Simfonia núm. 3 (Rautavaara)
| Forma musical | simfonia  |
|---|---|
| Compositor | Einojuhani Rautavaara |
| Durada | 33 minuts |
| Estrena | |
| Estrena | 10 abril 1962 |
| Escenari | Hèlsinki , Uusimaa |
| Director musical | Paavo Berglund |
| Intèrpret | Finnish Radio Symphony Orchestra (en)  |
 
| |
La Simfonia núm. 3 va ser composta pel finlandès Einojuhani Rautavaara entre el 1959 i 1960. Es va estrenar el 10 d'abril de 1962 a Hèlsinki, amb l'Orquestra Simfònica de la Ràdio Finlandesa dirigida per Paavo Berglund. Dura aproximadament 33 minuts.[1]
En aquesta simfonia, Rautavaara sintetitza el romanticisme de la seva primera simfonia i el modernisme de la segona.[1][2]
Tot i que utilitza procediments serials, les harmonies són fermament tonals a tot arreu. De fet, els gestos romàntics de la simfonia, l'ús majestuós del metall (incloent-hi les tubes de Wagner), així com l'ús de les marques de tempo alemanyes, deuen molt a les simfonies d'Anton Bruckner, i la crítica ha qualificat la simfonia d'estil neobrucknerià.[1]
Moviments
[modifica]- Langsam, breit, ruhig. El més llarg dels quatre, aquest moviment misteriós s'obre amb motius als vents que evoquen ocells, suportats per trèmolos a les cordes. La part central deixa sentir melodies més llargues a les cordes, abans d'una coda que torna a agafar els motius de l'obertura.
- Langsam, doch nicht schleppend. Aquest moviment lent és tens i fosc. No obstant això, inclou moments suspesos amb els metalls.
- Sehr Schnell. Aquest scherzo alterna moments lírics amb d'altres més agitats.
- Bewegt. En el darrer moviment, els metalls interpreten una mena de fanfara per sobre del ritme trepidant marcat per les cordes. Un tema al fagot aporta lleugeresa a aquest final enèrgic i seriós. Acaba tranquil·lament amb motius que recorden els de l'obertura.[1]
Enregistraments
[modifica]| Orquestra | Director | Companyia discogràfica | Any de gravació | Format |
|---|---|---|---|---|
| Orquestra Filharmònica de Hèlsinki | Leif Segerstam | Ondine Records | 2007 | Híbrid CD/SACD |
| Royal Scottish National Orchestra | Hannu Lintu | Naxos Records | 1997 | CD |
| Orquestra Simfònica de la Ràdio de Leipzig | Max Pommer | Ondine Records | 1988 | CD |
Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 Morrison, Chris. «Ressenya del disc». Allmusic. [Consulta: 16 març 2024].
- ↑ (anglès) Einojuhani Rautavaara, ressenya de l'àlbum Cantus Arcticus, Piano Concerto no. 1, Symphonie no. 3, Laura Mikkola (p), Orquestra Nacional Reial d'Escòcia, Hannu Lintu, 1997 (Naxos).