Torre de les Aigües del Besòs

Infotaula edifici Torre de les Aigües del Besòs
Dades
Tipus	Torre d'aigua
Part de	Can Girona (MACOSA)
Arquitecte	Pere Falqués i Urpí
Construcció	1882
Característiques
Estil arquitectònic	arquitectura eclèctica
Localització geogràfica
Entitat territorial administrativa	Diagonal Mar i el Front Marítim del Poblenou (Barcelonès)
Localització	Pl. Ramon Calsina, 1I i Selva de Mar, 9X
41° 25′ N, 2° 13′ E
Bé cultural d'interès local
Id. IPAC	42458
Id. Barcelona	3011

La Torre de les Aigües del Besòs o de MACOSA és una edificació situada a la plaça de Ramon Calsina, al districte de Sant Martí, catalogada com a Bé Cultural d'Interès Local. Va ser construïda l'any 1882 sota la direcció de l'arquitecte Pere Falqués i Urpí, i la seva funció era garantir l'abastiment de la zona, que era molt industrialitzada, i actualment té funcions culturals. Forma part del skyline de Poblenou, testimoni del seu passat industrial, i va inspirar pintors com Calsina, Subirachs o Miquel Vilà.

Descripció

Es tracta d'una torre de planta circular construït en maó ceràmic massís que queda a la vista. Està dividida en quatre parts separades entre elles per una cornisa formada per varies anelles superposades. El nivell inferior té el mur decorat amb uns grans arcs cecs i unes bandes llises que recorren tot el mur; a la part inferior d'obren algunes portes d'arc de mig punt i ulls de bou. El següent tram, el més llarg de tots, té la mateixa decoració mural i a més s'obren finestres d'arc de mig punt i ulls de bou. El tercer nivell és el que es correspon amb el dipòsit d'aigua, que té capacitat per 12.000 m³ d'aigua; aquí es troba el mateix tipus de decoració i obertures però també hi ha una escala exterior realitzada amb volta catalana que s'aguanta en mènsules metàl·liques. L'últim tram, el més petit, té el parament llis i en lletres metàl·liques es pot llegir «BESOS». Està coronada per una cornisa i un mur que fa de tancament al terrat que té al centre una petita construcció circular amb teulada cònica que guarda l'escala. A l'interior hi ha una escala helicoïdal amb contraforts de volta catalana.

Adossada a la torre hi ha la Casa de les Vàlvules que és de planta basilical, sense absis, i la teulada a dues vessants. El material de construcció és el mateix que el de la torre i igual que la decoració mural, a base de bandes llises, però aquí desapareixen els arcs cecs. En els extrems curts s'obre una gran finestra d'arc de mig punt per banda. El costat llarg oposat a la torre és la façana principal; la porta, de grans dimensions, és d'arc de mig punt i queda emmarcada per dues pilastres amb la mateixa decoració de bandes llises que la resta de murs. Tot l'edifici està coronat per una gran cornisa.

Història

Orígens

A finals del segle xix, l'aigua a Barcelona i rodalia era un bé escàs. Els anys 1875 i 1876 van ser dos anys de sequera extrema. Un any més tard, el 1877, es publicà una memòria sobre un projecte d'aigües per elevació per ser explotat a Barcelona i la seva rodalia (suburbis, segons expressió de l'època) a càrrec de la societat Compañía General Anónima de Aguas de Barcelona, Ladera Derecha del Besós, constituïda aquell mateix any. El projecte empresarial estaria dirigit pel principal inversor, Francesc Xavier Camps i Puigmartí. Amb la realització del projecte, la companyia preveia arribar als 38,22 l, duplicant pràcticament la disponibilitat d'aigua per habitant.

El lloc escollit per a la captació era el marge dret del riu Besòs a Sant Martí de Provençals, a 1 km del mar i a menys de 4 km de Barcelona, un terreny limitat pels carrers de Pellaires, Corders, Wad-Ras, Major del Taulat i Ferrers, on hi havia hagut la fàbrica de cervesa dels senyors Camps i August Kuentzmann Damm (oncle de Joseph Damm, un dels creadors de la cervesa Damm). Les anàlisis químiques de l'aigua realitzades també eren favorables: «El agua analizada por sus cualidades o caracteres físicos de limpieza, ligereza, gusto y frescura pertenece a las potables naturales [...] disuelve perfectamente el jabón y cuece bien las legumbres».

El projecte original de l'arquitecte Pere Falqués (aleshores arquitecte municipal de Sant Martí de Provençals), preveia una torre amb una alçària de 80 m d'alçada i dos dipòsits, un a 40 m i l'altre a 80 m. L'aigua, impulsada per les bombes instal·lades a la Casa de les Vàlvules, penetrava a través d'una curta galeria i remuntava per l'ull central de la torre fins a arribar al capdamunt del dipòsit, on s'abocava a l'interior del dipòsit. Finalment, la Torre de les Aigües es va inaugurar el 21 de juny de 1882, quan encara no era acabada, i tenia 51 m d'elevació fins al primer dipòsit de 600 m³. A partir f'aquest moment, l'empresa començà una forta expansió, i així, el novembre del 1882, l'Ajuntament de Barcelona va concedir permís al senyor Camps per a canalitzar els passeigs de Sant Joan, Isabel II i Aduana i el Pla de Palau.

Malauradament, la proximitat amb el front litoral i l'efecte de la succió que exercien les bombes motivà que el maig de 1889 l'aigua presentés alts índexs de salinitat i se’n suspengués el proveïment a la població al cap de poc temps. El fracàs de l'empresa va afectar molt el seu director gerent i principal artífex, Francesc Xavier Camps i Puigmartí, que es va suïcidar el 12 de febrer de 1890. Això provocà, de retruc, el fracàs en els objectius i el desmantellament de l'empresa, que va vendre tota la instal·lació a la societat anglesa Barcelona Besós Waterworks Company Ltd., que el 1895 la va traspassar a la Societat General d'Aigües de Barcelona (SGAB).

Aigua industrial (1895-1990)

La SGAB tenia la idea de donar-li un ús industrial, si bé la major part de les fàbriques de l'entorn ja s'abastien dels seus propis pous. Finalment, l'any 1922 la família Girona va comprar la torre i els terrenys dels voltants per a integrar-los en la seva foneria, fabricant d'estructures de metall i maquinària ferroviària (vegeu Can Girona). Durant setanta anys, la Torre de les Aigües va proveir d'aigua el sistema de refrigeració dels dos trens de laminació amb el parèntesi de la guerra, quan l'empresa metal·lúrgica va ser col·lectivitzada i reconvertida en fàbrica d'armament, i la torre va ser un improvisat magatzem d'armes coronat per una bateria antiaèria.

Macosa va desaparèixer l'any 1989, quan es va fusionar amb la Maquinista Terrestre i Marítima i la francesa GEC-Alstom. El 1993, la producció es va traslladar a Santa Perpètua de Mogoda i la torre va quedar abandonada.

Després dels Jocs Olímpics de 1992 va començar la reordenació urbanística d'aquest sector, Diagonal Mar i el Front Marítim del Poblenou; la venda dels terrenys ja s'havia efectuat, enmig d'un procés que va ser molt polèmic, la fàbrica fou desmantellada i per un temps, la Torre de les Aigües, junt amb la Casa de Vàlvules annexa, va quedar com a únic element construït enmig d'un gran buit urbà. L'Ajuntament de Barcelona havia passat a ser el titular d'aquells elements inclosos en el catàleg del patrimoni historicoartístic de la ciutat i, un temps després, els antics treballadors de Macosa més les entitats culturals i veïnals van tenir un paper clau a l'hora d'impulsar-ne la rehabilitació i d'implicar-hi tant l'administració municipal com Aigües de Barcelona, que va assumir la seva restauració i rehabilitació.

Rehabilitació

L'any 2010, una inversió de 3,5 milions d'euros d'Agbar i l'Ajuntament han permès la rehabilitació, que ha durat tres anys i que ha volgut respectar l'obra original. Els treballs es van encarregar a l'equip format pels arquitectes Antoni Vilanova i Eduard Simó, l'arquitecte tècnic Joan Olona i la geògrafa i historiadora Mercè Tatjer i Mir. Actualment és la seu de l'Arxiu Històric del Poblenou.

La Casa de Vàlvules ha reforçat el seu paper cultural amb la incorporació del conjunt escultòric Himmelsrichtungen (Punts cardinals), obra de l'artista alemany Blinky Palermo (1943-1977). També compta amb l'espai expositiu Ramon Calsina a la segona planta.

Galeria d'imatges

• 
  Exterior
• 
  Sostre sota la terrassa
• 
  Cor de la Torre
• 
  Vistes de Poblenou i el front maritim fins a Montjuic
• 
  Vista Nocturna

Vegeu també

• Casa Manuel Camps

Bibliografia

• Fossas Bonjoch, Jordi «La Torre de les Aigües del Besòs, un monument a la grandesa de l'error humà». Icària: Papers de l'Arxiu Històric del Poblenou, 17, 2012, pàg. 12.
• Sintes Bou, Montserrat «La Torre de les Aigües, un referent pictòric». Icària: Papers de l'Arxiu Històric del Poblenou, 17, 2012, pàg. 28.
• Vilanova Omedas, Antoni «La torre més bella: El projecte pas a pas». Icària: Papers de l'Arxiu Històric del Poblenou, 17, 2012, pàg. 22.

Enllaços externs

• «Torre de les Aigües del Besòs». Pobles de Catalunya. Guia del Patrimoni Històric i Artístic dels municipis catalans. Fundació per a la Difusió del Patrimoni Monumental Català.
• «Fotografies de la Torre de les Aigües del Besòs». Arxiu Històric del Poblenou.