Simfonia núm. 45 (Haydn)
| Forma musical | simfonia  |
|---|---|
| Tonalitat | fa sostingut menor |
| Compositor | Joseph Haydn |
| Creació | 1772 |
| Catalogació | Hob. I:45 |
 
| |
La simfonia núm. 45 o Simfonia dels adéus de Franz Joseph Haydn, en fa sostingut menor, fou composta l'any 1772 per al príncep Esterházy i és coneguda amb aquest sobrenom. Està orquestrada per a dos oboès, fagot, dues trompes, violins primers i segons, viola, i violoncel i contrabaix.
Consta de quatre temps, un Allegro assai, un adagio, un minuet i un finale que és el que conté el passatge que ha fet especialment famosa aquesta obra. Aquest finale comença amb una indicació de tempo presto, però en el punt on seria d'esperar la repetició de la segona secció del moviment, s'enllaça amb un adagio en forma de tema amb variacions. Un cop exposat el tema en tutti, a cada variació deixen de tocar alguns instruments fins que al final queden tocant només dos violins solistes amb sordina. En la primera interpretació que se'n va fer a Esterházy, quan algun dels músics acabava el seu paper, bufava les espelmes disposades als costats del faristols i marxava.
L'explicació és que aquell any el príncep havia decidit no absentar-se del seu palau com era costum i havia decidit, igualment, no donar vacances als músics per poder disposar de música tot el temps. Sembla que van ser les esposes dels músics els que van idear aquesta manera de fer patent davant del príncep la seva demanda que, un cop explicat i entès el sentit de la música, va accedir a la demanda plantejada.
Aquest final representa una notable transgressió dels cànons formals de la simfonia en aquells moments, i que és més comprensible pel fet que l'autor en aquells moments es troba en l'òrbita de l'estètica Sturm und Drang que permetia aquestes i altres excentricitats, i recolzava l'ús habitual de les tonalitats en mode menor, com és el cas.