Vés al contingut

Simfonia núm. 2 (Enescu)

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de composicióSimfonia núm. 2

Enescu als anys 1910 Modifica el valor a Wikidata
Forma musicalobra de composició musical Modifica el valor a Wikidata
Tonalitatla major Modifica el valor a Wikidata
CompositorGeorge Enescu Modifica el valor a Wikidata
Creació1912 Modifica el valor a Wikidata
Durada55 minuts Modifica el valor a Wikidata
Opus17 Modifica el valor a Wikidata
Estrena
Estrena15 març 1915 Modifica el valor a Wikidata
EscenariAteneu Romanès Modifica el valor a Wikidata, Bucarest Modifica el valor a Wikidata
Director musicalGeorge Enescu Modifica el valor a Wikidata

La Simfonia núm. 2 en la major, op. 17, va ser escrita pel compositor romanès George Enescu entre 1912 i 1414. Una actuació dura uns 55 minuts.

Història

[modifica]
L'Ateneu Romanès de Bucarest, on Enescu va estrenar la Segona Simfonia

Enescu va començar a escriure la seva Segona Simfonia a finals del 1912, i la partitura del manuscrit especifica la data de finalització el 18 de novembre de 1914.[1] El compositor va dirigir la seva estrena per l'Orquestra del Ministeri d'Educació Pública a l'Ateneu de Bucarest el 15 de març de 1915. Enescu no es va mostrar satisfet amb el resultat i va deixar de banda el manuscrit, que no es va tornar a representar fins que Iosif Conta la va revifar el 1961, sis anys després de la mort del compositor.[2][3] En ple període de la Primera Guerra Mundial, l'estiu de 1917, el govern romanès va enviar les seves reserves d'or en tren a Moscou, juntament amb una gran col·lecció de manuscrits d'Enescu, inclosa l'única còpia de la Segona Simfonia i tots els esbossos de l'òpera Oedipe. La caixa que contenia els documents d'Enescu va arribar a Moscou, però va desaparèixer immediatament. Només es va recuperar gràcies a la intervenció de Bruno Walter el 1924 i finalment va ser retornat a Enescu a París. Tot i que el 1952 va remarcar que estava "lluny d'acabar", i que pretenia una revisió exhaustiva, altres compromisos li van impedir fer-ho.[4] La partitura va ser publicada per primera vegada el 1965 per Éditions Salabert, París. Tot i que la partitura publicada no té cap dedicatòria, hi ha raons per suposar que Enescu pretenia dedicar l'obra a la memòria d'Édouard Colonne.[5][6]

Instrumentació

[modifica]

La simfonia està escrita per a 3 flautes (tercera doblant amb flautí), 2 oboès, trompa anglesa, 3 clarinets (tercer doblant amb clarinet baix i clarinet piccolo en re), 3 fagots, 4 trompes, 3 trompetes en do, 3 trombons, tuba, timbals, triangle, bombo, tomtoms, tambor, platets, castanyoles, tam-tam, tamborí, glockenspiel, celesta, piano i harmònium, arpa (o diversos, ad. lib.), cordes (20, 20, 14, 12, 12).

Anàlisi

[modifica]

La simfonia es divideix en tres moviments :

  • Vivace, ma non troppo
  • Andante giusto
  • Un poco lento, marziale - Allegro vivace, marziale

La simfonia té un clar deute amb Richard Strauss, evident a la superfície en un gest d’obertura semblant a Ein Heldenleben, però que també es troba en les harmonies cromàtiques que canvien calidoscòpicament, recordant l’admiració que Enescu va expressar el 1912 i el 1915 per Elektra i Salome.[7]

El primer moviment té la forma sonata-allegro habitual, tot i que el primer grup temàtic afegeix cinc motius auxiliars independents que no es poden derivar del llarg tema principal, que es llança sense cap introducció al començament del moviment.[8] El segon grup temàtic introdueix una atmosfera completament nova, però de fet es deriva completament dels motius del primer grup. El segueix un passatge de pont que, a més de manipular quatre motius dels temes principals, n'introdueix un de nou, que esdevindrà important al llarg de la resta de la simfonia.[9] Després d'un desenvolupament relativament curt, la recapitulació condensa i juxtaposa el material de l'exposició, inclòs el tema pont.[10]

El segon moviment, encara que impregnat del caràcter d’un Lied estès, demostra inesperadament que té una forma sonata-allegro, com els moviments exteriors. Tanmateix, en contrast amb el primer moviment, el desenvolupament aquí és inusualment extens.[11] La recapitulació, d'altra banda, és molt més curta que l'exposició i el moviment conclou amb una coda de tardor.[12]

Intensament preocupat pel timbre, el final es teixeix constantment canviant, superposant-se i dissolent matisos i gradacions de color instrumental.[13] S'obre amb una llarga introducció en tempo lent, amb un tema que anticipa l'estil de Paul Hindemith.[12] El cos principal del moviment, igual que els seus dos predecessors, es troba en forma sonata-allegro, amb una coda estesa gairebé tres vegades més llarga que la recapitulació.[14]

Discografia

[modifica]
  • George Enescu: Simfonia núm. 2. Orchestra Simfonica a Cinematografiei, Constantin Bugeanu, cond. Enregistrament LP, 1 disc: 33⅓ rpm, 12 polzades, monoaural. Electrecord ECE 0365. Bucarest: Electrecord, 1968.
  • Enescu: simfonia núm. 2 en la major, op. 17; Vox maris, Op. 31. Filarmonică de Stat George Enescu, Horia Andreescu, cond .; Orquestra i Cor de la Filharmònica Iasy Moldàvia, Ion Baciu, cond. Gravació de CD, 1 disc: digital, 12 cm., Estèreo.. Sl: Pacific Music, 1988. Emès també a HNH 8.223142, Hong Kong: HNH International, 1988. Emès també a Marco Polo 8.223142. Sl: Marco Polo. 1988. Reeditat com a àudio en streaming, Naxos Music Library, 2004.
  • George Enescu: Obres orquestrals completes, vol. 2. Simfonia núm. 2, op. 17; Rhapsody Romanian No. 1, Op. 11, núm. 1; Rapsòdia núm. 2, op. 11, núm. 2. Orchestra Simfonică a Radioteleviziunii, Horia Andreescu, cond. Gravat a la Sala de Concerts de Ràdio, Bucarest, el juliol de 1993. Gravació de CD, 1 disc: digital, 12 cm., Estèreo. Olympia OCD 442. Sèrie Olympia Explorer. Londres: discos compactes Olympia, 1994.
  • George Enescu: Obres orquestrals, vol. 5. Philharmonia Moldàvia; Alexandru Lascae, director d'orquestra. Enregistrat del 16 al 25 de juny de 1994, Concerthall de l'Orquestra Filharmònica de Moldava, Iași (Romania). Gravació de CD, 1 disc: digital, estèreo. Ottavo OTR C69450. La Haia, Països Baixos: Ottavo Recordings, 1996.
  • Orquestra Filharmònica de Bucarest "George Enescu"; Cristian Mandeal, cond. (Amb la rapsòdia romanesa núm. 2). Enregistrat del 20 al 24 de juny de 1994, a l'Ateneu Romanès, Bucarest. Gravació de CD, 1 disc: digital, estèreo. Arte Nova Classics 74321 34035 2. Alemanya: Arte Nova, 1996. Reeditat, [EUA]: Arte Nova Classics, 2007.
  • Georges Enesco: Simfonies 1 i 2 . Orchestre Philharmonique de Monte-Carlo, Lawrence Foster, cond. EMI Classics CDC 7 54763 2 (0777 7 54763 2) [Sl ]: EMI França, 1993. Reeditat com a disc 1 de George Enescu: Tres simfonies; Sonata per a violí núm. 3, amb Chœur de Chambre Les Éléments; Orchestre National de Lyon, Lawrence Foster, cond. Valery Sokolov, violí; Svetlana Kosenko, piano. Gravació de CD, 2 discos: digitals, 12 cm, estèreo. Warner Classics 50999 6 78393 2 2. [Regne Unit]: Warner Music UK Ltd, 2012.
  • BBC Philharmonic Orchestra, Gennady Rozhdestvensky, cond. Amb George Enescu: Rhapsody Romanian No. 2. Enregistrat el 1995 i el 1996. Colchester: Chandos Records, 1997. També publicat a Múnic: Koch International, 1997.
  • George Enescu: simfonia núm. 2, op. 17; Simfonia de Cambra, Op 33. Orquestra Filharmònica de Tampere, Hannu Lintu, cond. Enregistrat a Tampere Hall, el 24 d'agost de 2011 (Chamber Symphony); 3–5 de gener de 2012 (Simfonia núm. 2). Gravació de CD, 1 disc: digital, 12 cm, estèreo. Ondine ODE 1196-2. Hèlsinki: Ondine Oy, 2012.

Referències

[modifica]
  1. ↑ Malcolm, 1990, p. 110, 273.
  2. ↑ Bentoiu, 2010, p. 138–39, 158.
  3. ↑ Hoffman and Rațiu, 1971, p. 426.
  4. ↑ Malcolm, 1990, p. 122, 125.
  5. ↑ Bentoiu, 2010, p. 159.
  6. ↑ Malcolm, 1990, p. 273.
  7. ↑ Malcolm, 1990, p. 124.
  8. ↑ Bentoiu, 2010, p. 140–143.
  9. ↑ Bentoiu, 2010, p. 144–145.
  10. ↑ Bentoiu, 2010, p. 146–147.
  11. ↑ Bentoiu, 2010, p. 149–50.
  12. ↑ 12,0 12,1 Bentoiu, 2010, p. 152.
  13. ↑ Malcolm, 1990, p. 123.
  14. ↑ Bentoiu, 2010, p. 155.

Fonts citades

[modifica]
  • Bentoiu, Pascal. 2010. Masterworks of George Enescu: A Detailed Analysis, translated by Lory Wallfisch. Lanham, MD: Scarecrow Press. ISBN 978-0-8108-7665-1 (cloth) ISBN 978-0-8108-7690-3 (ebook).
  • Hoffman, Alfred, and Adrian Rațiu. 1971. "Anii primul război mondial: 1914–1918". In George Enescu: Monografie, 2 vols., edited by Mircea Voicana, 1:405–455. Bucharest: Editura Academiei Republicii Socialiste România.
  • Malcolm, Noel. 1990. George Enescu: His Life and Music, with a preface by Sir Yehudi Menuhin. London: Toccata Press. ISBN 0-907689-32-9.

Bibliografia

[modifica]
  • Berger, Wilhelm Georg. 1975. "Enesco et la symphonie", en dues parts. Muzica 25, núm. 2 (febrer): 42–49; no. 3 (març): 39–49.
  • Borza, Enea. 1981. "L'humanisme de George Enescu". A Enesciana II – III: Georges Enesco, musicien complexe, editat per Mircea Voicana, 119-23. Bucarest: Editura Academiei Republicii Socialiste România.
  • Timaru, Valentin. 1992. Simfonismul enescian. Bucarest: Editura Muzicală.
  • Vancea, Zenó. 1969. "Evolutia simfoniei românesti. Jo ". Muzica 19, núm. 4 (abril): 1-4.
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Simfonia_núm._2_(Enescu)&oldid=34205051»