La temporada 2004-2005 el València CF guanya la Supercopa d'Europa, amb Claudio Ranieri en la banqueta en la seua segona etapa com a entrenador merengot.[1] L'italià, que va afirmar poc abans del seu fitxatge que si calia, tornaria a València nadant, venia d'una no gaire bona etapa amb el Chelsea FC.[1] A la final de la Supercopa d'Europa, el protocol va voler que els presidents dels dos clubs finalistes i les seues parelles presidiren el banquet previ al partit,[2] compartint taula amb el president de la UEFA i els Prínceps de Mònaco, ja que la final se celebrà a Montecarlo.[3][2] Açò provocà la gelosia de l'esposa del màxim accionista del club, Juan Bautista Soler, que juntament amb altres consellers el convencerien perquè fera dimitir a Jaume Ortí i el substituira com a president.[4][2] Tot i perdre la Supercopa d'Espanya davant el Reial Saragossa de David Villa, l'inici de temporada del València va ser espectacular, amb l'equip líder de lliga després de guanyar tots els partits.[2] El punt d'inflexió va ser el partit de Lliga de Campions contra el Werder Bremen, on Jaume Ortí, tot i ser encara president,[3] no va viatjar doncs s'estava preparant el seu relleu per part de Bautista Soler.[2] Al camp, el València no només va perdre, sinó que Vicente Rodríguez Guillén, qui venia de ser considerat un dels millors jugadors de la lliga[5] i del món,[6] va patir una lesió a partir de la qual no tornaria a ser el mateix jugador d'abans,[3][7] tot recaiguent en diferents etapes de la seua trajectòria esportiva.[8] A partir d'aquell moment el València comença a encadenar derrotes, guanyant-se Bautista Soler fama de malastruc.[9]
Aquell any el València va ser eliminat de la Lliga de Campions en la fase de grups, passant a jugar la Copa de la UEFA en acabar tercer. Tanmateix, a la primera eliminatòria seria eliminat en penals per l'Steaua de Bucarest, provocant la destitució de Ranieri en febrer de 2005.[10] A lliga, acabaria en setena posició.