Targa
Targa (del fràncic occidental antic *targa "escut", protogermànic *tarɣōⁿ"[1]vora") o tarja (doblet del mateix mot, però entrat per via del francès medieval) és el nom donat a un tipus d'escut medieval, de mides i formes variables, depenent de l'època.[2] Hi ha targes de forma rodona, oblonga i rectangular. La tarja servia per resguardar el braç del combatent, encara que, depenent de l'època i del lloc, hi ha targes que podien cobrir-li tot el cos. El mot és atestat per primera vegada en anglosaxó vers el 997.[3] El seu diminutiu normando-anglès, targette, dona target [ˈtʰɑːɡɪtʰ] en anglès modern, mot que hi adquireix, a partir del segle xviii, el significat d'‘objectiu, diana’.
El terme es refereix, per tant, a diversos tipus d'escuts utilitzats com a arma defensiva des del segle xiii i fins als segles XVI-XVIII (depenent de l'indret).
Aquest tipus d'escut sembla haver-se creat a la Península Ibèrica.[4] Més específicament, una tarja era un escut còncau equipat amb xarpes a l'interior, una de regulable mitjançant una sivella, que s'ajuntava a l'avantbraç, i l'altre de fix com un agafador per a la mà esquerra. Aquests escuts eren majoritàriament fets de ferro o de fusta amb ferro placat. D'ençà del segle XV, el terme també es degué referir als escuts especials que s'utilitzaven per a les justes. Un bon nombre de targes foren creades íntegrament per a l'espectacle.[4]
De la primeria del segle XVII fins a la batalla de Culloden el 1746, el principal mitjà de defensa en la batalla de les Terres Altes d'Escòcia va ser la tarja o targa. Després de la desastrosa derrota dels jacobites a Culloden, portar tarja fou prohibit, i moltes d'elles van ser destruïdes, o destinades a altres usos. Les que han arribat fins a l'actualitat tenen els patrons intricats, i són decorades, la qual cosa indica que, en el seu origen, varen pertànyer a personatges importants.
També es designen amb el terme targa els escuts de les justes nàutiques d'Occitània.
Vegeu també
[modifica]Referències
[modifica]- ↑ Femení de tema en -n.
- ↑ Anglosaxó: targe, -an fem., targa, -an masc.; alt-alemany antic zarga ‘vorera, cércol’. El mot sembla haver tingut originàriament el significat de vorera → cércol → escut, amb una evolució semàntica semblant a la que mostra el substantiu escandinau antic rǫnd. El mot no sembla tenir paral·lels en les altres llengües indoeuropees, raó per la qual podria ser un préstec d'una llengua del substrat no indoeuropeu.
- ↑ DCXCIX (699): Charter of Æðelriċ [of Bocking]. Dins: Kemble, John Mitchell: Codex Diplomaticus Ævi Saxonici. Tom III, pàgina 304: “Hér cýð Æðelríċ, on ðissum ġewrite, hwám he ġeann, ofor his dæiġ, ðǽra ǽhta, ðe him God álǽned hæfð. Ðæt is, ǽrest sóna, mínum hláforde syxtiġ mancúsa goldes and mínes swyrdes mid fetele, and ðártó twá hors and twá targan and twéġen francan <...>” = “Aquí, per aquest escrit, l'Æðelríċ [de Bocking] fa saber a qui atorga, després del seu dia (és a dir, després de la seva mort), les possessions que Déu li ha prestat [en vida]: ço és, immediatament, primer de tot, [deixo] al meu senyor: seixanta mancusos d'or (en anglosaxó, el nom d'aquesta moneda, que apareix a moltes d'altres llengües europees medievals, apareix amb la forma mancús, masc., pl. mancúsas. El mancús anglosaxó era la vuitena part d'una lliura d'or), i la meva espasa amb el seu cinyell, i a més a més, dos cavalls, dues targues i dos francan (un franca -el mot és de gènere masculí- era un dels tipus de llança que hi havia)”.
Aquest mateix passatge és citat pel T. Northcote Toller: Supplement to An Anglo-Saxon Dictionary. 1921, pàgina 262. - ↑ 4,0 4,1 Walker, Paul F. The History of Armour 1100-1700. Crowood Press ltd, 2013, p. 121. ISBN 9781847974525.
Enllaços externs
[modifica]
- Targues o Targes dels Highlands escocesos dels segles XVII i XVIII
- Edició anglesa del Ragione di adoprar sicuramente l’Arme, si da offesa come da difesa de Giaccomo DiGrassi del 1594 (Arxiu en PDF; 7,11 MB)
- Opera Nova Chiamata Duello d'Achille Marozzo del 1536 (text original italià, arxiu en PDF; 14,50 MB)