Titonos
  | |
| Tipus | personatge mitològic grec |
|---|---|
| Context | |
| Mitologia | mitologia grega |
| Dades | |
| Gènere | masculí |
| Família | |
| Família | Dardanides (en)  |
| Cònjuge | Eos |
| Pare | Laomedont i Cèfal (fill d'Hermes) |
| Fills | Faetont, Mèmnon, Emació i Ellops |
| Germans | Príam i Etil·la |
Titonos, o millor, Titó (grec antic: Τιθωνός -οῦ; llatí: Tīthōnus –ī), segons la mitologia grega, fou un heroi grec fill de Laomedont, rei de Troia, i de la nimfa Estrímon (Στρυμώ -οῦς / Strymo -ōnis). La deessa Eos, enamorada, el va raptar. Durant molt de temps varen viure feliços al palau de la Deessa; quan l'Eos va veure que Titó anava envellint, moguda per l'amor que li tenia, va demanar a Zeus que li concedís la immortalitat per tenir-lo sempre al costat seu, petició que fou atesa, però Eos no se'n recordà de demanar també per a ell la joventut eterna, i així Titó va anar envellint com si fos un mortal, sense poder morir, de manera que al final, l'havien de guardar en un bressol. Quan ja estava completament xaruc i decrèpit, Eos va demanar a Zeus que li llevés la immortalitat. Com que Zeus no podia fer-ho, Eos, compadint-se'n, el transformà en xigala.[1] De les seues relacions amb la deessa varen néixer Mèmnon i Emació.[2]
Fonts clàssiques
[modifica]En la literatura llatina, on sol aparèixer adornat amb els epítets Mygdonius i senex, apareix per exemple a Virgili ("ēt iām prīmă nŏuō spārgēbāt lūmĭnĕ tĕrrā ǁ Tīthōnī crŏcĕūm līnquēns, Aurōră, cŭbīlĕ).[3] D'altres fonts foren:
- Himne homèric V - ‘A l'Afrodita’, vv. 218-240.
- Safo de Lesbos, Fragment 58. Hi apareix com a referència, no s'explica la història.
- Pseudo-Apol·lodor, Bibliotheca, III, 12, 3–4.
- Hesíode, Teogonia v. 984.
- Homer, Ilíada XI 1-2, XX, 237, Odissea V, 1-2.
- Ovidi, Fastos I, 461; III, 403; VI, 473.
- Virgili, Eneida, IV, 584-585.
- Cal·límac de Cirene, Iambes, IV
La que informa més completament sobre el mite és la corresponent a l'Himne Homèric V.
Bibliografia
[modifica]- Alicia Esteban Santos: “Eos: el dominio fugaz de la Aurora. Fuentes literarias y representaciones artísticas en el mito de Eos. Confrontación con otros mitos”. Dins: Cuadernos de Filología Clásica (Estudios Griegos e Indoeuropeos), nº 12 (2002), pp. 287-318.
Notes
[modifica]- ↑ i no pas grill o llagost, com algunes vegades s'afirma
- ↑ Parramon i Blasco, Jordi: Diccionari de la mitologia grega i romana, Barcelona: Edicions 62, 1997, p. 212. (El Cangur / Diccionaris, núm. 209). ISBN 84-297-4146-1
- ↑ Eneida IV, v. 585: “i l'Aurora, la primera [en llevar-se] (és a dir, Eos erigènia), abandonant el llit assafranat d'en Titó, ja espargia la seva nova llum per la terra”.
