Cloïssa gegant
Tridacna gigas  | |
|---|---|
 Un individu viu de Tridacna gigas, in situ amb només una de les vores del mat visible | |
| Estat de conservació | |
 | |
| Vulnerable | |
| UICN | 22137 |
| Taxonomia | |
| Superregne | Holozoa |
| Regne | Animalia |
| Fílum | Mollusca |
| Classe | Bivalvia |
| Ordre | Veneroida |
| Família | Cardiidae |
| Gènere | Tridacna |
| Espècie | Tridacna gigas Linnaeus, 1758 |
| Nomenclatura | |
| Sinònims | Chama gigantea Perry, 1811[1]
|
.svg){kind=icon}
La cloïssa gegant, Tridacna gigas és el mol·lusc bivalve actual més gros. T. gigas és una de les espècies de cloïssa en major perill d'extinció.[2] Viu als esculls de coral del sud de l'oceà Pacífic i l'oceà Índic, i poden pesar més de 200 kg i fer uns 120 cm de diàmetre. Tenen una longevitat de 100 anys o més.[3] També es troben en el mar de Les Filipines on s'anomenen taklobo. T. gigas viu en la sorra plana de coral o en coral trencat i es pot trobar fins a una fondària de 20 m.[4] Són comestibles i molt apreciades al Japó i altres països asiàtics.
Les seves poblacions disminueixen ràpidament i ha quedat extinta en moltes zones on abans era comuna. T. gigas té la distribució més extensa entre les cloïsses gegants.[5] La seva capacitat de créixer ràpidament pot ser deguda al fet que el mantell conté algues simbiòtiques (zooxantel·la) d'on obté nutrients. De dia la cloïssa s'obre i aquestes algues poden rebre llum i fotosintetitzar.[4]
Els exemplar joves de T. gigas són difícils de distingir d'altres espècies dins la família Tridacnidae. L'adult de T. gigas és l'única cloïssa gegant capaç de tancar les seves valves completament.
Reproducció
[modifica]
T. gigas és hermafrodita i es reprodueix sexualment, però l'autofertilització no és possible. Alliberen l'esperma i els ous a l'aigua de manera sincronitzada gràcies a una substància transmissora.[6]
Els ous fertilitzats floten al mar durant unes 12 hores fins que es desclou una larva planctònica que comença a produir una closca de calcària. Després de dos dies de la fertilització mesura 60 micròmetres i aviat desenvolupa un peu per a moure's i cercar un hàbitat apropiat.[7]
La larva depèn completament del plàncton per alimentar-se. La larva es considera un organisme jove quan arriba a una llargada de 20 cm .[8] En laboratori creixen uns 12 cm cada any.[9]
Llegenda
[modifica]Històricament, de manera equivocada, se l'ha considerat una "cloïssa assassina" o "cloïssa menjadora d'homes". Fins i tot manuals científics del passat deien que aquests grans mol·luscs havien causat morts. Algunes versions del manual de capbussament de la US Navy donaven detallades instruccions per alliberar-se d'aquesta cloïssa.
Actualment no es considera ni agressiva ni particularment perillosa. Encara que certament és capaç d'atrapar una persona, l'acció de tancar la closca és defensiva i no pas agressiva i la closca es tanca massa a poc a poc com per posar en perill seriós una persona. A més, molts dels individus més grossos no poden tancar-se completament.
Vegeu també
[modifica]- Platyceramus, el bivalve més gros del registre fòssil
Notes
[modifica]- ↑ «World Register of Marine Species», 2009. [Consulta: 15 març 2010].
- ↑ Yonge, 1936, p. 99.
- ↑ «Giant Clam: Tridacna gigas». National Geographis Society. Arxivat de l'original el 2012-06-21. [Consulta: 2 juny 2007].
- ↑ 4,0 4,1 Knop, 1996, p. 10.
- ↑ i Munro, 1993, p. 99.
- ↑ Knop, 1996, p. 47.
- ↑ Knop, 1996, p. 49.
- ↑ Knop, 1996, p. 53.
- ↑ Beckvar, 1981.
Bibliografia
[modifica]Ibid April 2010
- Yonge, C.M. «Mode of life, feeding, digestion and symbiosis with zooxanthellae in the Tridacnidae.». Sci. Rep. Great Barrier Reef Exped. 1:283-321, 1936.
- Knop, Daniel. Giant clams : a comprehensive guide to the identification and care of Tridacnid clams (en anglès). Ettlingen: Dähne Verlag, 1996. ISBN 9783921684238 [Consulta: 2 març 2013].
- Munro, John L. «Giant Clams». FFA Report 92/75. PACIFIC ISLANDS FORUM FISHERIES AGENCY, 1993 [Consulta: 2 març 2013].
- Dame, Richard F. Ecology of marine bivalves an ecosystem approach. Boca Raton: CRC, 1996. Print.
- Gosling, Elizabeth. Bivalve Molluscs Biology, Ecology and Culture. Grand Rapids: Blackwell Limited, 2003. Print.
- Jeffrey, S. W., and F. T. Haxo. "Photosynthetic Pigments of Symbiotic Dinoflagellates (Zooxanthellae) from Corals and Clams." Biological Bulletin 135.1 (1968): 149-65. JSTOR. Web. 23 Nov. 2009.
- Norton, J. H., M. A. Shepherd, H. M. Long, and W. K. Fitt. "The Zooxanthellal Tubular System in the Giant Clam." The Biological Bulletin 183.3 (1992). The Biological Bulletin. Web. 23 Nov. 2009.
- Klumpp, D.W., Bayne, B.L. & Hawkins, A.J.S. (1992) of the giant clam, Tridacna gigas (L). 1. Contribution of filter feeding and photosynthesis to respiration and growth." J. Exp. Mar. Biol. Ecol., 155, 105-22.
- Braley, Richard D. "Reproduction in the giant clams Tridacna gigas and T. derasa in situ on the north-central Great Barrier Reef, Australia, and Papua New Guinea." Coral Reefs 3.4 (1984). SpringerLink. Springer Berlin / Heidelberg, 30 Nov. 2004. Web. 23 Nov. 2009.
- Beckvar, N. «Cultivation, spawning, and growth of the giant clams Tridacna gigas, T. derasa, and T. squamosa in Palau, Caroline Islands» (en anglès). Aquaculture, 24, 1981, pàg. 21–30. DOI: 10.1016/0044-8486(81)90040-5.
Enllaços externs
[modifica]
- Wells (1996). Tridacna gigas. Llista Vermella de la UICN, Unió Internacional per a la Conservació de la Natura, 2006. Consultat el 06 maig 2006 (en anglès). Listed as Vulnerable (VU A2cd v2.3)
- Tridacna gigas entry on Animal Diversity Web
- Giant clam conservation research project Arxivat 2005-02-09 a Wayback Machine. at Universiti sains Maylaysia
- Giant Clams of the Great Barrier Reef
- Microdocs Arxivat 2011-07-27 a Wayback Machine.: The solar powered clam Arxivat 2011-07-30 a Wayback Machine. & Growing a giant clam Arxivat 2013-11-09 a Wayback Machine.