Stefano degli Angeli
  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | (it) Francesco degli Angeli 23 setembre 1623 Venècia (República de Venècia) |
| Mort | 11 octubre 1697 (74 anys) Pàdua (República de Venècia) |
| Religió | Església Catòlica |
| Formació | Universitat de Bolonya (1645–1647) |
| Activitat | |
| Ocupació | sacerdot catòlic, matemàtic, filòsof |
| Ocupador | Universitat de Pàdua (1662–1697) Convent dels Jesuats (1652–1662) convent (1645–1652) Convent de Sant Girolamo (1644–1645) |
| Professors | Bonaventura Cavalieri |
| Alumnes | James Gregory i Jacopo Francesco Riccati |
| Orde religiós | Jesuats |
Stefano degli Angeli (Venècia, 23 de setembre de 1623 - Pàdua, 11 d'octubre de 1697) (nascut Francesco, llatinitzat Stephano de Angelis) va ser un matemàtic italià, del segle xvii.[1]
Vida
[modifica]Degli Angeli va canviar el seu nom de naixement, Francesco, en ingressar, molt jove, a l'orde dels jesuats.[2] Va rebre la seva formació dins de l'orde i, a partir de 1644, va ser professor a l'escola dels jesuats de Ferrara.
A partir de 1645 i per motius de salut es trasllada a la Universitat de Bolonya on rebrà la influència de Cavalieri,[3] professor de matemàtiques d'aquesta universitat i membre, també, de l'orde dels jesuats.[4] Ell serà qui corregeixi i prepari l'edició de les Exercitationes geometricae de Cavalieri, ja que la seva vista i salut no li ho permetien.[5]
En morir Cavalieri el 1647, el claustre de la universitat volia que degli Angeli prengués el seu lloc, però ell va preferir anar a Roma, on, durant cinc anys, va combinar l'estudi de les matemàtiques amb els seus deures monacals.[6] El 1652 és nomenat prior del convent jesuat de Venècia, la seva ciutat natal i, poc temps després, provincial de l'orde.
Però la seva carrera com a matemàtic, va començar el 1652,[7] quan la República Veneciana el va cridar per a ocupar la càtedra de matemàtiques de la Universitat de Pàdua, càrrec que va ocupar fins a la seva mort,[8] i, durant el qual, va ser professor de, entra d'altres, James Gregory.[9]
El 1668, en ser dissolta pel pontífex l'orde dels jesuats, va passar a ser clergue regular.
Obra
[modifica]Les seves obres estrictament matemàtiques es publiquen en els deu primers anys de la seva estança a Pàdua:[10]
- De infinitis parabolis, de infinitisque solidis (Venècia, 1654)
- Problemata geometrica sexaginta (Venècia, 1658)
- Miscellanaeum hyperbolicum et parabolicum (Venècia, 1659)
- De infinitorum spiralium (Venècia, 1660)
- Miscellanaeum geometricum (Venècia, 1660)
- De infinitarum cochlearum mensuris ac centris gravitates (Venècia, 1661)
- De superficie ungulae (Venècia, 1661)
- Accessionis ad steriometriam, et mecanicam, I (Venècia, 1662)
- De infinitis parabolis (Venècia, 1663)
Es tracta, en general, de tractats sobre els infinitesimals estudiant corbes concretes i seguint els mètodes de Cavalieri i Torricelli, el que el posarà en controvèrsia amb matemàtics com Paul Guldin o André Tacquet. Els seus mètodes, tot i que més poderosos, eren menys rigorosos que el mètode d'exhaustió d'Arquimedes.
A partir de mitjans dels anys 60 va orientar la seva activitat cap aspectes físic-matemàtics, entrant en controvèrsia amb Riccioli i Borelli:
- Considerationi sopra la forza di alcune ragioni fisico-mattematiche, addotte dal M. R. P. Gio. Battista Riccioli (Venècia, 1667)
- De infinitis spirabilibus inversis (Pàdua, 1667)
- Seconde considerationi sopra la forza dell'argomento fisico-mattematico del M. R. P. Gio. Battista Riccioli (Pàdua, 1668)
- Terze considerationi sopra una lettera del molto illustre et eccellentissimo Signor Gio. Alfonso Borelli (Venècia, 1668)
- Quarte considerationi sopra la confermatione d'una sentenza del Signor Gio. Alfonso Borelli (Pàdua, 1669)
- Della gravità dell'aria e fluidi (Pàdua, 1671–1672)
A partir dels anys setanta, coincidint amb el declivi de la Universitat de Pàdua, ja no publicarà res més.[11]
Referències
[modifica]- ↑ Favaro, 1917, p. 23.
- ↑ Magrini, 1866, p. 8.
- ↑ Borgato, 2006, p. 131.
- ↑ Magrini, 1866, p. 10.
- ↑ O'Connor i Robertson, MacTutor History of Mathematics
- ↑ Magrini, 1866, p. 11.
- ↑ Tenca, 1956, p. 258.
- ↑ Magrini, 1866, p. 12.
- ↑ Bressoud, 2019, p. 85.
- ↑ Gliozzi, 1961, p. Diz..
- ↑ Robinet, 1991, p. 183.
Bibliografia
[modifica]- Borgato, Maria Teresa. «Mathematical Research in Italian Universities in the Modern Era». A: Mordechai Feingold, Victor Navarro-Brotons (eds.). Universities and Science in the Early Modern Period (en anglès). Springer, 2006, p. 127-140. ISBN 978-1-4020-3974-4.
- Bressoud, David M. Calculus Reordered (en anglès). Princeton University Press, 2019. ISBN 978-0-691-21878-6.
- Favaro, A. «I successori di Galileo nello studio di Padova fimo alla caduta della Repubblica» (en italià). Nuovo Archivio Veneto, Vol. 65, Num. 1/3, 1917. ISSN: 0392-0291.
- Magrini, Pietro. Sulla vita e sulle opere del Padre Stefano degli Angeli matematico Veneziano (en italià). Roma: Tipografia delle Belle Arti, 1866.
- Robinet, André «La conquête de la chaire de mathématiques de Padoue par les leibniziens» (en francès). Revue d'histoire des sciences, Vol. 44, Num. 2, 1991, pàg. 181-201. DOI: 10.3406/rhs.1991.4181. ISSN: 1969-6582.
- Tenca, Luigi «Su una svista di stampa in ``de Dimensione Parabolae di Evangelista Torricelli notata da Stefano Angeli» (en italià). Bollettino dell'Unione Matematica Italiana, Vol. 11, Num. 2, 1956, pàg. 258-259. ISSN: 1972-6724.
Enllaços externs
[modifica]- O'Connor, John J.; Robertson, Edmund F. «Stefano degli Angeli» (en anglès). MacTutor History of Mathematics archive. School of Mathematics and Statistics, University of St Andrews, Scotland.
- Carruccio, Ettore. «Angeli, Stefano Degli» (en anglès), 2008. [Consulta: 21 maig 2014].
- Westfall, Richard S. «Angeli, Stefano degli» (en anglès). The Galileo Project, 1995. [Consulta: 29 setembre 2024].
- Gliozzi, Mario. «Àngeli, Stefano degli» (en italià). Dizionario Biografico degli Italiani, 1961. [Consulta: 29 setembre 2024].