Vés al contingut

Tíkhon Khrénnikov

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Tikhon Khrennikov)
Plantilla:Infotaula personaTíkhon Khrénnikov
Imatge
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement28 maig 1913 (Julià) Modifica el valor a Wikidata
Ielets (Rússia) Modifica el valor a Wikidata
Mort14 agost 2007 Modifica el valor a Wikidata (94 anys)
Moscou (Rússia) Modifica el valor a Wikidata
Membre del Soviet Suprem de la Unió Soviètica
Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
FormacióConservatori de Moscou (–1936)
Escola Estatal de Música Gnessin (–1932) Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciócompositor, crític musical, polític, compositor de bandes sonores, pianista, musicòleg, professor d'universitat, coreògraf, pedagog musical Modifica el valor a Wikidata
Activitat1927 Modifica el valor a Wikidata -
OcupadorConservatori de Moscou Modifica el valor a Wikidata
PartitPartit Comunista de la Unió Soviètica (1947–) Modifica el valor a Wikidata
Membre de
GènereÒpera, simfonia, concert, ballet, sonata, composició per a quartet de corda i cançó Modifica el valor a Wikidata
ProfessorsVissarion Xebalín Modifica el valor a Wikidata
Carrera militar
ConflicteFront oriental de la Segona Guerra Mundial Modifica el valor a Wikidata
InstrumentPiano Modifica el valor a Wikidata
Participà en
17 octubre 196122è Congrés del Partit Comunista de la Unió Soviètica Modifica el valor a Wikidata
Premis
Signatura Modifica el valor a Wikidata
Lloc webkhrennikov.ru Modifica el valor a Wikidata
IMDB: nm0451954 TMDB.org: 1680195
Musicbrainz: 8f3c027c-cd46-4df4-bda2-58c2f3e8ad1b Lieder.net: 16735 Discogs: 766034 Allmusic: mn0002341058 Find a Grave: 20972881 Modifica el valor a Wikidata

Tíkhon Khrénnikov (Ielets, 28 de maig de 1913 (Julià) - Moscou, 14 d'agost de 2007), nom complet amb patronímic Tíkhon Nikolàievitx Khrénnikov, rus: Ти́хон Никола́евич Хре́нников, fou un compositor, pianista i polític rus i soviètic.

Durant la dècada del 1930, Khrénnikov ja era aclamat com un dels principals compositors soviètics. El 1948, Andrei Jdànov, el líder de la campanya anti-formalisme, va nomenar Khrénnikov com a secretari de la Junta de la Unió de Compositors Soviètics. Va ocupar aquest influent càrrec fins al col·lapse de la Unió Soviètica el 1991.

És autor de 8 òperes, 5 ballets, 3 simfonies, 9 concerts instrumentals, música per a 30 pel·lícules, nombroses obres de cambra, música vocal i de programació i música per a produccions teatrals.

Biografia

[modifica]

Primers anys

[modifica]

Tíkhon Khrénnikov fou el més jove de deu fills, nascut en una família de comerciants de cavalls a la ciutat de Ielets, gubèrnia d'Oriol, Imperi Rus (ara a l'óblast de Lípetsk al centre de Rússia).

De petit tocava la guitarra en una orquestra de corda, cantava al cor de l'escola i, a partir dels 9 anys va començar a aprendre a tocar el piano. Ben aviat va començar a compondre música: valsos, marxes, estudis, obres de teatre... Quan era adolescent es va traslladar a Moscou. De 1929 a 1932, va estudiar composició al Escola Estatal de Música Gnessin amb Mikhaïl Gnessin i Iefraïm Guelman. De 1932 a 1936, va assistir al Conservatori de Moscou. Allà va estudiar composició amb Vissarion Xebalin i piano amb Heinrich Neuhaus. Com a estudiant, va escriure i tocar el seu Concert per a piano núm. 1, i la seva peça de graduació va ser la Simfonia núm. 1. La seva primera simfonia va ser dirigida per Leopold Stokowski.[1] Es va fer popular amb la sèrie de cançons i serenates que va compondre per a la producció de 1936 de Molt soroll per no res al Teatre Vakhtàngov de Moscou.[1]

El 1936 es va graduar al Conservatori de Moscou. Cal destacar que Tíkhon Khrénnikov, en aquell moment ja un compositor consumat, va ser qualificat de "bo" i no pas "excel·lent" per insistència de Serguei Prokófiev.[2]Ja a la dècada de 1930, va entrar al cercle oficial de compositors soviètics, representant la "joventut del compositor". De manera característica, el seu discurs durant una discussió el febrer de 1936 sobre els articles de Pravda "Caos en comptes de música", rus: Сумбур вместо музыки i "Falsedat de ballet", rus: Балетная фальшь fou el següent:

« La decisió del 23 d'abril de 1932 apel·lava a la consciència de l'artista soviètic. Els artistes soviètics no van passar aquesta prova. Després del 23 d'abril, els joves es van afanyar a estudiar. Davant nostre estava la qüestió de dominar l'habilitat, dominar la tècnica. Hi havia una fascinació pels contemporanis occidentals. Els noms de Hindemith i Krenek van arribar a ser símbols dels artistes moderns avançats.[…] Després de l'entusiasme per les tendències occidentals, va sorgir una atracció per la senzillesa, influenciada per la composició per al teatre, on es requeria una música senzilla i expressiva. Vam créixer, va créixer la nostra autoconsciència, va créixer el desig de ser autèntics compositors soviètics, representants de la nostra època. Les composicions de Hindemith ja no ens satisfeien. Poc després va arribar Prokófiev, que va declarar que la música soviètica és provincialisme i que Xostakóvitx és el compositor més actual. Els joves compositors estaven confosos: d'una banda, volien crear una música més senzilla que fos més fàcil d'entendre per a les masses; d'altra banda, s'enfrontaven a les declaracions d'autoritats musicals com Prokófiev. Els crítics van escriure odes elogioses a Xostakóvitx.[…] Com van reaccionar els joves compositors davant Lady Macbeth? Aquesta òpera conté diversos grans fragments melòdics que ens van obrir algunes perspectives creatives. Però els entreactes i altres coses van despertar una hostilitat total.[3] »

Juntament amb altres representants de la cultura soviètica (Nikolai Txeliàpov, Nikolai Miaskovski, Nikolai Txemberdjí, Serguei Vassílenko, Víktor Belo, Aleksandr Véprik, Aram Khatxaturian, Boris Xékhter, Gueorgui Khúbov, Vano Muradeli, Vladimir Iurovski i Lev Kulakovski), va signar una declaració on donava la benvinguda a "una sentència del Tribunal Suprem de la Unió Soviètica, dictada sobre traïdors contra la pàtria, mercenaris feixistes, com Tukhatxevski, Iakir i altres".[4]

Després d'"haver adoptat l'estil optimista, dramàtic i descaradament líric afavorit pels líders soviètics",[5]Khrénnikov va saltar a la fama el 1941, amb la "Cançó de Moscou" (rus: Свинарка и пастух Svinarka i pastukh, que significa "Porc i pastor"), partitura musical per a la popular pel·lícula soviètica del mateix nom [6]per la qual va ser guardonat amb el Premi Stalin. El 1941, Khrénnikov va ser nomenat director musical del Teatre Central de l'Exèrcit Roig, càrrec que mantindria durant 25 anys.

El febrer de 1945, Khrennikov va ser enviat oficialment per l'Autoritat Política (Politupravlenie) de l'Exèrcit Roig des de Sverdlovsk, on ell i la seva família havien estat evacuats, al Primer Front de Belarús, al 8è Exèrcit comandat pel general (posteriorment mariscal) Txuikov.[7]

El 1947 es va unir al PCUS i esdevingué diputat del Soviet Suprem.[8]

Carrera

[modifica]

Després de la guerra, Khrénnikov va començar una gran activitat social, que va aprendre a combinar amb la creativitat. El 1948, per ordre personal de Ióssif Stalin, va ser nomenat secretari general de la Unió de Compositors Soviètics. Va romandre en aquest càrrec durant 43 anys. Durant molt de temps es va creure que els músics soviètics, durant el regnat de Khrénnikov, no estaven sotmesos a la repressió.[9]En una entrevista concedida al pianista Jascha Nemtsov el 8 de novembre de 2004 a Moscou, Khrénnikov va afirmar que, gràcies a la seva intercessió, el compositor "detingut" Mieczysław Weinberg va ser "alliberat immediatament", així com el compositor Aleksandr Véprik. En realitat, Véprik va passar quatre anys al Gulag, i Weinberg va ser alliberat el juny de 1953 després de la mort de Stalin.[10]Al mateix temps, segons Ievgueni Kissin, el compositor Mikhaïl Meieróvitx estava agraït a Khrénnikov per salvar-lo de la persecució durant la campanya contra el cosmopolitisme.[11]

Tíkhon Khrénnikov com a passatger a "El tren va cap a l'est" (1947)

El 1949, Khrénnikov va criticar el jove compositor Aleksandr Lokxín, utilitzant el llenguatge del compositor estalinista Pàvel Apóstolov; En el seu discurs, Khrénnikov contrastava l'estil "modernista" de Lokshin amb la bilina de El somni de Stepan Razin de Galina Ustvólskaia, que considerava un exemple ideal de veritable art nacional.[12]Aquest discurs va despertar la indignació de Mikhaïl Gnessin, que va acusar Khrénnikov de duplicitat, ja que no s'atrevia a criticar Lokxin en un entorn professional, sinó que ho feia ideològicament des de la seva posició com a alt funcionari soviètic.[13]Després d'aquesta campanya ideològica, Lokxín va ser exclòs dels cercles acadèmics.

La “lluita contra els formalistes” també es va dur a terme en altres països: segons György Ligeti, després de la visita oficial de Khrénnikov a Budapest el 1948, el ballet de Béla Bartók El mandarí meravellós va ser eliminat del repertori, i literalment durant la nit, les pintures dels impressionistes francesos van ser traslladades als magatzems. El 1952, Ligeti va ser gairebé privat del dret a ensenyar per haver mostrat als estudiants la partitura prohibida de la Simfonia dels Salms d'Ígor Stravinski. Fou només la intervenció personal de Zoltán Kodály la que el va salvar.[14]

Després de la mort de Stalin, Khrénnikov va conservar el seu càrrec. Durant aquest temps va escriure les òperes La mare, rus: Мать (1957), El vedell d'or, rus: Золотой телёнок (1985), els ballets Amor per amor, rus: Любовью за любовь (1976), La balada de l'hússar, rus: Гусарская баллада (1979), l'opereta Cent dimonis i una noia, rus: Сто чертей и одна девушка (1963) i d'altres.

Va donar suport a la "línia del partit" en la música, va participar en la persecució de compositors, inclosa Sofia Gubaidúlina (els anomenats Set de Khrénnikov). El llegat de l'avantguarda russa, així com els seus investigadors, van ser silenciats o atacats sistemàticament.[15]Als musicòlegs nacionals que s'havien ocupat del llegat de l'avantguarda russa, per exemple, Nikolai Róslavets, no se'ls va permetre la seva difusió a l'estranger.[16]

Només a finals de la dècada del 1950 el compositor va tornar al treball creatiu actiu.

Des de 1961 va ensenyar al Conservatori Txaikovski de Moscou, des de 1966, amb l'estatus de professor. Entre els seus alumnes hi hagué Viatxeslav Ovtxínnikov, Aleksandr Txaikovski i Tatiana Txúdova.

Darrers anys

[modifica]

En l'última dècada de la seva vida, va parlar negativament dels líders de la perestroika, del col·lapse de l'URSS i de la liquidació de les estructures pertinents:

« Hi va haver una traïció als nostres líders. Considero que Gorbatxov i els seus sequaces són traïdors al partit i traïdors al poble, i han perseguit deliberadament l'art soviètic […]”.[17] »
La tomba de T. N. Khrénnikov a Ielets.

En una altra entrevista concedida al mateix diari Zavtra (que vol dir "Demà") va descriure Stalin com un "geni", una "persona absolutament normal", tolerant amb les crítiques:

« Stalin, al meu entendre, coneixia la música millor que qualsevol de nosaltres. Anava constantment a les representacions del Teatre Bolxoi i sovint hi portava el Politburó: va educar, per dir-ho d'alguna manera, els seus empleats.[…] Stalin era una persona completament normal. Fadéiev discutia sovint amb ell. Jo mateix hi vaig haver de discutir un cop.[…] Com a l'antiga Grècia clàssica, també a la Unió Soviètica la música era de la màxima importància per a l'estat. La influència espiritual dels més grans compositors i intèrprets, que van donar forma a persones intel·ligents i de voluntat forta, va ser enorme, principalment a través de la ràdio.[18] »

Tíkhon Khrénnikov va morir el 14 d'agost de 2007 a Moscou a l'edat de 94 anys. El funeral va tenir lloc a Ielets el 17 d'agost de 2007. Uns mesos abans de la seva mort, va dir que li agradaria ser enterrat a Ielets, a la ciutat on va néixer, que estimava molt, on estaven enterrats els seus pares. L'administració de la ciutat, després de consultar amb el nét i la filla del compositor, va decidir enterrar-lo al jardí de la seva pròpia casa-museu, on va néixer. Segons el seu testament, una creu ortodoxa va ser erigida a la tomba, però, un bust de Khrénnikov de Lev Kerbel va ser erigit no gaire lluny de la tomba.

Composicions (selecció)

[modifica]

Simfonies

[modifica]
  • Simfonia núm. 1 en si bemoll menor, op. 4 (1933–35)
  • Simfonia núm. 2 en do menor, op. 9 (1940–42)
  • Simfonia núm. 3 en la major, op. 22 (1973)

Concerts

[modifica]
  • Concert per a piano núm. 1 en fa major, op. 1 (1932–33)
  • Concert per a violí núm. 1 en re major, op. 14 (1958–59)
  • Concert per a violoncel núm. 1 en do major, op. 16 (1964)
  • Concert per a piano núm. 2 en do major, op. 21 (1972)
  • Concert per a violí núm. 2 en do major, op. 23 (1975)
  • Tres peces per a violí i orquestra, op. 26b (1978)
  • Concert per a piano núm. 3 en do major, op. 28 (1983–84)
  • Concert per a violoncel núm. 2, op. 30 (1986)
  • Concert per a piano núm. 4, per a piano, orquestra de corda i percussió, op. 37 (1991)

Per a instruments

[modifica]
  • 3 valsos per a piano:"Record", "Somnis", "Fantasia" (1925) (1925)
  • Estudi per a piano (1926)
  • Marxa per a piano (1926)
  • Vals per a piano (1926)
  • Quartet de corda (1931)
  • Sonata per a violí i violoncel (1932)
  • 5 peces per a piano (1933)
  • 3 peces per a piano (1935)
  • 3 peces per a violí i piano (1978)
  • Quartet de corda núm. 1 (1989)
  • Sonata per a violoncel i piano (1989)
  • 5 peces per a vent fusta (1990)
  • Quartet de corda núm. 2 (1993)
  • 6 peces infantils per a piano (2002)

Òperes

[modifica]

Ballets

[modifica]

Operetes

[modifica]
  • "Cent dimonis i una noia", rus: Сто чертей и одна девушка (1963)
  • "Nit blanca", rus: Белая ночь (1967)
  • "Miracles, i res més!", rus: Чудеса, да и только! (musical en 2 actes, per a nens, 2001)
  • "A les 6 de la tarda després de la guerra", rus: В 6 часов вечера после войны (musical, 2003)

Suites

[modifica]
  • Suite de la música de l'obra "Mik" per a petita orquestra simfònica i veu (1934)
  • Suite de la música de l'obra "Molt soroll per no res" (1936)
  • "Don Quixot" de Mikhaïl Bulgàkov, suite per a orquestra, op. 10 (1941)
  • Suite de la música per al ballet "Amor per amor" (1982)
  • Suite de la música per al ballet "La balada de l'hússar" (1983)

Referències

[modifica]
  1. ↑ 1,0 1,1 Obituari a The Economist 1 de setembre de 2007 p. 73
  2. ↑ (rus) Главный композитор: яркие факты биографии Тихона Хренникова
  3. ↑ Выступление тов. Хренникова. — Против формализма и фальши. Творческая дискуссия в Московском союзе советских композиторов (Discurs del camarada Khrénnikov. - Contra el formalisme i la falsedat. Debat creatiu a la Unió de Compositors Soviètics de Moscou.) Sovietskaia Muzika, 1936, núm 3, pàg. 45.
  4. ↑ Sovietskaia Muzika, 1937, núm. 6, pàg. 5.
  5. ↑ Citat a: Kozinn, Allan «Tikhon Khrennikov, Prolific Soviet Composer, Dies at 94» (en anglès). The New York Times, 15-08-2007 [Consulta: 21 març 2011].
  6. ↑ Svinarka i pastukh (They met in Moscow) a Internet Movie Database (anglès)
  7. ↑ Tíkhon Krénnikov. Valentina Rubtsova. Так это было: Тихон Хренников о времени и о себе [Així va ser: Tíkhon Khrénnikov, sobre el seu temps i sobre ell mateix] (en rus). Moscou: Muzika, 1994, p. 84-85. 
  8. ↑ (anglès) Barnett, Rob (Ed.). "Khrennikov: Three Symphonies". MusicWeb International. 6 d'abril de 2006. Consultat el 26 de febrer de 2009
  9. ↑ Dmitri Xostakóvitx. Solomon Volkov. Die Memoiren des Dmitri Schostakowitsch [Les memòries de Dmitri Xostakóvitx] (en alemany), 2000, p. 205. ISBN 9783549059890. 
  10. ↑ Jascha Nemtsov «„Ich bin schon längst tot“: Komponisten im Gulag: Vsevolod Zaderackij und Aleksandr Veprik» (en alemany). Osteuropa, Vol. 57, núm. 6, 2007, pàg. 315-339.
  11. ↑ (rus) Кисин Е. Памяти Тихона Хренникова. Воспоминания и размышления
  12. ↑ Tikhon Khrennikov: "Za noviy podem sovetskoy muziki" ("For the new rise of Soviet music"). Sovetskaya muzika, 1949, № 12, p. 51; see also: A. A. Lokshin: Geniy zla (The Genius of Evil). 3rd, revised and expanded ed. Moscow, 2003, p. 93-94
  13. ↑ M. Lobanova. Ästhet, Protestler, Regimeopfer: Das Schicksal Alexander Lokschins im politisch-kulturellen Kontext der Sowjetzeit. In: M. Lobanova, E. Kuhn (Hg.). Ein unbekanntes Genie: Der Symphoniker Alexander Lokschin. Monographien — Zeugnisse — Dokumente — Würdigungen- Berlin 2002, S. 32.
  14. ↑ '«Ich sehe keinen Widerspruch zwischen Tradition und Modernität!». György Ligeti im Gespräch mit Marina Lobanova', in: «Das Orchester» 1996, H. 12, S. 10-11
  15. ↑ M. Lobanova. «Er wurde von der Zeit erwählt»: Das Phänomen Tichon Chrennikow. In: Schostakowitsch in Deutschland (= Schostakowitsch--Studien, Bd. 1). Hrsg. von H. Schmalenberg («Studia slavica musicologica», Bd. 13). Berlin 1998, 117—139.
  16. ↑ Gojowy D. Musikstunden. Beobachtungen, Verfolgungen und Chroniken neuer Tonkunst. Köln 2008
  17. ↑ Тихон Хренников: «Я чист перед музыкой и народом…» Arxivat 2009-desembre-5 a la Wayback Machine.. «Завтра», № 41 (254) от 13 октября 1998 г.
  18. ↑ Тихон Хренников: «Сталин знал музыку лучше нас…». «Завтра», № 39 (671) от 27 сентября 2006 г.

Bibliografia

[modifica]
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Tíkhon Khrénnikov
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Tíkhon_Khrénnikov&oldid=34179117»