Universal Consignació

La Universal Consignació és el conveni establert l'any 1405 entre els Jurats de la Ciutat i Regne de Mallorca i els creditors censalistes, a partir del qual aquests creditors passaren a controlar tots els imposts del regne, que restaven consignats a pagar els interessos dels censals i amortitzar-los. Aquesta concòrdia ha estat coneguda com el Contracte Sant.

Orígens dels problemes financers de la Universitat de la Ciutat i Regne de Mallorca

L'endeutament de les institucions mallorquines es va convertir en un greu problema durant la primera meitat del segle xiv, quan es va fer evident que l'administració del Regne no podia fer front als seus compromisos econòmics, agreujats per les extraccions reials forçades per la seva ambiciosa política exterior, i va haver de recórrer als préstecs hipotecaris o censals. Aquesta situació va esdevenir estructural i va marcar la política mallorquina durant cinc segles.

Els orígens del problema es remunten a la conquesta i posterior repartiment, quan no es reservà cap mena de bé per a les institucions insulars. Els únics ingressos podien provenir per la via impositiva sobre la població. Els desequilibris aparegueren quan se succeïren esdeveniments com pestes, males collites, guerres… que forçaren optar per la via de l'endeutament a través de préstecs a interès (censals). Però la insuficiència dels ingressos convertia aquesta via en un camí cap a l'abisme financer: la incapacitat de fer fer front a les despeses i alhora tornar el deute, la qual cosa duia a contreure nou deute.

El Contracte Sant

L'acumulació del deute va obligar a establir una concòrdia entre els creditors censalistes i la Universitat de la Ciutat i Regne de Mallorca. Aquest acord se signà el 1405 i va ser conegut com el Contracte Sant. Amb aquest conveni la Universitat s'obligava a dedicar tots els seus ingressos a pagar el deute públic i els seus interessos. Aquesta mesura és la que es coneix com a Universal Consignació. No tan sols s'establia això, sinó que els creditors administraven els impostos i elegien cada any un clavari. El 1431 es feren algunes modificacions a través de la Concòrdia de Barcelona.

La Universal Consignació establia que primer s'havien de pagar les pensions dels censalistes, però el govern havia de funcionar. Per aquest motiu no hi hagué més remei que augmentar els imposts, especialment sobre els productes de primera necessitat (pa, farina, carn, vi, robes…) i s'hagué d'acudir a imposicions extraordinàries com les talles. El problema era que la càrrega impositiva no es distribuïa d'acord amb els béns de cadascú, sinó que es feia amb criteris de distribució territorial que provocaven que sovint els més rics no pagassin (els ciutadans contribuïen a la ciutat, encara que fossin propietaris importants de les viles).

Els censalistes

Inicialment la majoria dels creditors eren catalans, sobretot de la ciutat de Barcelona. La tendència va ser a la creixent intervenció de capitals d'origen mallorquí. D'aquesta manera les classes dominants de l'illa anaren guanyant un major pes. L'any 1442 hi havia més de quatre-cents creditors mallorquins (ciutadans, cavallers, mercaders, preveres, notaris i comunitats religioses. De tota manera la procedència geogràfica dels censalistes no alterava la situació d'insuficiència i dependència financera del Regne de Mallorca.

Deute públic i confrontacions civils

L'existència d'aquest deute públic va condicionar la fiscalitat mallorquina dels segles posteriors, marcada pels privilegis dels estaments dominants, i va desembocar en un seguit de lluites civils de gran transcendència: revolta popular de 1450 (Revolta Forana) i revolta de 1521-23 (Germanies). L'endeutament de la Universitat perdurà al llarg del segle xv. Al segle xvi es produí la quitació definitiva dels censals catalans. El 1648 se signà una nova concòrdia, que no s'arribà a aprovar degut a l'oposició del clergat, que havia esdevengut propietari d'una part dels censals. El 1684 se signà una nova concòrdia que originà la creació de la Junta de la Consignació (1697). La instauració del centralisme borbònic no va significar canvis notables. El 1758 la Junta de la Consignació va ser substituïda per la Junta dels Cabals Comuns. L'any 1830 es restablí la Concòrdia de 1684 i la Junta de la Consignació. El 1835 la Diputació Provincial lliurà l'administració del deute al cap polític i pocs anys després un Reial Decret l'extingí de manera definitiva.

Vegeu

• Concòrdia de Barcelona.