Thomas-Alexandre Dumas
  | |
| Nom original | (fr) Thomas Alexandre Dumas |
|---|---|
| Biografia | |
| Naixement | 25 març 1762 Jérémie (Haití) |
| Mort | 26 febrer 1806 (43 anys) Villers-Cotterêts (França) |
| Causa de mort | càncer d'estómac |
| Sepultura | cementiri comunal de Villers-Cotterêts |
| Altres noms | Sigurd |
| Activitat | |
| Camp de treball | Exèrcit |
| Ocupació | oficial |
| Activitat | 1786 - |
| Carrera militar | |
| Branca militar | Exèrcit de Terra francès |
| Rang militar | general Major General (en)  |
| Comandant de (OBSOLET) | Army of the Eastern Pyrenees (en) |
| Conflicte | Guerres de la Revolució Francesa |
| Obra | |
| Localització dels arxius |
|
| Família | |
| Cònjuge | Marie-Louise-Élisabeth Labouret Dumas |
| Fills | Alexandre Dumas |
| Pares | Alexandre Antoine Davy de la Pailleterie i Marie-Cessette Dumas |
| Premis | |
 | |
Thomas-Alexandre Davy de la Pailleterie (Jérémie, Saint-Domingue, 25 de març de 1762-Villers-Cotterêts, França 26 de febrer de 1806), també conegut com a Thomas Alexandre Dumas o simplement com a general Dumas, va ser un general francès, pare de l'escriptor Alexandre Dumas (pare) —a qui va inspirar el personatge del comte de Montecristo— i avi d'Alexandre Dumas (fill).
Va ser el primer general negre d'Europa arribant a comandar, als 31 anys, un exèrcit de 53.000 homes durant la campanya d'Itàlia.[1]
Biografia
[modifica]Fill de la relació extramatrimonial del marquès Alexandre-Antoine Davy de la Pailleterie (general d'artilleria assentat a Saint-Domingue), i una de les seves esclaves negres, Marie Cessette Dumas, Thomas-Alexandre va néixer el 1762 a la Guinaudée, la plantació del seu pare ubicada a l'extrem occidental de l'illa de Santo Domingo.[1] Algunes fonts expliquen que la seva mare hauria mort de disenteria quan ell tenia 12 anys, però altres evidències indiquen que el 1801 encara vivia.[2]
Quan el seu pare va rebre una herència i necessitava viatjar a França per a cobrar-la, va vendre com a esclaus en Thomas-Alexandre i els seus tres germans i germanes, per a poder-se pagar el passatge.
Un cop a França el pare els va recomprar i els va portar amb ell a la metròpoli cap a 1780. Es van instal·lar a París on Thomas-Alexandre va poder freqüentar als joves aristòcrates de la capital com el marquès de La Fayette.[1] El jove va rebre l'educació pròpia d'un noble de l'època. El pare del futur general li va donar l'educació que li corresponia als joves nobles de l'època, essent alumne de l'acadèmia de Nicolas Texier de la Boëssière, on el jove va tenir com a mestre el Cavaller de Saint-Georges (Joseph Bologne), també mulat i conegut pel seu domini de l'esgrima i del violí.
El 1786 va tenir una disputa amb el seu pare que va provocar que aquest el desheretés. Fou aleshores quan va optar per allistar-se a l'exèrcit, concretament en el regiment de dragons de la reina, inscrivint-se amb el nom d'Alexandre Dumas, utilitzant doncs el cognom de la seva mare, ja que en tant que membre d'una família noble hauria estat un deshonor familiar el fet de tenir un fill allistat com a soldat ras. Al cap de poc va morir el seu pare.[1] En el seu primer regiment va coincidir i establir relació amb els futurs generals de la Revolució francesa Jean-Louis Espagne, Louis-Chrétien Carrière, i Joseph Piston. L'agost de 1789 el seu regiment va ser enviat a Villers-Cotterêts per assegurar la regió. En un hostal va conèixer la que seria la seva esposa, la filla de l'hostaler, Marie-Louise Elisabeth Labouret.
La seva gran alçada —mesurava 1,85 metres— així com la seva bona formació i la seva habilitat en el maneig de les armes li van facilitar un ràpid ascens dins de l'exèrcit. El setembre del 1792 ja era tinent coronel de la legió franca dels Americans i del Midi, creada una setmana abans per Julien Raimond, el líder dels negres de París. En els mesos següents seguiria ascendint fins a obtenir el grau de general i assumint el comandament de l'exèrcit dels Alps el 22 de desembre de 1793. Allà demostra les seves habilitats en les operacions de muntanya ocupant el Petit-Saint Bernard i el Mont Cenis el 1794.[1]
El 1796 va ser incorporat a l'exèrcit d'Itàlia sota les ordres de Napoleó Bonaparte. Al cap d'un any, a causa d'una disputa amb el general Berthier, cap de l'estat major, que havia infravalorat les seves accions, causa la dissolució de la seva divisió. No obstant, va recuperar el seu prestigi liderant la resposta a un atac austríac sobre el pont de Brixen on va resultar ferit.
Com a recompensa a la seva valentia Napoleó li concedí l'àlies d'origen romà de «Horaci Cloclès del Tirol» i fou conegut també entre els austríacs com «el Diable negre».[1]
El 1798 participa a la Campanya napoleònica d'Egipte i Síria, en la qual aprofundeix en la seva relació personal amb Bonaparte, que li atorga el comandament de la secció de cavalleria de l'exèrcit d'Orient. Així, és un dels primers oficials que entren a Alexandria i un dels comandaments responsables de la repressió de la revolta del Caire del 21-22 d'octubre de 1798.
La seva relació amb Napoleó aviat es va veure deteriorada ja que Dumas havia mostrat el seu rebuig a la marxa forçada d'Alexandria al Caire que Napoleó havia ordenat al juliol, durant la qual molts homes havien mort d'esgotament i de gana. Fou aleshores que Bonaparte prescindeix dels seus serveis i li permet tornar a França el 1799.[1]
Com a testimoni d'aquesta discrepància amb Napoleó, se li atribueix la frase «Per la glòria i l'honor de la pàtria, jo donaria la volta al món, però si només es tracta d'un caprici teu, no donaria un sol pas».
En el seu viatge de retorn va ser atacat i capturat pels napolitans. Va estar en captivitat des del 17 de març de 1799 al 5 d'abril de 1801. Durant aquest temps va patir maltractaments que li van causar conseqüències permanents: va quedar coix, amb problemes de visió i audició i una úlcera d'estómac. El 13 de setembre de 1802 va passar a la reserva amb una pensió de 4000 francs, que li garantia un cert benestar.[1]
Només uns mesos abans Napoleó havia aprovat el decret de 16 de juliol de 1802 pel qual es restablia l'esclavitud a França i es prohibia la presència d'oficials i soldats negres a París. Dumas va rebre un privilegi especial que l'eximia d'aquesta prohibició i va viure doncs a Villers-Cotterêts fins a la seva mort a causa d'un càncer d'estómac el 26 de febrer de 1806 quan el seu fill Alexandre Dumas tenia tres anys i set mesos.
Bibliografia
[modifica]- Schopp, Claude; trans. by A. J. Koch. Alexandre Dumas, Genius of Life. Nova York, Toronto: Franklin Watts, 1988. ISBN 0-531-15093-3.
- Mercedes Balda i Manuel Galguera (2009). Alejandro Dumas. Vida i obres, Editorial Balam, Mèxic. ISBN 978-987-23805-7-1.
- Reiss, Tom (2015). El Conde Negro. Traducció de Daniel Najmías. Anagrama. Barcelona.
Filmografia
[modifica]- Le Diable noir, Documental de 52 minuts, França, realitzador Claude Ribbe, amb Stany Coppet (el general Dumas) coproducció d'Ortheal-France 3 Paris Île-de-France, diffusion TV (França) France 2, France 3, France O, RFO.
- The three Dumas, Documental, Regne Unit (2007), realitzador Gian Godoy, amb Juan Carlos Echeverry com el general Dumas. Producció de Trenhorne Films.
Referències
[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 1,7 Régent, Frédéric «La carrière brisée du général Dumas» (en francés). L'Histoire, 457, 2019, pàg. 46-47.
- ↑ " Par-devant le notaire public du departement de Seine-et-Oise [...] était present Thomas Dumas Davy de La Pailleterie, connu et nominé Dumas, general de division, demeurant a Villers-Cotterêts, departement de l'Aisne [...]. Lequel a fait et constitue pour son procureur general et special Marie-Cezette, sa mere, a la quelle il donne pouvoir de, pour lui et en son nom, d'agir, gerer et administrer les biens, terres, habitations et propriétés appartenant au constituant, comme fils et heritier d'Antoine Alexandre Davy de La Pailleterie son pere, le tout situé cote et ile de Saint-Domingue ; de se mettre en possession du tout pour et au nom du constituant [...] ; et generalement, faire par ladite procuratrice constitue tout ce que sa prudence et les circonstances exigeront; le constituant entendant conferer a ladite procuratrice constitute tous les pouvoirs les plus illimites pour la regie desditeshabitations et autres proprietes, encore bien qu'elles ne soient pas litteralement énoncees ou representees." Documento legal, 8 de novembre de 1801, citado por Raphäel Lahlou, Alexandre Dumas ou le don de l'enthousiasme (Paris: Bernard Giovanangeli, 2006), 13