Vés al contingut

Trastorn de la despersonalització

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula malaltiaTrastorn de la despersonalització
Tipustrastorn dissociatiu i despersonalització Modifica el valor a Wikidata
Especialitatpsiquiatria Modifica el valor a Wikidata
Classificació
CIM-116B66 Modifica el valor a Wikidata
CIM-10F48.1 Modifica el valor a Wikidata
CIM-9300.6 Modifica el valor a Wikidata
Recursos externs
UMLS CUIC0683416 Modifica el valor a Wikidata
DOIDDOID:11038 Modifica el valor a Wikidata

El trastorn de despersonalització és un desordre dissociatiu en el qual l'individu es veu afectat per sentiments de despersonalització. És un sentiment patològic en què l'individu sent la pèrdua de la identitat pròpia i es nota diferent, estrany o irreal. La despersonalització s'experimenta amb lucidesa i com una experiència molt desagradable.[1] Els símptomes inclouen una sensació d'automatisme, que passa per la vida però l'individu no se’n sent part, d'ella —com en una pel·lícula o somni—; i experimenta una desconnexió subjectiva amb el cos i amb l'ambient. En resum, una dificultat per relacionar-se amb la realitat.

Moments ocasionals de despersonalització són normals, mentre que sentiments persistents o recurrents no ho són. Es converteix en un trastorn quan la dissociació és persistent i interfereix amb les funcions socials i ocupacionals necessàries per a la vida diària. Sovint, la víctima d'aquest desordre interpreta que s'està tornant boja, tot i que gairebé no arriba a passar mai. En la majoria dels casos el trastorn és causat per un perllongat abús emocional, físic o sexual. S'ha considerat que el nucli del desordre és un recurs defensiu per evitar més estimulació aversiva.

S'associa comunament el trastorn de despersonalització amb un desordre comòrbid d'ansietat severa, trastorns de pànic, depressió clínica o bé desordre bipolar. A més, el trastorn de despersonalització pot provocar ansietat, en interpretar l'individu que s'està tornant boig, la qual cosa pot exacerbar al seu torn els símptomes de despersonalització.

El sentit de la realitat es manté intacte durant els episodis.

Causes

[modifica]

El desordre de despersonalització ha estat associat amb el trastorn per estrès posttraumàtic complex en la infància, particularment amb els components d'abús sexual i abús emocional. Aquest és un indici suficient per al trastorn de despersonalització i de símptomes de despersonalització.[2] El símptoma de despersonalització és la tercera experiència psicopatològica més comuna després de l'ansietat i els sentiments de depressió clínica; i sovint succeeix després d'experiències que amenacen la vida, com ara accidents, un assalt, una malaltia o ferida seriosa. Les causes més comunes del desordre poden ser: estrès sever, depressió clínica i pànic, a més d'una ingesta alta de marihuana i al·lucinògens.[3] (vegeu despersonalització).

Fisiopatologia

[modifica]

No es té gaire coneixença, en el món de la neurobiologia, del trastorn de despersonalització; no obstant això, alguns estudis assenyalen un sentiment d'estar separat com el centre d'aquesta experiència dissociativa. Una tomografia per emissió de positrons va trobar anormalitats en l'escorça visual, auditiva i sensoriomotriu, igual que en àrees responsables d'un esquema corporal integrat.[4] En un estudi per mitjà d'un escaneig d'imatge per ressonància magnètica funcional de pacients amb trastorn de despersonalització, imatges amb escenes aversives van activar l'escorça ventral i la prefrontal. Els participants van demostrar una resposta neural reduïda en regions sensibles a l'emoció, igual que en regions associades amb regulació emocional.[5] En una prova similar amb memòria emocional, els pacients amb el trastorn no van processar emocionalment el material excel·lent de la mateixa forma que els membres sense el trastorn del grup control.[6] En una prova de resposta galvànica de la pell davant estímuls desagradables, els subjectes van mostrar un mecanisme inhibitori selectiu.[7]

El trastorn de despersonalització pot estar associat a una desregulació de l'eix hipotalàmic-hipofisiari-adrenal, l'àrea del cervell involucrada en la resposta de "lluita o fugida". Els pacients mostren nivells anormals de cortisol i d'activitat basal. Alguns estudis van trobar que pacients amb aquest trastorn podien distingir-se de pacients amb depressió clínica i trastorn per estrès posttraumàtic.[8][9]

Diagnòstic

[modifica]

El diagnòstic del trastorn de despersonalització pot fer-se per mitjà de diversos formats d'entrevista i escales. La Structured Clinical Interview for DSM-V Dissociative Disorders (SCID-D) és àmpliament usada en escenaris de recerca. Aquesta entrevista dura entre 30 minuts i una hora i mitja.[10]

La Dissociative Experiences Scale (DONIS) o escala d'experiències dissociatives, és un qüestionari autoadministrat ràpid i senzill, que ha estat usat àmpliament per mesurar els símptomes dissociatius.[11] Ha estat utilitzat en centenars d'estudis sobre fenòmens dissociatius, i pot detectar experiències de despersonalització i desrealització.

El Dissociative Disorders Interview Schedule (DDIS) és una entrevista estructurada que permet realitzar diagnòstics de DSM-V del trastorn de somatització, trastorn límit de la personalitat i trastorn depressiu major, igual que de trastorns dissociatius. Sondeja sobre símptomes positius de l'esquizofrènia, característiques secundàries del trastorn d'identitat dissociatiu, experiències extrasensorials, abús de substàncies i altres punts rellevants als trastorns dissociatius. El DDIS usualment pot administrar-se entre 30 i 40 minuts.

Criteris DSM-V

[modifica]

Els criteris diagnòstics definits en la secció 300.6 del DSM-V són els següents:[12]

  • Experiències persistents o recurrents de distanciament o de ser un observador extern dels processos mentals o del cos d'un mateix (p. ex., sentir-se com si s'estigués en un somni).
  • Durant l'episodi de despersonalització el sentit de la realitat roman intacte.
  • La despersonalització provoca malestar clínicament significatiu o deterioració social, laboral o d'altres àrees importants de l'activitat de l'individu.
  • L'episodi de despersonalització no apareix exclusivament en el transcurs d'un altre trastorn mental com l'esquizofrènia, els trastorns d'ansietat, el trastorn per estrès agut o un altre trastorn dissociatiu, i no és causa d'efectes fisiològics directes d'una substància com les drogues o fàrmacs o en una malaltia mèdica com l'epilèpsia del lòbul temporal.[13]

Diagnòstic diferencial

[modifica]

Algunes condicions mèdiques i psiquiàtriques aparenten símptomes de trastorn de despersonalització. Els clínics han de diferenciar entre els següents amb la finalitat de descartar-les i establir un diagnòstic precís:

Epidemiologia

[modifica]

El trastorn de despersonalització afecta homes i dones per igual.[14] L'edat mitjana d'inici és durant l'adolescència i a inicis de la vintena, encara que alguns reporten despersonalitzar-se tant com els ho permet la memòria, mentre que uns altres afirmen que van començar tardanament.[15] Un estudi estima que la prevalença del trastorn de despersonalització és en un 2,4 % de la població.[16] El començament pot ser agut o insidiós. Amb el començament agut, alguns individus recorden el moment i el lloc exactes de la seva primera experiència de despersonalització. A això pot seguir un període perllongat d'estrès sever, un esdeveniment traumàtic, un episodi d'un altre patiment mental o d'abús de substàncies. El començament insidiós pot haver començat tant com pot recordar la persona, o pot començar com a episodis més curts de menor severitat que gradualment cobren força. Aquest trastorn és episòdic al voltant d'un terç dels casos. Cada episodi pot durar hores o fins i tot dies. La despersonalització pot començar de manera episòdica i després arribar a intensitats constants o variades.

Tractament

[modifica]

Diverses estratègies terapèutiques tant psicosocials com farmacològiques es proposen en el tractament del trastorn, i també diverses teràpies cognitivoconductuals i psicòtrops com la naloxona,[17] la naltrexona,[18][19] o la clomipramina.[20] S'ha proposat combinar inhibidors selectius de la recaptació de serotonina i benzodiazepines en pacients que també presenten nivells alts d'ansietat.[21]

Classificació nosològica internacional

[modifica]
DSM-IV: 300.6 Trastorn de despersonalització
CIE-10: F48.1 Síndrome de depersonalizació-desrealizació

Referències

[modifica]
  1. ↑ «Diccionari de psiquiatria | TERMCAT». [Consulta: 9 agost 2020].
  2. ↑ Simeon D, Guralnik O, Schmeidler J, Sirof B, Knutelska M. «The role of childhood interpersonal trauma in depersonalization disorder». The American journal of psychiatry, 158, 7, 2001, pàg. 1027-33. DOI: 10.1176/appi.ajp.158.7.1027. PMID: 11431223.
  3. ↑ Simeon D: Depersonalisation disorder: a contemporary overview. CNS Drugs. 2004.
  4. ↑ Simeon D, Guralnik O, Hazlett EA, Spiegel-Cohen J, Hollander E, Buchsbaum MS. (2000) Feeling unreal: a PET study of depersonalization disorder. American Journal of Psychiatry 157(11): 1782-8. PMID: 11058475 Full text available.
  5. ↑ Phillips ML, Medford N, Senior C, Bullmore ET, Suckling J, Brammer MJ, Andrew C, Sierra M, Williams SC, David AS. (2001) Depersonalization disorder: thinking without feeling. Psychiatry Research: Neuroimaging, 108, 145-160 PMID: 11756013
  6. ↑ Medford N, Brierley B, Brammer M, Bullmore ET, David AS, Phillips ML. (2006) Emotional memory in depersonalization disorder: a functional MRI study. Psychiatry Research, 148(2-3):93-102. PMID: 17085021 Full text available PDF.
  7. ↑ Sierra M, Senior C, Dalton J, McDonough M, Bond A, Phillips ML, O'Dwyer AM, David AS. (2002) Autonomic response in depersonalization disorder. Archives of General Psychiatry. 59(9): 833-8. PMID: 12215083 Full text available.
  8. ↑ Simeon D, Guralnik O, Knutelska M, Hollander E, Schmeidler J «Hypothalamic-pituitary-adrenal axis dysregulation in depersonalization disorder». Neuropsychopharmacology, 25, 5, 2001, pàg. 793-5. DOI: 10.1016/S0893-133X(01)00288-3. PMID: 11682263.
  9. ↑ Stanton BR, David AS, Cleare AJ, et al «Basal activity of the hypothalamic-pituitary-adrenal axis in patients with depersonalization disorder». Psychiatry research, 104, 1, 2001, pàg. 85-9. DOI: 10.1016/S0165-1781(01)00291-8. PMID: 11600192.
  10. ↑ Steinberg M: Interviewers Guide to the Structured Clinical Interview for DSM-V Dissociative Disorders (SCID-D) Arxivat 2010-01-15 a Wayback Machine.. Washington, DC, American Psychiatric Press, 1994.
  11. ↑ Bernstein EM, Putnam FW «Development, reliability, and validity of a dissociation scale». J. Nerv. Ment. Dis., 174, 12, 1986, pàg. 727-35. DOI: 10.1097/00005053-198612000-00004. PMID: 3783140.
  12. ↑ Simeon D, Kozin DS, Segal K, Lerch B, Dujour R, Giesbrecht T «De-constructing depersonalization: Further evidence for symptom clusters». Psychiatry Res, 157, 1-3, 2008, pàg. 303-6. DOI: 10.1016/j.psychres.2007.07.007. PMID: 17959254.
  13. ↑ Sierra M, Baker D, Medford N, David AS «Unpacking the depersonalization syndrome: an exploratory factor analysis on the Cambridge Depersonalization Scale». Psychol Med, 35, 10, 2005, pàg. 1523-32. DOI: 10.1017/S0033291705005325. PMID: 16164776.
  14. ↑ Baker D, Hunter E, Lawrence E, Medford N, Patel M, Senior C, Sierra M, Lambert MV, Phillips ML, David AS. (2003) Depersonalization disorder: clinical features of 204 cases. British Journal of Psychiatry 2003; 182: 428-33. PMID: 12724246 Full text available.
  15. ↑ Simeon D, Knutelska M, Nelson D & Guralnik O. (2003) Feeling unreal: a depersonalization disorder update of 117 cases. Journal of Clinical Psychiatry 64 (9): 990-7 PMID: 14628973
  16. ↑ Ross CA. (1991) Epidemiology of multiple personality disorder and dissociation. Psychiatric Clinics of North America 14: 503-17. PMID: 1946021
  17. ↑ Nuller YL, Morozova MG, Kushnir ON, Hamper N «Effect of naloxone therapy on depersonalization: a pilot study». Journal of Psychopharmacology, 15, 2, 2001, pàg. 93-95. PMID: 11448093.
  18. ↑ Simeon D, Knutelska M «An open trial of naltrexone in the treatment of depersonalization disorder». Journal of clinical Psychopharmacology, 25, 2005, pàg. 267-270. PMID: 15876908.
  19. ↑ Bohus MJ, Landwehrmeyer GB, Stiglmayr CE, Limberger MF, Böhme R, Schmahl CG «Naltrexone in the treatment of dissociative symptoms in patients with borderline personality disorder: an open-label trial». Journal of Clinical Psychiatry, 60, 9, 1999, pàg. 598-603. PMID: 10520978.
  20. ↑ Simeon D, Stein DJ, Hollander E «Treatment of depersonalization disorder with clomipramine». Biological Psychiatry, 44, 1998, pàg. 302-3. PMID: 9715363.
  21. ↑ Sierra, M «Depersonalization disorder: pharmacological approaches». Expert Rev Neurother, 8, 1, 2008, pàg. 19-26. DOI: 10.1586/14737175.8.1.19. PMID: 18088198.

Enllaços externs

[modifica]
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Trastorn_de_la_despersonalització&oldid=32748646»