Superconductors no convencionals
Els superconductors no convencionals són materials que mostren una superconductivitat que no s'ajusta ni a la teoria convencional BCS ni a la teoria de Nikolay Bogolyubov ni a les seves extensions.
Les propietats superconductores de CeCu₂Si₂, un tipus de material fermió pesat, van ser informades el 1979 per Frank Steglich.[1] Durant molt de temps es va creure que CeCu₂Si₂ era un superconductor d'ona d singlet, però des de mitjans dels anys 2010, aquesta noció ha estat fortament contestada.[2] A principis dels anys vuitanta, es van descobrir molts més superconductors de fermions pesats i no convencionals, inclosos UBe13,[3] UPt₃ [4] i URu₂Si₂.[5] En cadascun d'aquests materials, la naturalesa anisòtropa de l'aparellament estava implicada per la dependència de la llei de potència de la taxa de relaxació de la ressonància magnètica nuclear (RMN) i la capacitat de calor específica sobre la temperatura. La presència de nodes a la bretxa superconductora d'UPt ₃ es va confirmar el 1986 a partir de la dependència de la polarització de l'atenuació d'ultrasons.[6]
El primer superconductor triplet no convencional, material orgànic (TMTSF)₂PF6, va ser descobert per Denis Jerome, Klaus Bechgaard i col·laboradors el 1980.[7] Els treballs experimentals dels grups de Paul Chaikin i Michael Naughton, així com l'anàlisi teòrica de les seves dades per Andrei Lebed han confirmat fermament la naturalesa no convencional de l'aparellament superconductor en (TMTSF)₂ X (X=PF6, ClO4, etc.) materials orgànics.[8]
La superconductivitat d'ona d singlet d'alta temperatura va ser descoberta per JG Bednorz i KA Müller el 1986, que també van descobrir que el material de perovskita cuprat a base de lantà LaBaCuO 4 desenvolupa superconductivitat a una temperatura crítica (Tc) d'aproximadament 35 K (-238 °C graus centígrads). Això estava molt per sobre de la temperatura crítica més alta coneguda en aquell moment (T c = 23 K), i per tant la nova família de materials es va anomenar superconductors d'alta temperatura. Bednorz i Müller van rebre el premi Nobel de Física per aquest descobriment el 1987. Des de llavors, s'han sintetitzat molts altres superconductors d'alta temperatura.
Referències
[modifica]- ↑ Steglich, F.; Aarts, J.; Bredl, C.D.; Lieke, W.; Meschede, D. Physical Review Letters, 43, 25, 1979, pàg. 1892–1896. Bibcode: 1979PhRvL..43.1892S. DOI: 10.1103/PhysRevLett.43.1892.
- ↑ Kittaka, Shunichiro; Aoki, Yuya; Shimura, Yasuyuki; Sakakibara, Toshiro; Seiro, Silvia Physical Review Letters, 112, 6, 12-02-2014, pàg. 067002. arXiv: 1307.3499. Bibcode: 2014PhRvL.112f7002K. DOI: 10.1103/PhysRevLett.112.067002. PMID: 24580704.
- ↑ Ott, H. R.; Rudigier, H.; Fisk, Z.; Smith, J. Physical Review Letters, 50, 20, 1983, pàg. 1595–1598. Bibcode: 1983PhRvL..50.1595O. DOI: 10.1103/PhysRevLett.50.1595.
- ↑ Stewart, G. R.; Fisk, Z.; Willis, J. O.; Smith, J. L. Physical Review Letters, 52, 8, 1984, pàg. 679–682. Bibcode: 1984PhRvL..52..679S. DOI: 10.1103/PhysRevLett.52.679.
- ↑ Palstra, T. T. M.; Menovsky, A. A.; Berg, J. van den; Dirkmaat, A. J.; Kes, P. H. Physical Review Letters, 55, 24, 1985, pàg. 2727–2730. Bibcode: 1985PhRvL..55.2727P. DOI: 10.1103/PhysRevLett.55.2727. PMID: 10032222.
- ↑ Shivaram, B. S.; Jeong, Y. H.; Rosenbaum, T.F.; Hinks, D. Physical Review Letters, 56, 10, 1986, pàg. 1078–1081. Bibcode: 1986PhRvL..56.1078S. DOI: 10.1103/PhysRevLett.56.1078. PMID: 10032562.
- ↑ Jérome, D.; Mazaud, A.; Ribault, M.; Bechgaard, K. Journal de Physique Lettres, 41, 4, 1980, pàg. 95. DOI: 10.1051/jphyslet:0198000410409500.
- ↑ Bechgaard, Klaus; Carneiro, Claus S.; Olsen, Malte; Rasmussen, Finn; Jacobsen, Claus Physical Review Letters, 46, 13, 1981, pàg. 852. Bibcode: 1981PhRvL..46..852B. DOI: 10.1103/PhysRevLett.46.852.