nord, XVIII). ISBN ISSN 1243-2032.
- Gavín, Josep M. «Conf 135. Sant Esteve de Saorra». A: Capcir - Cerdanya - Conflent - Vallespir - Rosselló. Barcelona: Arxiu Gavín, 1978 (Inventari d'esglésies, 3*). ISBN 84-85180-12-7.
- Ponsich, Pere; Lloret, Teresa; Gual, Raimon. «Saorra». A: Vallespir, Conflent, Capcir, Baixa Cerdanya, Alta Cerdanya. Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, 1985 (Gran Geografia Comarcal de Catalunya, 15). ISBN 84-85194-60-8.
- Ponsich, Pere; Adell i Gisbert, Joan-Albert. «Saorra: Sant Esteve de Saorra». A: La Cerdanya, el Conflent. Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, 1995 (Catalunya romànica. Volum VII). ISBN 84-77399-51-4.
- Ribera-Mariné, Ramon. Travessies pel massís del Canigó. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2004 (Guies del Centre Excursionista de Catalunya). ISBN 978-84-8415470-9.
Referències
[modifica]- ↑ Sant Esteve de Saorra en els ortofotomapes de l'IGN
- ↑ Sant Cebrià de Saorra, esmentada com a pertinença de l'abadia de Santa Maria d'Arles en una acta del 869; és en el centre del poble. Conserva unes pintures del segle xvii
- ↑ Fitxa a la base de dades Merimée
- ↑ Ribera-Mariné, 2004.
