El Trofeu Transatlàntic (oficialment, en anglès: Transatlantic Trophy), conegut també com a Transatlantic Match i anomenat inicialment Anglo-American Match Races, va ser un torneig anual de curses de motociclisme celebrat a Gran Bretanya en què s'enfrontaven les seleccions del Regne Unit i els Estats Units. Es va disputar de 1971 a 1991, la majoria de vegades durant el cap de setmana de Pasqua, als circuits de Brands Hatch, Mallory Park i Oulton Park, tot i que algunes curses es van celebrar a Donington Park i Snetterton. Al llarg de la seva història s'hi van fer servir tres especificacions diferents de motocicletes: AMA/F750, Superbike i GP.[1]
Al tombant de la dècada del 1960, els periodistes britànics Gavin Trippe i Bruce Cox dirigien el setmanari amb seu a CalifòrniaMotor Cycle Weekly i promovien curses de motociclisme als EUA. Desitjant de promocionar els pilots nord-americans al Regne Unit, durant la Daytona 200 de 1970 tots dos es van reunir amb Chris Lowe, de la Motor Circuit Developments (MCD) -entitat que dirigia els circuits de Brands Hatch, Oulton Park i Mallory Park- i Jim Swift, del British Motorcycle Racing Club, i entre tots van dissenyar allò que havia de ser el Trofeu Transatlàntic i que inicialment anomenaren Anglo-American Match Races. Ron Grant, el director de l'equip Suzuki dels Estats Units, va donar suport al pla.[2][3] Chris Lowe va negociar amb BSA/Triumph, que va acceptar de subministrar motocicletes tricilíndriques de 750 cc per als pilots i donar suport a la competició.[4]
La BSA Rocket 3 que va pilotar John Cooper (UK) a l'edició de 1971
BSA/Triumph va retirar el seu suport després de l'edició de 1971 i John Player en va esdevenir el patrocinador principal a partir de 1972. El nom del torneig es va canviar a Transatlantic Trophy aquell mateix any.[5]
El format inicial del Trofeu era de dues curses a cadascun dels tres circuits durant el cap de setmana de Pasqua: Brands Hatch (divendres Sant), Mallory Park (diumenge de Pasqua) i Oulton Park (dilluns de Pasqua).[6]Marlboro en va esdevenir el patrocinador principal el 1979.[7] A finals de 1982, Motor Circuit Developments va vendre Mallory Park i el 1983 es va fer servir el circuit de Snetterton com a tercer equipament. Per tal d'encaixar amb el calendari de curses d'aquest circuit, les curses es van traslladar al cap de setmana del Primer de Maig.[8] A finals de 1983 hi va haver denúncies d'irregularitats financeres per part de Motor Circuit Developments. Tom Wheatcroft, propietari de Donington Park, hi va intervenir i el Trofeu sencer es va organitzar en aquest circuit a partir de 1984.[9] Aquell any no hi hagué cap patrocinador principal,[10] però Shell Oils va patrocinar la competició a partir de 1985[11] i fins a 1987.[12] Brands Hatch es va tornar a fer servir el 1987, en què s'hi van fer tres curses i les sis restants a Donington.[13]
Donington havia d'acollir la ronda inaugural del Campionat del Món de Superbike (WSB) el diumenge de Pasqua de 1988. Com que tant aquest campionat com el Transatlantic Match feien servir motocicletes amb especificacions similars, el Transatlantic Trophy es va ampliar a quatre equips, es va rebatejar com a Eurolantic Challenge i es va permetre que, a banda dels anglesos i americans, hi participessin també pilots d'altres països europeus.[14] El torneig no es va celebrar els anys 1989 i 1990. L'edició final, coneguda com a Transatlantic Superbike Challenge, es va celebrar el maig de 1991 a Brands Hatch i Mallory Park.[1]
El 1984, el pilot d'HondaFreddie Spencer es va estavellar durant el Trofeu i es va trencar els ossos dels peus. Això va fer que es perdés el Gran Premi d'Espanya. El seu company d'equip Ron Haslam també va caure. Honda va retirar el seu suport a l'esdeveniment. Altres fabricants van seguir el seu exemple durant els anys següents. Sense els millors pilots, la competició va decaure i es va acabar cancel·lant després de l'edició de 1991.[3][9][9]
El 1996, Triumph Motorcycles Ltd va fer reviure el concepte amb un Match de tres curses monomarca a Donington amb el model Speed Triple de 900 cc. Entre els nord-americans que hi van competir hi havia Dave Aldana, que havia competit a les primeres edicions de l'històric torneig (l'Anglo-American Match) el 1971. Gran Bretanya va guanyar la general per 614-426.[13][15]
El concepte es va reviure de nou el maig de 2015 com a part del Festival of Motorcycling que organitza la revista Motor Cycle News al recinte firal d'East of England, a Peterborough, on es va organitzar un Trofeu Transatlàntic entre equips britànics i americans en curses de flat track.[16] L'esdeveniment es va repetir al Festival del 2016.[17][18]
A finals de 2015, els responsables de MotoAmerica i del BSB van estudiar la possibilitat de recuperar el Trofeu Transatlàntic amb curses en tres circuits diferents durant un cap de setmana llarg.[19]
El sistema de puntuació va anar canviant lleugerament al llarg dels anys. A tall d'exemple, el que es va aplicar el 1980 era el següent:[20]
Posició
1
2
3
4
5
6
7
8
9
10
11
12
13
14
15
16
Punts
16
15
14
13
12
11
10
9
8
7
6
5
4
3
2
1
A cada cursa, a més, els setze primers classificats rebien 6,25 £ (uns 7,35 € al canvi), el primer de cada volta en rebia 5 i l'equip guanyador, 1.000.[20]
↑Cooper va estavellar la seva Yamsel 350 en una cursa complementària a Mallory Park i Croxford va ocupar el seu lloc a les curses del Trofeu en aquest circuit.[25][26]
↑Baumann va emprar una Yamaha prestada a Oulton Park després de l'avaria de la seva Kawasaki.[13]
↑Tait va emprar una Kuhn Norton per a la segona cursa a Brands Hatch després que la seva Triumph de fàbrica s'espatllés. Va completar la resta del torneig amb una Boyer Triumph.[13]
Mas Godayol, Josep (Director). «El Mach Angloamericano». A: Dos Ruedas. Gran enciclopedia ilustrada de la moto (en castellà). Barcelona: Editorial Delta, 1980, p. 121-125 (vol. I). ISBN 84-85822-02-1.
Doug Sehl
Graeme Crosby
Roberto Pietri
Wayne Gardner
Anders Anderson (capità)
Peter Rubatto
Jari Suhonen
Paul Ramon
Hans Lindner
Luis Carlos Maurel