Un hivern plàcid
| Tipus | poemari  |
|---|---|
| Fitxa | |
| Autor | Miquel Martí i Pol |
| Publicació | 1994 |
Un hivern plàcid és un llibre de poemes de Miquel Martí i Pol, publicat el 1994.[1]
Context de l'obra
[modifica]Miquel Martí i Pol amb el pas dels anys i la malaltia, que contragué pels volts del 1970, una esclerosi múltiple que des d'aleshores li impedí de moure's i de parlar amb normalitat, acceptava el seu destí però al mateix temps mirava de trobar la manera de reinventar-se. El poeta experimenta amb la construcció de poemes de versos més llargs i noves fórmules que li permeten jugar amb tensions, ritmes i cadències que l'allunyen d'altres llibres com La fàbrica o Estimada Marta, i ens parla de l'experiència viscuda i la proximitat de la mort sense defugir la duresa en els seus poemes. El poeta es refugia en la seva vida interior i en la contemplació d'allò que l'envolta per acceptar el nou moment vital, pactar renúncies i ser discretament feliç, sense estridències.[2]
Temàtica de l'obra
[modifica]
La metàfora d'aquest títol remet al marc temàtic del llibre: la vellesa amb voluntat de ser viscuda plàcidament. Aquest marc, però, no significa una actitud de deixament ni de renúncia de l'activitat vital bàsica del poeta, que és la reflexió sobre ell mateix i el món en què viu. Ara, però, aquesta reflexió es fa des d'una posició en què la memòria i la solitud tenen un paper destacat. La solitud no és pas negativa sinó necessària, «clara»; quan és assumida com l'actitud del «tu sol amb tu», quan permet enfrontar-te amb tu mateix, «irradia dolcesa» i és un remei per al «malalt d'escepticisme i de desconfiança» en què ha estat temptat de convertir-se l'home de la fi de segle. El poeta, que se sent vell, refà la pròpia vida a través d'acarar-se amb aquell «adolescent, procaç i temerari» que fou, el qual, si, d'una banda, li passa comptes d'una vida que «no ha estat ben bé com ell volia», de l'altra se li ofereix com a refugi per a compartir la vida que li resta. Perquè en el poeta encara perviu molt d’aquell que fou i volgué ser; encara li resta «aquell gest / de revolta que ben pocs han comprès / però t'ha acompanyat tota la vida». Una vida que ha estat marcada de cap a cap per la poesia, de manera que quan el poeta l'ha abandonada temporalment ha estat a causa de situacions crítiques.[3]
| « | L'únic gest possible –com ho ha sigut sempre- és el gest de revolta. | » |
Amb Un hivern plàcid —potser, amb més precisió, ja amb el llibre anterior, Suite de Parlavà, seguit d’Algú que espera—, Martí i Pol celebra «el retorn al poema» després de la temptació del desencís que li produeix sentir-se, a voltes, «buit de tu i ple de sorra, / brut de proeses irrealitzables / i de cançons que ja no pots aprendre». Enfrontar-s'hi, amb la poesia, és la solució. De fet, la mateixa formalització dels poemes d'aquest llibre, més llargs i discursius que els de llibres anteriors, i sense els versos concloents i rotunds de final de poema d'aquells llibres, caracteritza aquesta etapa més reflexiva de la vellesa. Una vegada més, el poeta ha sabut trobar la forma més adequada a la matèria del poema.[3]
Referències
[modifica]- ↑ «Un hivern plàcid». Diccionari de la Literatura Catalana. [Consulta: 20 abril 2020].
- ↑ Garcia Garay, Anna. «Hiverns, poemes, música i màgia». Núvol, 22-10-2018. [Consulta: 20 abril 2020].
- ↑ 3,0 3,1 Reina González, Francesc «Miquel Martí i Pol, 'Un hivern plàcid'». Els Marges: revista de llengua i literatura, 1995, pàg. 123–124. ISSN: 2339-8256.