Segona batalla de Montaigu (1793)

Segona batalla de Montaigu

Revolta de La Vendée
Tipus	batalla
Data	21 setembre 1793
Coordenades	46° 58′ 25″ N, 1° 18′ 31″ O
Lloc	Montaigu
Estat	França

Montaigu vist per Thoma Drake

La Segona batalla de Montaigu va tenir lloc el 21 de setembre de 1793 durant la guerra de Vendée. Acaba amb la victòria dels Vendéans que recuperen la vila de Montaigu als republicans.

Preludi

Després de la seva victòria a la batalla de Tiffauges, també coneguda com la batalla de Torfou, els Vendéans van decidir immediatament contraatacar. El mateix vespre a Tiffauges es va posar en marxa un pla de batalla pel generalíssim Maurice D'Elbée per evitar que els republicans es retiressin a Nantes. Lescure, Charette, Joly i Savin són els responsables d'atacar la guarnició de Montaigu i després girar cap a Clisson per tal d'apoderar-se del gruix de l'exèrcit de Mainz amb les forces de Bonchamps i Lyrot.

El petit poble de Montaigu fou ocupat aleshores pel general Beysser, que estava al capdavant d'un cos de 7.000 homes de l'Exèrcit de les Costes de Brest. El representant en missió Jean-Baptiste Cavaignac també és al lloc.

El matí del 21 de setembre, a Clisson, el general Canclaux, comandant en cap de les forces de l'Exèrcit de les Costes de Brest i de l'Exèrcit de Magúncia, va enviar l'ordre al general Beysser d'evacuar Montaigu i marxar cap a la ciutat de Boussay per tal d'unir-se a les tropes de Kléber. Tanmateix, Beysser no va executar l'ordre amb tota la velocitat desitjada.

Procés

El 21 de setembre de 1793, les tropes vendéanes de Lescure, Charette, Joly i Savin es trobaven davant Montaigu. Al matí va esclatar una primera escaramuza entre els republicans i els de Joly, però la lluita va començar realment cap a les dues de la tarda, mentre Beysser i els seus estaven dinant. Les defenses dels patriotes es van esfondrar molt ràpidament: els llocs avançats van ser assaltats i els Vendéans es van precipitar vers la ciutat. Beysser es mostra incapaç de reunir les seves tropes i posar-les en batalla. La seva artilleria era ineficaç i la seva cavalleria no podia maniobrar. Només els soldats del regiment d'infanteria de línia 79 i 109 van mostrar una certa combativitat i van aconseguir repel·lir per un moment les tropes de Charette. Aleshores el general republicà va donar l'ordre de la retirada, però es va produir en total confusió. Els republicans van abandonar el poble i van ser assetjats a la carretera per franctiradors darrere de les bardisses. Van ser perseguits fins a Remouillé i Aigrefeuille, a 10 quilòmetres de Montaigu, on la nit va posar fi als combats. Tanmateix, només van aturar el seu vol a Sorinières, al sud de Nantes.

Un destacament republicà es va trobar desvinculat de la resta de l'exèrcit i envoltat dins el castell de Montaigu. Tanmateix, el gruix de l'exèrcit de la Vendée es va precipitar a perseguir Beysser pel camí de Nantes i només va deixar enrere les seves forces menys combatives. Els assetjats van aconseguir així fer un gran avenç i arribar a les Sorinières per la carretera de Vieillevigne.

Pèrdues

No es coneixen les pèrdues. En el seu informe[nota, 1], Beysser, ell mateix ferit per un tret de mosquetó que li va penetrar a la costella, va declarar que no coneixia les seves pèrdues en homes però estimava que havien de ser "considerables" perquè molts soldats estaven dispersos pel camp. A les seves memòries, el general Kléber també esmenta una pèrdua «considerable» per al cos de Beysser. Un soldat republicà anomenat Broussais va escriure en una carta al seu pare el 25 de setembre:

No puc estimar la nostra pèrdua per a vosaltres. Alguns diuen 1.200, d'altres de 15 a 1.800, diversos 2.000. Per mi hem perdut uns 1.500 homes. Ens van pendre 5 peces de canó

El líder de la Vendée, Pierre-Suzanne Lucas de La Championnière va escriure a les seves memòries:

L'enemic va perdre poca gent, però teníem quasi tota l'artilleria.

Un altre líder de la Vendée, Bertrand Poirier de Beauvais, també afirma a les seves memòries[nota, 3] que almenys 500 republicans van ser assassinats en un sol punt del camp de batalla i que no menys de 14 canons van ser recuperats pels reialistes. Així mateix, a les seves memòries, la marquesa Victòria de Donnissan de La Rochejaquelein va escriure que tots els canons i el bagatge de l'exèrcit de Beysser van caure en mans dels Vendéans. Beysser només va admetre la pèrdua de dos canons.

Segons les declaracions de l'11è batalló de París, conegut com la República, el 21 de setembre de 1793 van morir onze homes del batalló a Montaigu, un altre va resultar ferit i un altre desaparegut. També es va desenvolupar posteriorment una polèmica entre autors republicans i autors reialistes sobre els cadàvers de soldats del cos de Beysser, trobats per Kléber quan aquest va recuperar la ciutat el 13 d'octubre. L'any 1794, Kléber escrivia a les seves memòries:

Vam trobar el pou del castell ple de cadàvers dels soldats d'aquest desgraciat cos.

L'any 1795, l'ajudant general republicà Jean Hector Legros va escriure a les seves pròpies memòries:

Aquests són els Rebels, que després d'haver guanyat una gran batalla a Montaigu al borratxo Beysser, van omplir un pou de vuitanta metres de fons amb els nostres soldats vius.

El 1881, l'autor reialista Adolphe de Brem va escriure que

400 blaus que es van negar a rendir-se a Joly i van intentar escapar a través del nostre poble van ser tots exterminats davant del castell.

A partir d'aquest relat, el republicà Charles-Louis Chassin creu que

per ordre de Joly segons alguns, o de Charette, segons d'altres, els presoners republicans, ferits i vius, foren llençats al pou del castell.

Aquesta hipòtesi fou posteriorment enèrgicament oposada per altres autors reialistes, com l'abat Deniau o René Bittard des Portes. A les seves memòries, el líder de la Vendée Pierre-Suzanne Lucas de La Championnière també dona una versió diferent de la d'Adolphe de Brem sobre la presa del castell, on escriu que el destacament republicà assetjat

va sortir a la llum per escapar...els de la nostra gent que eren a la ciutat estaven disposats a deixar-los passar per desfer-se'n.

L'any 1998, l'historiador Lionel Dumarcet va estimar que

pel que fa als homes trobats al pou, no hi ha res que demostri que van ser torturats abans de ser llençats allà.

Final

Kléber recupera la ciutat sense lluitar l'1 d'octubre i la posa en estat de defensa. Va escriure a les seves memòries:

Es van enderrocar, tallar o incendiar, parets de tanca, cases, arbres, bardisses, en una paraula: tot allò que podria haver afavorit l'aproximació de l'enemic. Montague ja no era reconeixible; també batallons de la columna de Beysser, arribant-hi temps després, es van veure obligats a admirar les nostres precaucions, mentre lamentaven la seva negligència.

Notes

nota, 1 — Informe del general Beysser al general Canclaux, 22 de setembre de 1793. 

En un moment en què us agradava, general, veure reparada la desgràcia de Kleber, estic desesperat per haver-vos d'explicar una nova desgràcia que allunya encara més l'èxit de les vostres esperances i de la meva.

Ahir al matí, cap a les nou del matí, els meus llocs avançats van ser atacats des del costat de Boussay i Clisson; Vaig fer derrotar el general, totes les tropes havien sortit del poble i estaven disposades a rebre bé l'enemic, o fins i tot a anar a buscar-los; però com que encara no apareixia res cap a les dues, semblava oportú aprofitar el moment per donar-los menjar. Va ser aleshores quan vaig rebre la teva carta. M'has manat enviar la meva artilleria i el meu equipatge a Clisson amb prou escorta, i portar la meva columna cap a Boussay, per la carretera lateral que hi porta des de Montaigu, i has volgut que tot estigués en moviment a les dues. L'alerta matinal i l'estat actual de les tropes que m'obligaven a ajornar, tenia la intenció de marxar cap a les tres, i aquest moment no era gaire llunyà quan vaig tornar a sentir crits a les armes. El representant Cavaignac tornava aleshores del lloc avançat on l'havia portat el seu coratge, i on havia patit l'atac més agut al cap dels soldats que el seu exemple havia sostingut durant molt de temps. Les seves sàvies observacions em van determinar a posar-me sota les muralles de Montaigu, les tropes reprenent llavors les seves disposicions inicials. Però un desgraciat lloc, situat a la carretera de Boussay, es retira, el que el succeeix és arrossegat darrere d'ell, i el contagi del desordre s'estén per totes bandes. Avanço amb canó per donar suport a les meves tropes, els rebels comencen el seu maniobres ordinàries, tirant-se a terra per evitar el nostre foc. Hauria estat el moment de carregar-los, però les carreteres en ser impracticables, la confusió augmentava per la por que les bandes rebels aconseguissin fer-nos girar; i, com us he de dir, la meva cavalleria, de la qual us he elogiat tantes vegades, va desmentir la seva reputació, tant perquè no era recolzada per la infanteria, com perquè es va desafiar amb els seus propis mitjans. Només vam tenir la festa de jubilació; Vaig ordenar als dos batallons que havien rebut l'ordre de recolzar el primer lloc, i que encara es trobaven a la ciutat, que l'evacuessin ràpidament recorrent-se a l'exèrcit. Vaig avançar una companyia de granaders a la nostra esquerra, per aturar els rebels que la molestaven girant-la, i per assegurar la nostra retirada; i em vaig quedar a la rereguarda, ocupat ordenant tots els arranjaments necessaris. L'enemic aviat va arribar a la carretera principal i ens va dirigir el seu canó; la nostra retirada aleshores no va ser més que una derrota. Retrets, amenaces, oracions, tot es va fer servir en va per part meva i la del representant del poble per aturar les meves tropes. Encara creia que podia reunir-los fins al aiguamoll que hi ha davant de Remouille, ocupar-hi una posició avantatjosa i conservar els mitjans de comunicació des d'allà amb Clisson; però el mal estava sense remei; la cavalleria que jo intentava portar de tornada es va anar dissoltant i vam haver d'abandonar de nou el terreny. Els mateixos esforços a Remouille i Aigrefeuille, i sempre en va. Es feia tard; la nit s'aturava i sola podia aturar tant l'enemic com els fugitius.

Vaig decidir tornar jo mateix a Nantes per curar una ferida que vaig rebre al costat dret, d'un biscaí el cop, ja esmorteït, només em va fer una sagnata a la costella. Aquesta lesió, sens dubte, no serà perillosa; però, general meu, n'hi ha un altre del qual una ànima republicana només pot curar-se amb dificultat. Aquí doncs teniu el fruit de dues setmanes d'una campanya feliç!...

Encara no puc estimar la nostra pèrdua en homes, ha de ser considerable; no perquè la nostra columna fos malmesa, sinó perquè van tornar pocs dels que la por havia llençat al camp.

Pel que fa als efectes d'artilleria, només vam deixar enrere dos trossos de canó i una caixa de la qual es va trencar una roda. Almenys, aquest és l'informe que em donen ara.

Acabo de rebre l'avís que els generals Vergnes i Grouchy han donat l'ordre de tornar les tropes a la ciutat. Intentaré sortir i consultar-los.

nota, 2 — Memòries de Jean-Baptiste Kléber. 

Malgrat les meves reflexions, Canclaux va insistir en la meva marxa, i vaig marxar en el moment en què vaig suposar que Beysser podria ser-hi, amb aproximadament la mateixa distància per recórrer. De fet, era fosc quan vaig arribar a Boussay. Abans de prendre posició, vaig ordenar a les patrulles que es moguessin cap a la dreta, per descobrir la columna de Beysser; però era impossible que els meus exploradors em donessin cap notícia.

Amb la desagradable perspectiva de veure'm encara sol, amb els meus mil vuit-cents homes, endinsat al camp i quatre hores lluny del cos de l'exèrcit, vaig decidir recolzar la meva dreta al cementiri de Boussay i, formant-me amb la meva tropa en una plaça. , el vaig desplegar en un camp extens tallat per terraplens i sèquies molt amples. Vaig plantar una bandera al mig d'un prat i hi vaig establir el meu quarter general amb seixanta caçadors a cavall i quaranta cavalls del 7è batalló d'infanteria lleugera.

El temps era molt fred, no podia prohibir que es fes foc, però vaig fer servir l'enginy dels febles, i vaig ordenar que es fessin molt i a gran escala. Una hora després de mitjanit, Saint-James i Lavalette, ajudants de camp del general Canclaux, van venir a despertar-me per dir-me que Beysser havia estat atacat i sorprès a Montaigu, i que el seu exèrcit, en total derrota, s'havia endinsat. Nantes. Aleshores em van comunicar l'ordre del general Canclaux de retirar-me immediatament a Clisson. Immediatament vaig informar a la tropa de la nostra sortida, en total silenci. Aviat va estar sota les armes i en marxa; La llum del dia començava a aparèixer quan vaig arribar a les altures de Clisson; Allà em vaig aturar, i vaig deixar que es cuidessin la cuina.

Tan aviat com totes les precaucions militars necessàries per les circumstàncies van semblar prou preses, no vaig tenir més pressa que anar a Canclaux, per conèixer d'ell els detalls relatius a la derrota de Beysser. Vaig saber que, el dia 20, l'enemic havia vençut la divisió Sables a les ordres del general Mieszkowski, prop de Saint-Fulgent; i, després d'aquesta victòria, va passar a Montaigu. La tropa de Beysser allotjada a la ciutat, sense cap mena de precaució, s'havia sorprès, i no havia tingut temps d'ocupar-se; de manera que la derrota es va manifestar en el mateix moment de l'atac. La seva pèrdua va ser considerable, però ho hauria estat encara més sense el valor dels regiments 79 i 109 que van donar suport valentament a la retirada. “Quant al nostre exèrcit”, va afegir Canclaux, “no pot mantenir-se al país, per tant en decadència; Per tant, donaré ordres per a la retirada a Nantes, on combinarem un nou pla de campanya

nota, 3 — Memòries de Bertrand Poirier de Beauvais. 

Dos dies després, el 21 de setembre, marxàvem a Montaigu.

Beysser, que sabia que ens trobaríem amb Canclaux i l'exèrcit de Magúncia, devia estar avergonyit quan va saber que aquest general havia estat colpejat a Torfou. Segons aquesta notícia, ell i el seu exèrcit, per por de ser atacats, estaven tan atents a les coses més petites que tenien almenys vint alertes al matí del dia que vam venir; almenys, aquest és el compte que ens van donar.

Finalment, la nostra arribada va tenir lloc cap a les tres del vespre. Beysser va ser advertit, i es va asseure de nou a sopar, després d'haver estat molestat moltes vegades per aquestes falses alarmes; s'enfada i prohibeix colpejar el general; però diversos trets de fusell disparats molt a prop del poble aviat el van fer pujar a cavall. El seu exèrcit, tement l'atac i fent guàrdia, aviat es va preparar i va lluitar molt bé.

Sortint dels voltants del castell del general du Chaffaud, vaig prendre la iniciativa de col·locar unes quantes peces de canó a les altures que dominaven Montaigu; però alguns dels nostres, després d'haver escurçat el camí passant per camps, van arribar abans que jo. En sentir disparar contra la ciutat, vaig ordenar a la meva artilleria que seguissin el camí que hi conduïa i, afanyant-me, vaig arribar quan els soldats de Beysser encara lluitaven a Montaigu.

Avanço a l'alçada del calvari: el foc allà era molt brillant. Auguste de Béjarry, amb qui jo estava, va fer matar el seu cavall sota seu, i després d'haver-me donat una cosa que estava enganxada a la seva cadira per posar-la al meu, es va llançar a la nostra infanteria, que va augmentar successivament el que hi havia a la ciutat. ; l'excedent de l'exèrcit enemic vençut arreu, es va retirar en bon ordre pel camí de Nantes. Va parar a una llegua de Montaigu en una alçada, amb unes quantes peces de canó per protegir la seva artilleria i el seu equipatge que volava cap a la rereguarda.

Una columna va agafar a l'esquerra del camí i va ser perseguida per Essarts, que amb la seva gent va matar uns cinc-cents.

Tan bon punt va arribar el nostre canó, em vaig oposar al dels republicans que ens molestava molt, disparant-nos a metralla. Charette estava amb mi a la carretera, la seva infanteria més darrere seu. Un cos considerable del gran exèrcit es trobava a la dreta del camí, esperant que la nostra artilleria hagués silenciat la de l'enemic. Llavors vaig deixar l'artilleria i em vaig posar al capdavant d'aquesta infanteria, la majoria de les quals m'acompanyaven, seguint els erms a una certa distància de la carretera, per intentar tallar l'artilleria republicana i el que la sostenia, de la resta de la seva exèrcit.

Vam tenir èxit en part en el nostre projecte, perquè amb prou feines havíem arribat a l'alçada de l'enemic quan va abandonar els seus trossos de retirada, fugint després en el més gran desordre.

La confusió va ser tan gran entre els republicans, després de ser obligats a abandonar les seves peces en retirada, que poc després hi va haver una congestió al pont de Remouillé. Va ser allí on vaig tenir la satisfacció, com era la meva part, de tenir especial cura d'enviar darrere del nostre exèrcit una quantitat d'artilleria, caixons i altres equipaments abandonats en la tumultuosa processó d'aquest pont per l'enemic; en total: catorze peces, i caixes en proporció.

Mentre jo estava així ocupat al pont de Remouille, Beauvollier va venir a portar-me l'ordre, del generalíssim d'Elbée, d'abandonar aquest lloc i posar-me al capdavant dels que perseguien els republicans, en el L'objectiu era aturar els nostres gent en el moment oportú, per evitar que ens arrissim massa lluny, perquè després d'una gran victòria no ens arribés la desgràcia.

Això era tant més de temer que Canclaux, estant a Clisson, a molt poca distància, informat pel so del canó de la nostra marxa, podia enviar ajuda als soldats de Beysser, que, caient sobre el nostre poble en desordre, hauria canviat absolutament el negoci.

Per tant, vaig avançar ràpidament, donant ordres de seguir dues peces de canó. El meu pla era aturar el nostre món a la ciutat d'Aigrefeuille; però l'enemic, arribat allí, va aprofitar aquesta posició per endarrerir la nostra persecució per tal de permetre avançar el cos del seu exèrcit i salvar alguns ferits. També, ja sigui des del davant o des dels costats del poble, ens va fer caure sota un foc molt viu i sostingut.

Les dues peces de canó, sortosament, ens van arribar a ajudar; des dels primers trets que vaig fer, la columna que ocupava el carrer va desaparèixer al costat de les cases, continuant el seu foc. Després vaig agafar infanteria per envoltar el poble; veient això, l'enemic es va retirar precipitadament.

La terra s'enfila quan sortiu d'Aigrefeuille per anar a Nantes; aviat vam perdre de vista els soldats republicans, però com que era útil per conèixer encara els moviments de l'enemic, vaig avançar amb el jove Forestier. Després d'observar una estona, abans de tornar, vaig disparar el meu mosquetó a uns desplaçats.

En aquell moment, la bèstia que cavalcava, viva i animada, em va portar sobre l'enemic. Forestier va ser prou generós per no voler abandonar-me, però el seu cavall corrent encara només excitava el meu; Tanmateix, vaig aconseguir aturar-lo en el moment en què estava a punt de perdre'm. Ho dic per retre homenatge a la dedicació d'aquest jove que es va sacrificar per voler salvar-me, si va ser possible. El dia que anava minvant ens va afavorir molt.

Forestier i jo tornant a Aigrefeuille vam sentir un tret molt considerable que venia d'aquell lloc. Sense saber què significava això, vam decidir galopar per aquest poble; Quan va començar la nit, potser no ens distingiríem si aquest tiroteig vingués de diversos cossos enemics. Ens va sorprendre gratament reconèixer la nostra gent. Em vaig preguntar per què aquest foc. Aleshores el general Joly em va dir que era ell qui ho havia ordenat, fent cridar alhora: Visca el Rei! per celebrar la nostra victòria.

Per satisfer-lo, encara havia de disparar un canó; després ens vam retirar a Montaigu, on va fer bivaca tot l'exèrcit.

nota, 4 — Memòries de la marquesa Victoire de Donnissan de La Rochejaquelein 

Dos dies després, MM. de Charette i Lescure van marxar contra el general Beysser; haurien d'acordar l'endemà atacar el comboi Mayençais per un costat, mentre que MM. d'Elbée i Bonchamps l'emportarien de l'altra banda. MM. de Charette i de Lescure van anar en silenci a prop de Montaigu, van sorprendre allà el general Beysser, el van colpejar amb força i van agafar tots els seus canons i equipatge; l'èxit va ser molt més complet que contra els Mayençais que, sent excel·lents tropes, disputaven el terreny polzada a polzada. L'exèrcit de Charette va tornar a ser derrotat i només es va reunir enmig de la lluita, gràcies als esforços del seu general i oficials; ells, i en particular M. de Charette, pagaven molt bé de les seves pròpies mans; estaven furiosos de veure els seus soldats amb tanta por, però les quatre derrotes experimentades al seu país els havien fet perdre el cap; al contrari, els del gran exèrcit, orgullosos de la victòria de Torfou, s'havien convertit en herois. Va ser, crec, durant aquesta baralla quan el senyor de Lescure va rebre un tret a quemarratge per un republicà que el va reconèixer com a general: el fusell va fallar i el senyor de Lescure, tot i que tenia el sabre a la mà, li va agafar el cap. -on, sense fer-li mal, dient: "Tinc pietat de tu". El va confiar als seus soldats, que el van massacrar; El va fer tant de mal que va jurar per l'única vegada a la seva vida. Aquest fet és cert, però no estic molt segur que hagi passat en aquesta lluita.

nota, 5 — Memòries de Pierre-Suzanne Lucas de La Championnière. 

L'enemic ens havia donat dos dies de descans: no vam cometre el mateix error; l'endemà l'exèrcit marxà cap a Montaigu. Aquell dia la nostra artilleria era nombrosa, però només es van portar unes poques peces a la vila, la resta era a la rereguarda de l'exèrcit custodiada pel senyor de Rouëran. La guarnició de Montaigu era, ens diuen, 8.000 homes. Beysser ho va encarregar. La nostra arribada se li va anunciar d'hora, però aquest general, esperant que s'ajuntessin amb ell reforços, va creure que eren nous germans els que venien a augmentar el seu exèrcit i va continuar el dinar que acabava de fer. Els llocs avançats no estaven lluny de la ciutat; Tanmateix, van ser atacats amb tanta rapidesa que ni un sol soldat va poder refugiar-s'hi. Va ser gran en els nostres exèrcits poder apoderar-se dels llocs avançats: els crits de victòria dels vencedors feien accelerar el pas els que venien darrere, i com que cadascú es col·locava per la seva valentia, els últims creien L'enemic derrotat, es van precipitar a les primeres files i es van trobar en combat sense haver volgut.

Tanmateix, els nostres canons estaven disparant contra la ciutat. Beysser va comprendre aleshores que érem falsos germans; va voler lluitar contra nosaltres però ja no hi havia temps: havien entrat tots els nostres homes i el seu exèrcit, sortint en desordre per agafar el camí de Nantes, va rebre un tret terrible dels que l'esperaven pel camí. En va els republicans van intentar unir-se, la persecució era massa vigorosa; vam canonejar a banda i banda; aviat les nostres peces van ser retirades per deixar-ho a la nostra cavalleria per carregar; la resistència va ser escassa. De tant en tant abandonaven algun tros per escapar millor i malgrat l'avantatge de la carretera principal i de diversos erms que donaven espai per a les maniobres de la tropa de línia, els perseguim fins a Remouillé.

Tothom va admetre que si les tropes de Torfou haguessin format la guarnició de Montaigu no hauríem tingut la victòria. Abans de deixar-los, el senyor Charette va ordenar una descàrrega general de totes les armes; aquesta ordre que no es va poder executar en el mateix moment, va provocar un incendi d'arxiu ben sostingut que semblava executat per soldats hàbils, mentre que només va ser l'efecte d'un gran nombre de fusellers, uns més ràpids que d'altres. L'enemic va perdre pocs homes, però teníem quasi tota l'artilleria. Un destacament que quedava al castell no va poder seguir la carretera de Nantes: va trencar per fugir per la carretera de Vieillevigne; sortosament per als qui van compondre que l'ésser més valent que perseguia pel camí de Nantes, els nostres que estaven a la ciutat estaven disposats a deixar-los passar per desfer-se'n. Tot el país que havien de cobrir en ser evacuat, van anar sense perill fins a Sorinières.

L'esperit dels pagesos que formaven els destacaments del gran Exèrcit era molt diferent del que regnava entre nosaltres. Els nostres saquejaven, pegaven i juraven com autèntics soldats; els altres en aquella època tornaven del combat dient el seu rosari, van fer presoners tots els que podien prendre sense matar-los i poques vegades s'enduien les seves restes.

Bibliografia

• Charles-Louis Chassin i Léon Hennet, Les volontaires nationaux pendant la Révolution, t. II, L. Cerf (Paris), 1902 (llegir en línia)
• Lionel Dumarcet, François Athanase Charette de La Contrie: Une histoire véritable, Les 3 Orangers, 1998, 536 p. (ISBN 978-2-912883-00-1).
• Émile Gabory, Les Guerres de Vendée, Robert Laffont, 1912-1931 (réimpr. 2009), 1476 p
• Alain Gérard, Vendée : les archives de l'extermination, La Roche-sur-Yon, Centre vendéen de recherches historiques, 2013, 684 p. (ISBN 978-2-911253-55-3).
• Yves Gras, La guerre de Vendée: 1793-1796, Paris, Economica, coll. «Campagnes et stratégies», 1994, 184 p. (ISBN 978-2-7178-2600-5)
• Jean-Baptiste Kléber, Mémoires politiques et militaires 1793-1794, Tallandier, coll. « In-Texte », 1989, 346 p.
• Victòria de Donnissan de La Rochejaquelein, Mémoires publiés d'après son manuscrit autographe, Éditions du bocage, 1994, 506 p.
• Jean Hector Legros, Mes rêves dans mon exil ou coup d'œil politique et militaire sur la Vendée, Paris, Imprimerie Jean-François Billault, 1795, 88 p. (llegir en línia)
• Pierre-Suzanne Lucas de La Championnière, Lucas de La Championnière, Mémoires d'un officier vendéen 1793-1796, Les Éditions du Bocage, 1994, 208 p.
• Bertrand Poirier de Beauvais, Mémoires inédits de Bertrand Poirier de Beauvais, Plon, 1893, 420 p. (llegir en línia)
• Jean-Julien Savary, Guerres des Vendéens et des Chouans contre la République, t. II, Paris, Baudoin Frères, libraires-éditeurs, 1824, 515 p. (llegir en línia)
• Jean Tabeur (prefaci, Jean Tulard), Paris contre la province: les guerres de l'ouest, 1792-1796, Paris, Economica, coll. «Campagnes & stratégies / Les grandes batailles» (no 70), 2008, 286 p. (ISBN 978-2-7178-5641-5)