Sixta Pontón de Santander
  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 30 desembre 1814 Medellín (Colòmbia) |
| Mort | 20 juliol 1862 (47 anys) Bogotà (Colòmbia) |
| Activitat | |
| Ocupació | filantropa |
| Família | |
| Cònjuge | Francisco de Paula Santander |
Sixta Pontón de Santander (Medellín, 30 de desembre de 1814 - Bogotà, 20 de juliol de 1862) nom de casada de Sixta Tulia Pontón Piedrahita, va ser una filantropa i benefactora colombiana, primera dama de la república de la Nova Granada pel seu matrimoni amb el general Francisco de Paula Santander.
Biografia
[modifica]Va néixer a Medellín el 30 de desembre de 1814.[1][2] Era filla de José María Pontón Matajudíos, originari de Nemocón, administrador de correus que en vida va ser partidari reialista. A més, estava emparentada amb les famílies més riques i distingides de Bogotà. Habitual en les reunions socials que s'organitzaven en els salons de les cases més importants de la capital, ella mateixa va decidir organitzar-les i convidar les seves amistats, com a símbol de prestigi, per a les quals van fer gran dispendi en mobiliari i il·luminació.[3]
Es va casar el 1836 amb el general i participant del procés independentista de Colòmbia Francisco de Paula Santander,[4][3] mentre aquest ocupava la presidència de la nova república de la Nova Granada.[5] El matrimoni va establir-se a Bogotà i van residir a una casa del carrer 12.[4] Va tenir tres fills, un nen mort al cap de poc de néixer, Clementina, l'única vivent en el moment de la seva mort, i Tulia Sixta.[3] A la mort de Santander, Pontón va tenir un conflicte amb l'amant del seu difunt marit, María Paz, que havia arribat a tenir un fill d'aquella relació, i va arribar a denunciar-la a la Governació de Cundimarca.[3] De l'herència, va poder disposar d'una important fortuna, que va dedicar a obres pietoses, entre d'altres.[6] Malgrat tot, Pontón no va complir totes les disposicions testamentàries de Santander.[3]
Després de la mort del seu espòs, bàsicament va dedicar-se a activitat educatives. El 1844 va intentar portar a les religioses franceses de la Societat del Sagrat Cor per educar nenes i joves de l'alta societat, però el seu intent va ser infructuós, i en substitució va fundar l'Associació Pietosa del Sagrat Cor, amb altres dames colombianes, que va tenir els mateixos objectius.[7] Va dedicar casa seva a escola-internat privat de nenes, que va tenir fama de ser estricte i conventual, perquè només s'educava a un nombre reduït d'alumnes,[3][7] però també val a dir que l'escola va ser qüestionada per la seva qualitat educativa.[3] També va dedicar uns pocs diners a una escola primària adreçada a les nenes de famílies pobres.[3]
En l'àmbit religiós, va fundar una congregació femenina anomenada Santíssims Cor de Jesús i de Maria i, uns anys més tard, una masculina, però la seva actitud va ser qüestionada el delegat apostòlic sense caràcter diplomàtic, Miecislao Ledochowsky, entre 1857 i 1858, perquè es va afirmar que s'havien detectat alguns abusos per part de Pontón, i es va investigar pràcticament en secret.[6]
El 1852 va ser la primera dona de Colòmbia en rebre un vot per part d'un elector per assumir la presidència del país.[5][8]
Va morir a Bogotà el 20 de juliol de 1862.[1][9] Després de la seva mort, totes les fundacions que havia fet, inclosos els col·legis, que havia sostingut personalment, van desaparèixer.[6]
Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 Libro de actas del M. Y. Cabildo ... de la villa de Medellín... (en castellà). Medellín: Imprenta Oficial, 1937, p. 166.
- ↑ Solís Moncada. Almanaque Histórico de Antioquía (en castellà). Antioquía: Academia Antioqueña de Historia, 1968, p. 122.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 3,6 3,7 López Domínguez, Luis Horacio «Amores contrariados de Santander». Revista Credencial, 10-2012.
- ↑ 4,0 4,1 Redacció «La historia de Santander, en la hoguera de su casa». El Tiempo, 05-11-1994.
- ↑ 5,0 5,1 «Fundador de Nación». Publicaciones Semana.
- ↑ 6,0 6,1 6,2 Mantilla, Luis Carlos «La viuda del General Santander cuestionada por el Delegado apostólico de la Nueva Granada». Boletín de historia y antigüedades, vol. 92, núm. 831, 2005, pàg. 845-864.
- ↑ 7,0 7,1 Londoño Vega, Patricia «Educación femenina en Colombia, 1780-1880». Boletín cultural y bibliográfico, vol. 31, núm. 37, 1994, pàg. 29.
- ↑ Frechette, Barbara. El poder compartido (en castellà). Cali: Grupo Editorial Norma, 1999, p. 239.
- ↑ Santos Moreno, Enrique. El corazón del poeta: los sucesos reveladores de la vida y la verdad inesperada de la muerte de José Asunción Silva (en castellà). Bogotà: Presidencia de la República, 1997, p. 309.