Studium (sacerdoci)
studium era un dels tres pilars juntament amb l'imperium i el sacerdotium on es va assentar la cultura llatina a partir de l'edat mitjana.[1] El studium, molt més que el sacerdotium o el imperium, representa una cosa merament abstracte. Com tot aquest poder sacerdotal té el seu cap visible i la seva font a la ciutat dels set turons, i com tota autoritat secular va ser mantinguda pel Sacre Imperi Romanogermànic, tot el coneixement que va emanar de l'Església es remunta finalment al seu cap, a les grans universitats, principalment la Universitat de París.[2]
Després de la Caiguda de l'Imperi Romà d'Occident i la creació dels diferents regnes a Europa, els tres pilars foren introduïts per primera vegada per un escriptor alemany medieval, Alexandre de Roes a Colònia al segle xiii.[3] en el seu tractat escrit a Roma “De praerogativa Imperii” lliurat al Papa Martí IV l'any 1281 escriu: "s'ha d'acatar la Providència de Déu que ha concedit als alemanys el Imperium, als francesos el Studium, i als italians el Sacerdotium".[4]
El tercer poder, el studium, no va ser incorporat com a tal a la història del món occidental fins al segle xiii.[5] Va ser com una reacció als altres tres poders per rebel·lar-se davant la cosa establerta. Tot el coneixement que va emanar de l'Església es remunta finalment al seu cap, a les grans universitats, principalment la Universitat de París.[2] La universitat es comença a dir studium, mentre sacerdotium és el poder del papa i imperium, l'emperador (posteriorment el rei), és a dir, les tres grans potències de l'edat mitjana, la Universitat de Paris, el papat i el Sacre Imperi Romà.
Referències
[modifica]- ↑ Cerdà, J. ««Qüestions preliminars». Introducció a la literatura europea.». UOC [Barcelona], 2011, pàg. 6.
- ↑ 2,0 2,1 Rashdall, H. The Universities of Europe in the Middle Ages (en anglès). Oxford : Clarendon Press, 1895, p. 2.
- ↑ Jordanus. De Jurisdictione Imperiali (en llatí). Basilleae, 1566, p. 307.
- ↑ Villoslada, R. La universidad de Paris (en castellà). Analecta Gregoriana, p. 47.
- ↑ Iynaga, A. Historia de la Universidad en Europa. Universidad de Valencia, p. 30.