Vés al contingut

The Black Keys

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula d'organitzacióThe Black Keys
lang=ca
Modifica el valor a Wikidata
Dades
Tipusduet musical Modifica el valor a Wikidata
Història
Creació2001, Akron Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Activitat2001 Modifica el valor a Wikidata –
Segell discogràficAlive Naturalsound Records (en) Tradueix
Warner Records
Fat Possum Records
Nonesuch Modifica el valor a Wikidata
GènereGarage rock, blues rock i indie rock Modifica el valor a Wikidata
Governança corporativa
Persona rellevantMiles Teller Modifica el valor a Wikidata
Format per
Altres
Premis
Lloc webtheblackkeys.com Modifica el valor a Wikidata
IMDB: nm2370642 Rottentomatoes: celebrity/the_black_keys
Facebook: TheBlackKeys X: theblackkeys Instagram: theblackkeys Youtube: UCJL3h2-wEOB6EigQOBZ3ryg Bandcamp: theblackkeys Soundcloud: theblackkeys Spotify: 7mnBLXK823vNxN3UWB7Gfz Apple Music: 5893059 Last fm: The+Black+Keys Musicbrainz: d15721d8-56b4-453d-b506-fc915b14cba2 Songkick: 108359 Discogs: 258372 Allmusic: mn0000755918 Amazon Music: B001Q9VKFS Goodreads author: 3432311 Deezer: 2483 Modifica el valor a Wikidata

The Black Keys són un duo de blues-rock estatunidenc format per Dan Auerbach i Patrick Carney a la ciutat d'Akron (Ohio) l'any 2001.[1] El duo va començar com un grup independent, gravant i produint la seva pròpia música en garatges, abans d'emergir com un dels grups de rock garatge més popoulars durant la segona onada a partir de l'any 2010s. La cruesa del rock blues de la banda es dibuixa amb duresa gràcies a la influència del seu cantant, Dan Auerbach, qui està influenciat pels blusers Junior Kimbrough, Howlin' Wolf, i Robert Johnson.

Amics des de la infantesa, Auerbach i Carney fundaren el grup després de deixar la universitat. Després de cantar per al segell indie, realitzaren el seu debut amb l'àlbum, The Big Come Up (2002), el qual els va donar peu per a gravar amb Fat Possum Records. Amb la nova dècada, the Black Keys construir una massa de fans de la cultura alternativa gràcies als seus tours en petits locals, durant promocions de l'àlbum i en alguns festivals. El seu tercer àlbum, Rubber Factory (2004), va rebre una crítica positiva i estimulà al grup en la confecció d'un perfil característic, i que amb el temps es guiaren amb Nonesuch Records in 2006. Després d'una autoproducció i gravació dels quatre primers àlbums en improvisats estudis, el duo va gravar el seu cinquè àlbum, Attack & Release (2008), en un estudi professional i contractà al productor Danger Mouse, un freqüent col·laborador amb la banda.

L'exitós àlbum Brothers (2010) els va llançar a la fama definitivament, amb el popular single "Tighten Up", i amb el qual guanyaren tres Grammy Awards. La banda va seguir amb El Camino (2011), el qual va rebre crítiques positives i es col·locà el número doa de la llista de Billboard. L'àlbum i la seva cançó més famosa "Lonely Boy" guanyaren tres Grammy Awards. En 2014, llançaren a la llum el seu vuitè àlbum, Turn Blue, el seu primer número en USA, Canadà, i Austràlia. Van retornar a l'escena musical l'any 2019 amb el disc Let's Rock.

Història

[modifica]

Els orígens

[modifica]

El guitarrista i vocalista Dan Auerbach i el bateria Patrick Carney es conegueren per primera vegada quan encara eren uns xiquets mentre vivien al mateix barri, a Akron, Ohio.[1] Auerbach i Carney venien tenien familiars que s'havien dedicat a la música. Per exemple, Auerbach era el cosí segon del guitarrist Robert Quine, un avançant del rock experimental de Nova York. Carney, per la seua banda, era el nebot del saxofonista Ralph Carney, que va tocar diverses vegades en alguns àlbums de Tom Waits. Mentre assistien al Firestone High School, va ser amics,[1] tot i que ells tenien camins diferents,[2] Auerbach era el capità de l'equip del futbol de l'institut, mentre que Carney era un marginat.[3] Animats pels seus germans, el duo va començar a tocar improvisadament en 1996, mentre Auerbach estava aprenent a tocar la guitarra, Carney tenia un aparell per gravar i una bateria.[4][5] Després de graduar-se, molt breument anaren a la Universitat d'Akron abans d'abandonar-la.[2][6]

Formació, The Big Come Up i Thickfreakness (2001–2003)

[modifica]

Auerbach sí que va realitzar alguns concerts en petits pubs a Akron, però es va adonar que no seria contractat per a altres concerts en altres ciutats sense almenys maqueta (música). Per a gravar-ne, li va demanar ajuda a Carney, qui va acceptar proveir-li l'equip de gravació i li va prestar el seu garatge perquè reunira altres músics. Tanmateix, cap membre de la banda d'Auerbach es va presentar el dia de la gravació. Aleshores, Carney i Auerbach improvisaren, quan finalment a mitjans de l'any 2001 formaren un duo.[7] Junts gravaren una maqueta de sis cançons les quals consistiren en ritmes blusers i lletres que anaven creant-se sobre la marxa, tot això amb un equipament mínim. Després d'enviar a una dotzena de discogràfiques, van rebre una oferta l'any 2002 d'una petita discogràfica independent anomenada Alive arrelada a Los Ángeles,[4][8] i van ser contractats "essent l'única discogràfica que signaria sense haver-los vist abans".[9]

D'acord amb una entrevista en el programa de ràdio Fresh Air de l'emisora NPR, el nom del grup "The Black Keys" estava inspirat en un artista al qual l'havien diagnosticat esquizofrènia, Alfred McMoore, i que els dos músics coneixien; ell deixava missatges incoherents en els seus contestadors tot referint-se als seus pares com les "les tecles negres" com per exemple "Re major" quan ell estava molest amb ells.[10][11] El 20 de març de 2002, van tocar el seu primer concert al Beachland Ballroom and Tavern de Cleveland on hi havia aproximadament vuit persones.[8] L'àlbum de debut de la banda, The Big Come Up, va ser gravat en la seua totalitat al garatge de Carney en un cartutx de vuit pistes en lo-fi i sortí publicat en maig de 2002,[12] tres mesos després de signar amb.[8] L'àlbum, una mescla de vuit cançons originals i cinc versions, forjat amb rock blues cru; les versiones inclouen a músics com Muddy Waters, Junior Kimbrough, i R. L. Burnside; una cançó de blues tradicional de Taj Mahal "Leavin' Trunk" i una versió de la cançó dels The Beatles "She Said, She Said". Ambdós van ser publicades com a senzill als estudis d'Isota Records. La cançó "I'll Be Your Man" seria utilitzada més tard com la cançó per a la sèrie de televisió Hung de la cadena HBO. Per tal de finançar-se un tour, Auerbach i Carney treballaren com a tallagespa.[13] Malgrat les modestes ventes de The Big Come Up, guanyaren fans i les seues cançons arribaren a rebre alguns bones crítiques. Finalment, arribaren a un acord amb la Fat Possum Records.[14]

Als pocs dies de la signatura a Fat Possum, els Black Keys van completar el seu segon àlbum, Thickfreakness.[5] Es va gravar en el garatge de Carney en un senzill de 14 hores en desembre de 2002.[7][9][15] El grup havia gravat sessions amb el productor Jeff Saltzman a San Francisco però finalment es va denegar, tot i que ells estaven molestos els resultats sonaven massa a música moderna.[7] En març de 2003, el grup tocà en els seus primers festivals com el South by Southwest a Austin, Texas, després deconduir al voltant de 24 hores des d'Akron.[16] De la mateix manera que van fer al festival, Carney i Auerbach van passar els seus primers dies de gira conduint-se de la mostra per mostrar-se en una furgoneta de Chrysler de 1994 que van sobrenomenar el "Fantasma Gris".[17]

Thickfreakness va ser publicar el 8 d'abril de 2003 i va rebre crítiques positives. El disc contenia tres senzills: "Set You Free", "Hard Row", i "Have Love, Will Travel", una versió de Richard Berry. Les altres versions eren Junior Kimbrough: "Everywhere I Go". La revista Time més tard va concloure que Thickfreakness era el tercer millor disc 2003.[18] Aquell any, el duo va rebre una suculenta oferta de ₤200,000 de llicència musical perquè una de les seues cançons fossi utilitzada en una anunci de maonesa anglesa. Segons el suggeriment del seu gerent, van rebutjar l'oferta per por de ser percebuts com a "venuts" i d'allunyar-se de la seva base de fans.[10][19][20] La banda va fer un tour durant el 2003 fora dels EUA i obrint els concerts de Sleater-Kinney, Beck Hansen, i Dashboard Confessional.[21][22] Tanmateix, el cansament s'havia instal·lat a finals d'any, tot forçant la cancel·lació del tour europeu.[21] En agost, el grup va fer la seua primera aparició televisiva en el Late Night with Conan O'Brien i tocaren al Reading and Leeds Festivals.[22][23] Com els The White Stripes, van començar a guanyar popularitat, ja que sovint eren comparats: eren un duo, tocaven ritmes blusers, venien del Midwest i els noms dels grups contenien color.[3][24] En setembre, els Black Keys publicaren un EP amb els The Six Parts Seven titulat The Six Parts Seven/The Black Keys EP, que contenia una cançó dels The Six Parts Seven i tres cançons dels Black Keys.

Rubber Factory, Magic Potion i altres gravacions (2004–2007)

[modifica]

The Black Keys va gravar un EP titled The Moan el 19 de gener 19 de 2004, on versionen "Have Love Will Travel", un versió alternativa de "Heavy Soul", i dos versions més. El grup es va autofinançar mitjançant la venta dels discos o amb allò que guanyava en les actuacions en la ràdio, però guanyaven massa diners. Havien de recuperar 3.000 dòlars de les gires europees.[3] Frustrats per la falta d'èxit, el grup va anar cedint els seus drets a marques comercials, com feren amb la cançó "Set you free".[4] Va ser la primera d'una sèrie de més de 300 cançons cedits en programes de televisió, pel·lícules, anuncis de televisió i videojocs.[20] La banda va tocar en festivals de música de renom durant la primer meitat del 2004, tot incloent Coachella[25] i el Bonnaroo.[26]

Auerbach amb The Black Keys en desembre del 2006

Per al tercer àlbum, Rubber Factory, la banda es va veure obligada a trobar un nou lloc de gravació, ja que l'edifici que albergava el seu estudi del soterrani va ser venut pel seu propietari. Ells van crear un improvisat estudi en un fàbrica de pneumàtics d'Akron,[21] i van gravar des de gener fins a maig del 2004.[27] L'àlbum va eixir la venda el 7 de setembre del 2004, i es va convertir en el primer disc del grup que es va incorporar a les de la Billboard 200 dels EUA, tot aconseguint el lloc número 143.[28] Rubber Factory va rebre bones crítiques i va ser nomenat un dels millors àlbums de l'any per Entertainment Weekly i The New Yorker.[29] Van sortir dos senzills, "10 A.M. Automatic" i la doble cara A "'Till I Get My Way/Girl Is on My Mind". El còmic David Cross va dirigir el videoclip de "10 A.M. Automatic".[30] El duet va promocionar l'àlbum a través de gires arreu d'Amèrica del Nord, Europa, i Austràlia.[31] En 2005, la banda va publicar el seu primer àlbum en directe, Live, gravat al The Metro Theatre a Sydney, Austràlia el 18 de març 18. En juliol, van tocar al festival de música de Lollapalooza.[32]

El 2 de maig del 2006, el grup va publicar Chulahoma: The Songs of Junior Kimbrough, un àlbum de sis cançons amb versions de cançons del bluser Junior Kimbrough. Va ser l'últim disc que van gravar amb el segell independent de Fat Possum. Havent complert el seu contracte de dos àlbums, la banda va signar amb la discogràfica Nonesuch Records.[33] Cap a finals d'aquell mateix mes de maig, va eixir al mercat el seu segon àlbum en directe, Live in Austin, TX—més conegut com Thickfreakness in Austin—gravat l'any 2003.[34] Malgrat tindre els recursos suficients amb una gran discogràfica, va decidir retornar a gravar en el garatge del bateria Carney per al seu quart àlbum d'estudi, Magic Potion.[33] Publicat el 12 de setembre del 2006, l'àlbum era el primer gravat amb Nonesuch Records,[35] a més de ser el primer àlbum en què totes les cançons eren originals. Tres senzills es van publicar primer: "You're the One", "Your Touch", and "Just Got to Be". Per a donar suport a Magic Potion, la banda es va embarcar en la seva gira més gran fins a aquest punt, actuant en grans teatres i sales de 1.000 localitats.[36] També van gravar versions com "The Wicked Messenger" per al film I'm Not There i "If You Ever Slip" per a la banda sonora de The Hottest State.

Attack & Release i projectes paral·lels (2007–2009)

[modifica]
Auerbach performing with the Black Keys in East London in March 2008

El 2007, el productor Danger Mouse va començar a treballar en un disc per a Ike Turner i va demanar als Black Keys que escriviren algunes cançons per al projecte. La col·laboració finalment va fracassar, i Turner va morir el desembre de 2007. El duet va decidir convertir el material que havien escrit en el seu cinquè àlbum d'estudi, Attack & Release, i van demanar a Danger Mouse que produira el registre.[37] Les sessions van veure com la banda es va allunyar del seu ethos "casual" a la creació de discos; no només era la primera vegada que la banda completava un àlbum en un estudi professional,[38] sinó també era la primera vegada que contractaven un productor extern per treballar en un disc.[39] Danger Mouse va complementar el so de la banda amb flors instrumentals i valors de producció més polits.[40] Llançat l'1 d'abril de 2008, Attack & Release va debutar al número 14 del Billboard 200.[14] Quatre singles van ser publicats: "Strange Times", "I Got Mine", "Oceans and Streams", and "Same Old Thing". "Strange Times" ixen en el joc del Grand Theft Auto IV i el NASCAR 09. "I Got Mine" va ser usat en una sèrie policíaca canadenca The Bridge. La cançó va ascendir al número 23 en Rolling Stone's de la llista de les 100 millors cançons del 2008.[41]

El 17 d'octubre de 2008, The Black Keys va ser un acte d'obertura per a la banda de la zona d'Akron Devo en un concert benèfic especial al Akron Civic Theatre per al candidat presidencial Barack Obama. Chrissie Hynde de la Pretenders, també nadiu d'Akron i graduada de Firestone High School, va seguir el seu conjunt.[42] In November, they toured through Europe together with Liam Finn. That month, the group released the concert video Live at the Crystal Ballroom, which was filmed on April 4, 2008, at the group's show at Crystal Ballroom in Portland, Oregon. The video was produced by Lance Bangs.[43]

The Black Keys performing at The Agora in January 2009

Les tensions van créixer dins de la banda el 2009. Abans del divorci de Carney de la seva dona Denise Grollmus, a Auerbach li costava cada cop més comunicar-se amb el bateria a causa de la seva antipatia per Grollmus. Auerbach va dir: "La vaig odiar molt des del principi i no volia tenir res a veure amb ella".[3] Al febrer, Auerbach va llançar el seu àlbum debut en solitari, Keep It Hid. Carney, que va afirmar que Auerbach no li va parlar del projecte secundari, es va sentir traït.[19] Posteriorment Carney va formar la banda indie Drummer, amb la qual va tocar el baix.[44] El grup va llançar el seu àlbum debut Feel Good Together el 29 de setembre de 2009.

Els The Black Keys es conciliaren un any després. El 6 de juny del 2009, van tocar amb the Roots, TV on the Radio, Public Enemy, Antibalas, i altres durant el 2nd Annual Roots Picnic on the Festival Pier in Philadelphia.[45] També participaren en el 9th annual Independent Music Awards com a jurat per ajudar en la carrera dels músics independents.[46][47]

Blakroc, un àlbum col·laboratiu entre els Black Keys i una sèrie de cantants de hip hop, va ser llançat el 2009 durant Black Friday. Els projecte va tindre el suport de Damon Dash, qui és un gran seguidor de la banda. En l'àlbum apareixen rapers com Mos Def, Ludacris, RZA, Raekwon, Pharoahe Monch, Q-Tip, NOE, Jim Jones, Nicole Wray, M.O.P., i Ol' Dirty Bastard. L'àlbum es va gravar a Brooklyn, amb el productor Joel Hamilton en el Studio G. Auerbach va dir que "Pat and jo ens havíem estat preparant per aquest àlbum des que teníem 16 anys."[48]

Brothers i el salt comercial (2010–2011)

[modifica]
The Black Keys performing in February 2010, three months before the release of their breakthrough album Brothers

Auerbach i Carney es van traslladar a Nashville el 2010, on van establir un estudi al centre de la ciutat.[49]

El sisè àlbum d'estudi del grup, Brothers, va ser llançat el 18 de maig de 2010.[50] Gravat principalment a Muscle Shoals Sound Studio, l'àlbum va ser produït pels Black Keys i Mark Neill,[51] i va ser mesclat per Tchad Blake.[52] La cançó "Tighten Up", l'única pista de l'àlbum produïda per Danger Mouse, va precedir l'àlbum com a senzill principal. La cançó es va convertir en el seu senzill més reeixit fins a aquest moment, passant 10 setmanes al número u de la llista Alternative Songs i es va convertir en el primer senzill del grup al Billboard Hot 100, arribant al número 87.[53] The song also reached gold certification status.[54] El videoclip de "Tighten Up", dirigit per Chris Marrs Piliero,[55] va guanyar el MTV Video Music Award 2010 per Breakthrough Video.[56] Brothers va vendre més de 73.000 còpies als Estats Units durant la seva primera setmana i va assolir el tercer lloc del Billboard 200, la seva millor actuació a la llista fins aquell moment.[57] En total, la cançó va vendre 1.5 milió de còpies,[58] including 870,000 copies in the US,[59] i va ser cetificat doble-platinum in Canada, platinum en US, i l'or en Regne Unit.[54]

La banda va continuar guanyant exposició a través de la contínua llicència de cançons, tant que van ser la banda amb més llicència de l'any de Warner Bros. Records.[60] Rolling Stone va situar Brothers al número dos de la seva llista dels millors àlbums del 2010 i "Everlasting Light" al número 11 de la llista de les millors cançons de l'any.[61][62] Spin va nomenar els Black Keys com a "Artista de l'any" del 2010.[63] El 8 de gener de 2011, la banda va aparèixer com a convidada musical al programa de comèdia de la televisió nord-americana Saturday Night Live.[64] A la 53a edició dels premis Grammy, Brothers i les seves cançons van guanyar premis en tres de les cinc categories a les quals van ser nominats; la banda va rebre honors pel Millor Àlbum de Música Alternativa (per Brothers) i Millor Interpretació de Rock per un duo o grup amb veu (per "Tighten Up"), mentre que Michael Carney, el director creatiu de la banda i germà de Patrick, va guanyar el Millor gravació Package per dissenyar l'art de l'àlbum.[65][66]

The Black Keys performing in Las Vegas in February 2011

L'èxit sobtat de la banda va resultar aclaparador, ja que es van trobar reservant compromisos promocionals addicionals i enfrontant-se a la demanda de dates de gira addicionals.[58] El gener de 2011, el grup va cancel·lar els concerts a Austràlia, Nova Zelanda i Europa, citant l'esgotament, esborrant així la major part de la seva programació de gires a l'abril.[67] Patrick Carney va dir: "Hem estat de gira el temps suficient per saber quan estem a punt d'arribar al nostre punt de ruptura". El desig de gravar un altre disc poc després de Brothers també va portar a la decisió. Carney va dir: "Podríem haver esperat un altre any més, i munyir l'àlbum Brothers i seguir de gira, però ens agraden les bandes, i les nostres bandes preferides creixent i encara avui, són bandes que emeten molta música i cada àlbum és diferent de l'últim".[58]

El segon senzill de Brothers', "Howlin' for You", va ser un seguiment reeixit, aconseguint una certificació d'or als EUA.[54] El videoclip, dirigit per Chris Marrs Piliero,[68] parodiava tràilers de pel·lícules d'acció protagonitzats per Tricia Helfer, Diora Baird, Sean Patrick Flanery, Christian Serratos, Corbin Bernsen, Todd Bridges i [ [Shaun White]].[69][70] Va ser nominat al MTV Video Music Award 2011 al millor vídeo de rock.[71] El 2014, la banda va donar els drets de la cançó a PETA per a una campanya publicitària d'adopció d'animals.[72]

The Black Keys van ser nominats a tres Billboard Music Awards: Millor Artista Alternatiu, i Millor Àlbum de Rock i Millor Àlbum Alternatiu per Brothers.[73] El grup va continuar fent aparicions en festivals de música americans durant tot l'any, tocant a Bonnaroo, Kanrocksas i Outside Lands.

El Camino (2011–2013)

[modifica]

El grup va gravar el seu setè àlbum, El Camino, des del mes de març fins a maig del 2011.[74] Alternant el temps entre la gira i la gravació, la banda va passar 41 dies a Easy Eye Sound Studio, que va obrir el 2010 Auerbach a la nova ciutat del duet a Nashville, Tennessee.[75] Per a l'àlbum, Danger Mouse va repetir el seu paper de productor i també va contribuir com a coescriptor a les 11 cançons.[76] Després de lluitar per reescriure les cançons més lentes de "Brothers" a un entorn de concert, la banda va decidir escriure més temes d'actualització per a El Camino.[58] El disc es basa en gèneres populars dels anys cinquanta-setanta,[77] incloent rock and roll,[77][78] glam rock,[79] rockabilly,[79] rock surf,[79] i música soul.[80] La banda va mencionar com a influències musicals del disc, incloent the Clash, the Cramps, T. Rex, Ramones, the Beatles, the Sweet, the Cars, and Johnny Burnette.[81]

The Black Keys performing at Madison Square Garden in March 2012

"Lonely Boy" es va llançar a l'octubre com a senzill principal de l'àlbum, acompanyat d'un popular videoclip d'un home ballant i. La cançó es va convertir en el millor senzill del grup en diversos països, arribant al número 64 del 'Billboard' Hot 100, i el número 33 en el Canadian Hot 100.[82] La cançó es va certificar nou vegades platí al Canadà, triple platí a Austràlia, platí a Nova Zelanda i or a Dinamarca.[83] El grup va tornar al Saturday Night Live com a invitat el 3 de desembre del 2011.[83] El Camino va ser llançat tres dies després i va rebre una àmplia aclamació de la crítica.[84] Als Estats Units, va debutar en el número dos en el Billboard 200 i va vendre sold 206,000 còpies en la primera setmana,la posició més alta en vendes d'una setmana i (fins a aquest punt) en el gràfic que el grup ha assolit al país.[85] Moltes publicacions, com la del Rolling Stone i el Time consideraren que El Camino estava entre els millors àlbums de l'any, malgrat que va ser llançat tard.[86][87] L'àlbum va ser certificat amb el doble-platí a Àustralia, Canadà, i Nova Zelanda; platí als EUA, Regne Unit, i Irlanda; i or a Bèlgica, els Països Baixos, i França.[83]

The Black Keys during their headline appearance at Coachella in April 2012

En l'any 2012, el grup va començar la seua primera gran gira de la seua carrera,[88] El Camino Tour, tocant a Europa i Nord Amèrica.[89][90] Després que les entrades eixiren a la venda, el concert al Madison Square Garden es va vendre en 15 minuts.[91] Tal com havien fet en l'anterior tour, el grup va afegir per als concerts al baixista Gus Seyffert i el pianista i guitarrista John Wood.[3][92] El segon single de l'àlbum, "Gold on the Ceiling", com el seu predecessor, va estar en el número 1 en la llista d'Alternative Songs[93] i va certificar el platí a Austràlia i Canadà.[84] El grup va acudir a diferents festivals com el Festival de Catalpa,[94] Coachella,[95] Memphis in May (en 2013),[96] Lollapalooza,[97] i Osheaga.[98] En l'entrega de premis dels Gramy del 2013, El Camino i "Lonely Boy" van ser nominats en cinc categories i van guanyar en tres d'elles: millor àlbum de rock, mentre que "Lonely Boy" va guanyar el Grammy per la millor interpretació de rock i la millor cançó de rock.[99]

Turn Blue (2013–2015)

[modifica]

Per al vuitè àlbum d'estudi, Turn Blue, el grup va col·laborar una vegada més amb Danger Mouse, qui va coproduir l'àlbum i coescriure algunes cançons. Va ser gravat principalment a la Sunset Sound a Hollywood, Califòrnia, entre juliol i agost del 2013, amb l'addicional gravació al Key Club a Benton Harbor, Michigan, i al Nashville's Easy Eye Sound a principis del 2014. L'àlbum va ser anunciat en March del 2014 a través del compte de Twitter de Mike Tyson, que incloïa un enllaç d'un teaser en YouTube interpretant a un hipnotitzador,[100] i va ser publicat el dia 13 de maig del 2014. La gravació exhibia rock psicodèlic i influències del soul però amb tons més melancòlics, degut en part a que Auerbach estava en tràmits de divorci amb la seua esposa durant la gravació de l'àlbum.[101] El primer single, "Fever" va ser publicat el dia 24 de març,[102] Mentre que el segon single, "Turn Blue", va sortir el 14 d'abril.[103] L'àlbum va debutar en el número u als Estats Units i Austràlia, el primer disc de la banda en encapçalar les llistes d'àlbums en els dos països;[104][105] 164,000 còpies van ser venudes als Estats Units en la primera setmana.[104] L'àlbum va ser nominat per al Millor Grammy al Millor Àlbum de Rock, també va ser nominada la cançó "Fever" al Grammy a la Millor Cançó de Rock i Grammy a la Millor Interpretació.[106] En maig de 2014, The Black Keys va realitzar una gira mundial per a promocionar l'àlbum amb el grup Cage the Elephant, el cantant Jake Bugg i la cantant St. Vincent. Molts concerts van ser cancel·lats perquè, Carney, el bateria, es va trencar el muscle durant unes vacances a Saint Barthélemy en gener de l'any 2015.[107] Després de concloure el tour a l'Outside Lands Music and Arts Festival en agost del 2015, el grup va començar una llarga interrupció hiatus.

Interrupció, projectes paral·lels i Let's Rock (2015–2019)

[modifica]

Durant el parèntesi de la banda, Auerbach i Carney s'involucraren pel seu compte en diversos projectes musicals. Auerbach formà the Arcs en 2015, el qual publicà el seu àlbum debut, Yours, Dreamily, en el mes de setembre. També va publicar el seu segon àlbum en solitari, Waiting on a Song, en 2017, i contribuí en els àlbums fet per The Pretenders, A$AP Rocky i Jake Bugg. Mentrestant, Carney treballà com a productor en àlbums de Tobias Jesso, Jr. i Karen Elson, i compongué una cançó per a una sèrie deNetflix: BoJack Horseman amb el seu oncle Ralph Carney.[108] En 2017, Carney col·laborà com coautor, productor, i bateria en Hopeless Romantic, el primer àlbum d'estudi de Michelle Branch en 14 anys.[109] After beginning a relationship while working on the album, the two were engaged in July 2017. En March 7, 2019, the Black Keys publicà el senzill "Lo/Hi", el primer després de cinc anys.[110] Una setmana després anunciaren una gira pel nord dels EUA amb la banda Modest Mouse. El 25 d'abril, the Black Keys publicaren el segon senzill "Eagle Birds", del novè àlbum Let's Rock que sortirà a la venda el 28 de juny.[111]

Delta Kream (2021)

[modifica]

El 13 d'abril de 2021, the Black Keys va anunciar un nou àlbum que compren 11 versions de hill country blues titulat Delta Kream. Va eixir a la venta el 14 de maig de 2021. És el segon àlbum dedicat a aquest estil de música, seguit de Chulahoma, l'EP de 2006. L'anunci va ser a través del club de fans Lonely Boys and Girls fan club. La cançó que obri l'àlbum és de John Lee Hooker: "Crawling Kingsnake".[112]

Dropout Boogie (2022)

[modifica]

The Black Keys van publicar en març “Wild Child”, el primer avançament del seu últim àlbum titula "Dropout Boogie". Aquest és el primer disc d'originals de la banda des del "Let's Rock" de 2019. "Dropout Boogie" va ser e publicat el 13 de maig a través de Nonesuch, just vint anys després de la publicació del seu àlbum, "The Big Come Up". En el disc trobem l'esforç del duo d'Akron per recuperar les arrels de la banda. "Dropout Boogie" ha comptat amb la col·laboració d'artistes com Greg Cartwright (Reigning Sound), Billy F. Gibbons (ZZ Top) i Angelo Petraglia (Kings Of Leon). El primer single “Wild Child”, va arribar acompanyat d'un videoclip dirigit per Bryan Schlam. Cartwright i Petraglia apareixen en aquest primer avançament de la banda.[113]

La banda reincideix en terrenys coneguts, amb especial inclinació pel swamp i el boogie del sud dels Estats Units. Ofereixen bones cançons com "For the love of money", “Baby I’m Coming Home”, “Burn The Damn Thing Down“ o “It Ain’t Over”.[114]

Ohio Player (2024)

[modifica]

El 12 de gener del 2024, el grup va llançar el single "Beautiful People (Stay High)",[115] taken from their forthcoming studio album Ohio Players.

Membres

[modifica]

Nous músics de gira


Antics músics de gira

Estil

[modifica]

Una de les principals característiques de la banda és la seva predilecció per l'ús de tècniques de gravació de baixa fidelitat, com lús de gravadores de cinta i efectes analògics. Ells mateixos duen a terme la majoria de gravacions, la producció i la mescla dels seus treballs. Una gran part de l'àlbum Thickfreakness va ser gravat en només 14 hores al soterrani de Carney amb una gravadora de vuit pistes Tascam 388 dels anys vuitanta. Algunes vegades experimenten amb tècniques de producció i gravació poc habituals com per exemple deixar sorolls de fons.

Discografia

[modifica]

Àlbums

[modifica]

EPs

[modifica]
  • The Moan - CD (19 de gener de 2004, Alive Records)
  • Chulahoma: The Songs of Junior Kimbrough - CD (2 de maig de 2006, Fat Possum Records)
  • Leavin' Trunk/She Said, She Said - Vinil de 7" (Octubre de 2003, Isota Records)

Discs En Directe

[modifica]
  • Live in Austin, TX (2006)

Videografia

[modifica]

DVD

[modifica]
  • Thickfreakness In Austin - DVD5 (7 de setembre de 2004, Jumper Productions) (limitat a 10,000 copias)
  • Live - DVD5 (4 d'octubre de 2005, Fat Possum Records/Ryko)
  • Austin City Limits Music Festival 2005 - 2DVD5 (20 de juny de 2006, Image Entertainment)
  • Set You Free

Vídeos musicals

[modifica]
  • Set You Free (Thickfreakness, 2003)
  • 10am Automatic (Rubber Factory, 2004) - Dirigit per David Cross
  • Your Touch (Magic Potion, 2006)
  • Tighten Up (Brothers, 2010)
  • Too Afraid To Love You (Brothers, 2010)
  • Howlin' For You (Brothers, 2010)
  • Lonely Boy (El Camino, 2011)
  • Gold On The Ceiling (El Camino, 2011)

Guardons

[modifica]
Premis

Referències

[modifica]
  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 Gopalan, Nishan. «Hilarious Black Keys Drummer Patrick Carney on Not Growing a Beard, Damon Dash, and Danger Mouse». Vulture. New York Media LLC, 03-06-2010. [Consulta: 22 gener 2013].
  2. ↑ 2,0 2,1 Leahey, Andrew. «The Black Keys: Brothers In Arms». American Songwriter, 01-11-2011. [Consulta: 8 desembre 2011].
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 Hiatt, Brian «Black Keys Rising». Rolling Stone, 1148, 19-01-2012, pàg. 38–41, 66. Arxivat de l'original el 20 de juny 2017 [Consulta: 17 febrer 2012].
  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 «The Fresh Air Interview: The Black Keys». NPR Music. NPR, 31-01-2011. [Consulta: 2 febrer 2012].
  5. ↑ 5,0 5,1 Leslie, Jimmy «Fuzz freak: the Black Keys' Dan Auerbach on the majesty of muck». Guitar Player, 01-11-2003.
  6. ↑ Joy, Kevin. «Retro-rock duo from Akron now playing to arena crowds». The Columbus Dispatch. The Dispatch Printing Company, 06-03-2012. Arxivat de l'original el 9 de març 2012. [Consulta: 13 març 2012].
  7. ↑ 7,0 7,1 7,2 Lynskey, Dorian «Blues Explosion!». Spin, 26, 8, 9-2010, pàg. 60–63 [Consulta: 30 agost 2012].
  8. ↑ 8,0 8,1 8,2 Uhelszki, Jaan. «The Black Keys: Chart-Topping Blues». Relix. Relix Media Group, 29-08-2014. [Consulta: 3 setembre 2014].
  9. ↑ 9,0 9,1 Katz, Larry «Into the Black; Keys unlock a raw, bluesy sound». Boston Herald. Herald Media Inc., 07-10-2003.
  10. ↑ 10,0 10,1 ; Gross, Terry (presenter) «The Fresh Air Interview: The Black Keys». WHYY-FM. Fresh Air (NPR), 31-01-2011. « »
  11. ↑ «Akron artist Alfred McMoore dies; cried for people he never met». Ohio.com. Akron Beacon Journal, 28-09-2009. [Consulta: 22 abril 2012].
  12. ↑ Mapes, Jillian. «The Black Keys' 'El Camino': Track-by-Track Review». Billboard.com. Prometheus Global Media, 06-12-2011. [Consulta: 19 febrer 2013].
  13. ↑ ; Inskeep, Steve (presenter) «Keeping it Primitive with The Black Keys». . Morning Edition (NPR), 24-11-2006. « » Arxivat 21 de setembre 2013 a Wayback Machine. «Còpia arxivada». Arxivat de l'original el 2013-09-21. [Consulta: 16 març 2019].
  14. ↑ 14,0 14,1 Graff, Gary. «The Black Keys hitting all the right notes». Reading Eagle. Reading Eagle Company, 11-03-2012. Arxivat de l'original el 2013-09-21. [Consulta: 13 març 2012].
  15. ↑ (2003) Album notes for Thickfreakness. Fat Possum Records.
  16. ↑ Greenblatt, Leah. «SXSW 2003». SeattleWeekly.com. Village Voice Media, 19-03-2003. [Consulta: 23 agost 2012].
  17. ↑ Abram, Malcolm X. «13 març 2003: Black Keys head for South By Southwest, success in their sights». Ohio.com. Akron Beacon Journal, 14-03-2012. Arxivat de l'original el 7 d’agost 2012. [Consulta: 23 agost 2012].
  18. ↑ Tyrangiel, Josh «Top 10 Everything 2003: Music – 3. Thickfreakness by The Black Keys». Time.com. Time Inc., 18-12-2003 [Consulta: 8 juny 2012]. Arxivat 13 de maig 2012 a Wayback Machine. «Còpia arxivada». Arxivat de l'original el 2012-05-13. [Consulta: 16 març 2019].
  19. ↑ 19,0 19,1 Simpson, Dave. «'We've put in more hours than anyone': The Black Keys interviewed». guardian.co.uk. Guardian Media Group, 01-12-2011. [Consulta: 6 febrer 2012].
  20. ↑ 20,0 20,1 ; Mason, Anthony (reporter) «The Black Keys: No longer the underdogs». . CBS News Sunday Morning (CBS), Temporada:33 , 22-04-2012. « »
  21. ↑ 21,0 21,1 21,2 Dansby, Andrew. «Black Keys Open 'Factory'». Rolling Stone, 24-06-2004. Arxivat de l'original el 8 d’abril 2014. [Consulta: 11 març 2012].
  22. ↑ 22,0 22,1 «Black Keys Unlock World Tour, New Single». Billboard.com. Prometheus Global Media. [Consulta: 13 febrer 2013].
  23. ↑ «Episode dated 8 August 2003 (8 Aug. 2003)». IMDb. [Consulta: 13 febrer 2013].
  24. ↑ Ratliff, Ben «ROCK REVIEW; A Blues Duo Seeking Virtue In Plainness». The New York Times, 08-07-2004 [Consulta: 11 març 2012].
  25. ↑ Vozick-Levinson, Simon (April 20, 2012). «Black Keys on Their First Coachella as Headliners». Rolling Stone. Arxivat de l'original el February 2, 2013. 
  26. ↑ Kielty, Tom. «Bonnaroo fest off to a scorching start». The Boston Globe, 12-06-2004. Arxivat de l'original el 3 abril 2015. [Consulta: 22 gener 2013].
  27. ↑ (2004) Album notes for Rubber Factory. Fat Possum Records.
  28. ↑ «The Black Keys – Awards». Allmusic. Arxivat de l'original el 30 desembre 2012. [Consulta: 22 gener 2013].
  29. ↑ Proskocil, Niz «Black Keys retain bare-bones blues and rock combo». Omaha World-Herald, 30-11-2006.
  30. ↑ «Black Keys Rock The Elderly In New Video». Billboard.com (Prometheus Global Media). October 5, 2004. Arxivat de l'original el March 17, 2013. 
  31. ↑ «Black Keys Rock The Elderly In New Video». Billboard.com (Prometheus Global Media). Arxivat de l'original el March 17, 2013. 
  32. ↑ DeRogatis, Jim «basic PROGRAMMING // It's not an alt-rock fest anymore, but it's fan-friendly and sounds good». Chicago Sun-Times, 25-07-2005, p. 42.
  33. ↑ 33,0 33,1 Anderman, Joan «Black Keys retexture the blues». The Boston Globe, 31-10-2006.
  34. ↑ Ethridge, Mary «Lingerie ad uses smooth touch of Akron: Black Keys song featured in Heidi Klum TV spot». Akron Beacon Journal, 02-08-2006.
  35. ↑ Anderman, Joan «Impressions: Pop Recordings». The Boston Globe, 10-09-2006 [Consulta: 8 juny 2012].
  36. ↑ Abram, Malcom X «The Keys to success». Akron Beacon Journal, 17-09-2006.
  37. ↑ «In the Studio: The Black Keys». Rolling Stone. February 25, 2008. Arxivat de l'original el February 2, 2013. 
  38. ↑ Thornton, Stuart «Attack & Release». Monterey County Weekly, 17-04-2008.
  39. ↑ Williams, Rob «The Black Keys / Attack & Release (Nonesuch/Warner)». Winnipeg Free Press, 19-04-2008.
  40. ↑ Gottlieb, Jed. «Entering the Danger Mouse zone». The Boston Herald, 15-05-2008. Arxivat de l'original el 3 abril 2015. [Consulta: 8 juny 2012].
  41. ↑ «The 100 Best Singles of 2008». Rolling Stone. December 25, 2008. Arxivat de l'original el December 29, 2008. 
  42. ↑ Abram, Malcolm X. «Devo's benefit concert whips up vote». Ohio.com, 17-10-2008. Arxivat de l'original el 24 setembre 2015. [Consulta: 22 gener 2013].
  43. ↑ «The Black Keys: Live at the Crystal Ballroom (DVD)». Nonesuch Records, 18-11-2008. Arxivat de l'original el 8 febrer 2013. [Consulta: 22 gener 2013].
  44. ↑ Miller, Eric T. «Q&A With The Black Keys' Patrick Carney». Magnet, 26-10-2009. Arxivat de l'original el 13 desembre 2011. [Consulta: 24 març 2012].
  45. ↑ Valania, Jonathan (June 8, 2009). «The Roots Steal the Show From Black Keys, Public Enemy at Picnic». Rolling Stone. Arxivat de l'original el February 2, 2013. 
  46. ↑ «Independent Music Awards – 9th Annual Judges». IndependentMusicAwards.com. Arxivat de l'original el 1 octubre 2011. [Consulta: 12 desembre 2010].
  47. ↑ «She & Him, The Black Keys, Mark Hoppus, Aimee Mann, And Bettye LaVette Join Judging Panel For The 9th Annual Independent Music Awards». Top40-Charts.com, 27-05-2009. Arxivat de l'original el 23 agost 2017. [Consulta: 22 gener 2013].
  48. ↑ Prince, David J. «Black Keys Reveal Blakroc Hip-Hop Project Details». Billboard.com. Prometheus Global Media, 14-09-2009. Arxivat de l'original el 12 setembre 2014. [Consulta: 19 febrer 2013].
  49. ↑ «Black Keys Find New Home in Nashville». Associated Press. Billboard, 13-12-2010 [Consulta: 16 juny 2014].
  50. ↑ Monday. «Shorts: Punch Brothers, Black Keys, Runaways Movie, Trash Can Sinatras, Doves 'Best', Stone's 'Exile', Grace Potter – Music News / New Music – Direct Current». Directcurrentmusic.com, 22-02-2010. Arxivat de l'original el 8 abril 2012. [Consulta: 12 desembre 2010].
  51. ↑ «The Black Keys Fan Lounge online». Theblackkeysfanlounge.com, 18-05-2010. Arxivat de l'original el 7 desembre 2010. [Consulta: 12 desembre 2010].
  52. ↑ «The Black Keys Fan Lounge online». Theblackkeysfanlounge.com, 01-04-2010. Arxivat de l'original el 22 febrer 2012. [Consulta: 12 desembre 2010].
  53. ↑ [[[:Plantilla:BillboardURLbyName]] «The Black Keys – Chart history: Hot 100»]. Billboard.com (Prometheus Global Media). 
  54. ↑ 54,0 54,1 54,2 «Record Certifications Around the World». TheBlackKeys.com, 26-10-2012. Arxivat de l'original el 15 novembre 2012. [Consulta: 26 novembre 2012].
  55. ↑ «The Black Keys - Tighten Up (Official Music Video)», 20-05-2010. Arxivat de l'original el 10 gener 2012. [Consulta: 10 gener 2012].
  56. ↑ «VMA Playlist: All-Time Best Breakthrough Videos», 2010. Arxivat de l'original el 23 juny 2012. [Consulta: 10 gener 2012].
  57. ↑ «The Black Keys' "Brothers" Debuts at No. 3 on Billboard Album Chart with Band's Best One-Week Sales Ever». Nonesuch Records, 26-05-2010. Arxivat de l'original el 15 juny 2011. [Consulta: 6 febrer 2011].
  58. ↑ 58,0 58,1 58,2 58,3 Kara, Scott. «The Black Keys get back into the groove». The New Zealand Herald, 01-12-2011. [Consulta: 8 desembre 2011].
  59. ↑ Light, Alan «First, Hit It Big. Then Change.». The New York Times, 04-12-2011, p. AR1 [Consulta: 7 desembre 2011].
  60. ↑ Mapes, Jillian (January 6, 2012). «Tightened Up: Inside the Black Keys' Rise to Arena-Sized Fame». Billboard.com (Prometheus Global Media). Arxivat de l'original el February 23, 2013. 
  61. ↑ Dolan, Jon, David Fricke, Will Hermes, Melissa Maerz, Jody Rosen, Rob Sheffield and Jonah Weiner (December 14, 2010). «30 Best Albums of 2010: The Black Keys, 'Brothers'». Rolling Stone. Arxivat de l'original el March 6, 2013. 
  62. ↑ Dolan, Jon, David Fricke, Will Hermes, Melissa Maerz, Jody Rosen, Rob Sheffield, and Jonah Weiner (December 14, 2010). «50 Best Songs of 2010: The Black Keys, 'Everlasting Light'». Rolling Stone. Arxivat de l'original el January 21, 2012. 
  63. ↑ Petrusich, Amanda. «Artist of the Year: The Black Keys». Spin, 14-12-2010. Arxivat de l'original el 7 abril 2015. [Consulta: 2 febrer 2012].
  64. ↑ Hogan, Marc. «Watch the Black Keys' Triumphant Return to 'SNL'». Spin.com. Spin Media LLC, 05-12-2011. Arxivat de l'original el 9 gener 2012. [Consulta: 5 desembre 2011].
  65. ↑ Kennedy, Gerrick D. «Grammy Awards: Black Keys, on being one of the evening's wild card winners». LATimes.com. Tribune Company, 13-02-2011. Arxivat de l'original el 17 febrer 2011. [Consulta: 2 febrer 2012].
  66. ↑ «Past Winners Search – Artist: Carney». GRAMMY.com. The Recording Academy. Arxivat de l'original el 2 març 2014. [Consulta: 6 febrer 2012].
  67. ↑ «Black Keys cancel tour dates because they are 'drained'». NME, 18-01-2011. Arxivat de l'original el 25 març 2012. [Consulta: 2 febrer 2012].
  68. ↑ «Howlin' for You Behind-the-Scenes». Arxivat de l'original el 16 febrer 2013. [Consulta: 10 gener 2012].
  69. ↑ «Howlin' for You». Warner Bros. Records, 10-02-2011. Arxivat de l'original el 12 abril 2012. [Consulta: 31 març 2011].
  70. ↑ «Howlin' for You: IMDB page», 10-02-2011. Arxivat de l'original el 6 abril 2012. [Consulta: 10 gener 2012].
  71. ↑ «MTV VMA Best Rock Video Nominees 2011». Arxivat de l'original el 1 gener 2012. [Consulta: 10 gener 2012].
  72. ↑ John Blistein, "Black Keys Donate 'Howlin' For You' Arxivat September 12, 2016, a Wayback Machine. To PETA Campaign", Rolling Stone, 4 February 2015.
  73. ↑ «Full 2011 Billboard Music Awards Finalists List». Billboard.com. Prometheus Global Media. Arxivat de l'original el 1 gener 2016. [Consulta: 20 febrer 2013].
  74. ↑ Aniento, Robert «El Camino». 06-12-2011 [Consulta: 15 abril 2021].
  75. ↑ Leahey, Andrew. «The Black Keys: Brothers In Arms». American Songwriter, 01-11-2011. [Consulta: 8 desembre 2011].
  76. ↑ Light, Alan «First, Hit It Big. Then Change.». Dec. 1, 2011 [Consulta: 15 abril 2021].
  77. ↑ 77,0 77,1 Kocsis, Julie. «The Black Keys' Potential to Be America's New Favorite Rock Band». The Huffington Post, 13-12-2011. [Consulta: 13 desembre 2011].
  78. ↑ Johnson, Kevin C. «The Black Keys don't change much in move to arena shows». STLtoday.com. St. Louis Post-Dispatch, 26-04-2012. [Consulta: 27 abril 2012].
  79. ↑ 79,0 79,1 79,2 Light, Alan «First, Hit It Big. Then Change.». The New York Times, 04-12-2011, p. AR1 [Consulta: 7 desembre 2011].
  80. ↑ Erlewine, Stephen Thomas. «[[[:Plantilla:AllMusic]] El Camino – The Black Keys]». Allmusic. [Consulta: 5 desembre 2011].
  81. ↑ «The Black Keys get back into the groove». 1 Dec, 2011 [Consulta: 15 abril 2021].
  82. ↑ «[[[:Plantilla:BillboardURLbyName]] The Black Keys – Chart history: Billboard Canadian Hot 100]». Billboard.com. Prometheus Global Media. [Consulta: 19 febrer 2013].
  83. ↑ 83,0 83,1 83,2 Abram, Malcolm X «'El Camino' should keep Black Keys on road to success». Akron Beacon Journal, 05-12-2011. Arxivat de l'original el 21 abril 2012 [Consulta: 6 desembre 2011]. Arxivat 21 April 2012[Date mismatch] a Wayback Machine.
  84. ↑ 84,0 84,1 «Critic Reviews for El Camino». Metacritic. CBS Interactive. [Consulta: 1r desembre 2011].
  85. ↑ Caulfield, Keith. «Michael Buble's 'Christmas' Stays Atop Billboard 200, Black Keys Hit No. 2». Billboard.com. Prometheus Global Media, 14-12-2011. [Consulta: 19 febrer 2013].
  86. ↑ Anderson, Stacey, Jon Dolan, David Fricke, Will Hermes, Monica Herrera, Jody Rosen, Rob Sheffield, and Simon Vozick-Levinson. «50 Best Albums of 2011: The Black Keys, 'El Camino'». Rolling Stone. Arxivat de l'original el 30 de desembre 2012. [Consulta: 22 gener 2013].
  87. ↑ Suddath, Claire «The Top 10 Everything of 2011 - Black Keys, El Camino». Time, 07-12-2011 [Consulta: 15 març 2021]. Arxivat 23 August 2013[Date mismatch] a Wayback Machine. «Còpia arxivada». Arxivat de l'original el 2013-08-23. [Consulta: 15 març 2021].
  88. ↑ Kaye, Deirdre. «Review: The Black Keys/Arctic Monkeys at US Bank Arena». Cincinnati CityBeat, 05-03-2012. Arxivat de l'original el 16 octubre 2012. [Consulta: 11 març 2012].
  89. ↑ Stevenson, Jane. «The Black Keys announces new tour». lfpress.com. Sun Media, 03-12-2011. Arxivat de l'original el 8 de juny 2013. [Consulta: 15 gener 2012].
  90. ↑ «The Black Keys Announce Second Leg of North American Tour». Nonesuch Records, 09-01-2012. [Consulta: 15 gener 2012].
  91. ↑ Kane, Tyler. «The Black Keys Sell Out Madison Square Garden in 15 Minutes». Paste. Paste Media Group, 09-12-2011. Arxivat de l'original el 8 de gener 2012. [Consulta: 4 gener 2012].
  92. ↑ Soeder, John. «The Black Keys are bigger than ever as they return to Northeast Ohio to play The Q». Cleveland.com. Cleveland Live LLC, 18-03-2012. [Consulta: 19 març 2012].
  93. ↑ «[[[:Plantilla:BillboardURLbyName]] The Black Keys – Chart history: Alternative Songs]». Billboard.com. Prometheus Global Media. [Consulta: 20 febrer 2013].
  94. ↑ ; Salisbury, Vanita«Festival Face-Off». NYMag.com. New York Media, LLC, 20-06-2012. [Consulta: 1r maig 2013].
  95. ↑ Almendrala, Anna «Coachella 2012 Lineup Announced: The Black Keys, Radiohead, Dr. Dre & Snoop Dogg Headlining». The Huffington Post, 11-01-2012.
  96. ↑ «Festival Lineup». Memphis in May. Arxivat de l'original el 12 maig 2013. [Consulta: 31 maig 2016].
  97. ↑ Lipshutz, Jason «Lollapalooza 2012 Lineup: Black Sabbath, Chili Peppers, Black Keys Headlining». Billboard, 11-04-2012.
  98. ↑ Collins, Leah «Osheaga 2012 lineup: Black Keys, Snoop Dogg, Florence and the Machine added to bill». National Post, 21-03-2012.
  99. ↑ Abram, Malcolm X. «Black Keys artists score four Grammys». Ohio.com. Akron Beacon Journal, 11-02-2013. [Consulta: 11 febrer 2013].
  100. ↑ Payne, Chris. «The Black Keys Announce New Album 'Turn Blue' Via Mike Tyson's Twitter». Billboard.com. Prometheus Global Media, 21-03-2014. [Consulta: 22 maig 2014].
  101. ↑ Randall, Mac. «The Black Keys Defy Radio Trends on 'Turn Blue': Album Review». Billboard.com. Prometheus Global Media, 12-05-2014. [Consulta: 12 maig 2014].
  102. ↑ Montgomery, James. «The Black Keys Announce New Album 'Turn Blue' Due Out May 13th». Radio.com. CBS Local Media, 21-03-2014. Arxivat de l'original el 22 març 2014. [Consulta: 21 març 2014].
  103. ↑ Minsker, Evan. «The Black Keys Share Their New Song "Turn Blue"». Pitchfork Media, 14-04-2014. Arxivat de l'original el 19 de maig 2014. [Consulta: 22 maig 2014].
  104. ↑ 104,0 104,1 Caulfield, Keith. «The Black Keys Earn First No. 1 Album, Michael Jackson Debuts At No. 2». Billboard.com. Prometheus Global Media, 21-03-2014. [Consulta: 22 març 2014].
  105. ↑ Staff writer. «The Black Keys Score First Australian #1; Michael Jackson Settles for #3». themusic.com.au. Street Press Australia, 17-05-2014. [Consulta: 21 maig 2014].
  106. ↑ «58th Annual GRAMMY Awards Nominees». [Consulta: 8 febrer 2016].
  107. ↑ Abram, Malcolm X. «Black Keys' Pat Carney talks about Cavs, shoulder injury and a rare respite from the road», 17-06-2015. [Consulta: 27 juny 2019].
  108. ↑ «Song Exploder: BOJACK HORSEMAN (Main Title Theme) Interview with Patrick Carney and Ralph Carney». Song Exploder podcast, 8-2016 [Consulta: 8 juliol 2017].
  109. ↑ «Michelle Branch & New Boyfriend Patrick Carney Made an Excellent Pop-Rock Album: 'It Was Us Against The World'». Billboard [Consulta: 27 març 2017].
  110. ↑ «NEWS \ The Black Keys Release 'Lo/Hi,' Their First New Single in Five Years». Prometheus Media LLC. [Consulta: 7 març 2019].
  111. ↑ Bote, Joshua. «The Black Keys Announce New Album 'Let's Rock', Share New Song 'Eagle Birds'», 25-04-2019. [Consulta: 25 abril 2019].
  112. ↑ Helman, Peter. «The Black Keys Announce Blues Covers Album Delta Kream», 13-04-2021. [Consulta: 13 abril 2021].
  113. ↑ Izquierdo, Eduardo «The Black Keys suenan cien por cien a ellos mismos en “Wild Child”». Mondo Sonoro [Consulta: 15 maig 2022].
  114. ↑ Izquierdo, Eduardo. «Dropout Boogie». Mondo Sonoro. [Consulta: 15 maig 2022].
  115. ↑ Wilkes, Emma. «The Black Keys announce new single 'Beautiful People (Stay High)' with 'Lonely Boy' throwback video», 08-01-2024. [Consulta: 11 gener 2024].
  116. ↑ 116,0 116,1 Coyle, Jake «The Black Keys pride selves as 'unperfectionists'». Boston.com. Associated Press. The New York Times Company, 22-06-2010 [Consulta: 24 abril 2012].
  117. ↑ «Muere Richard Swift a los 41 años». Mondosonoro [Consulta: 15 abril 2021].

Enllaços externs

[modifica]
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: The Black Keys
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=The_Black_Keys&oldid=34294334»