Vés al contingut

Ortiga gran

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Urtica dioica)
Infotaula d'ésser viuOrtiga gran
Urtica dioica Modifica el valor a Wikidata

Urtica dioica subsp. dioica
Enregistrament

Modifica el valor a Wikidata
Dades
Font deUrtica dioica convar. fibra, fulla d'ortiga, ortiga i arrel d'ortiga Modifica el valor a Wikidata
Hàbitatmassa de terra Modifica el valor a Wikidata
Planta
Tipus de fruitnúcula Modifica el valor a Wikidata
Estat de conservació
Risc mínim
UICN167815 Modifica el valor a Wikidata
Taxonomia
SuperregneEukaryota
RegnePlantae
OrdreRosales
FamíliaUrticaceae
GènereUrtica
EspècieUrtica dioica Modifica el valor a Wikidata
L., 1753
Nomenclatura
Sinònims
  • Urtica gracilis Aiton
  • Urtica holosericea Nutt.
  • Urtica lyallii S.Watson
Subespècies
  • U. dioica subsp. dioica
  • U. dioica subsp. afghanica
  • U. dioica subsp. gansuensis
  • U. dioica subsp. gracilis
  • U. dioica subsp. holosericea

L'ortiga grossa o ortiga verda (Urtica dioica) és una planta herbàcia de la família de les urticàcies. És una planta cosmopolita; el seu nom prové del llatí, urere = "cremar", referint-se als pèls urticants de la planta. La seva distribució és molt àmplia, apareix en punts molt concrets a causa de les necessitats de nitrogen, és una planta nitròfila. Es diu que segueix l'home i el bestiar: és freqüent en marges de camins i parets de pedra, corrals, terrenys de pastura, horts, etc. Pertany al grup de plantes que generalment anomenem ortigues, i n'és un dels exemples més coneguts; sovint s'anomena simplement ortiga, però té alguns noms populars catalans com estrígol, estríjol, herba de cec, ortiga grossa, picamans, picamoros, guardians (El Comtat), ordiga, xordiga (Andorra) o estrigal (Andorra).[1]

Tota la planta s'empra per les seves propietats nutritives i medicinals; podria tractar-se d'un nutracèutic.

Morfologia

[modifica]
Exemplars adults de Urtica dioica.

És un hemicriptòfit en forma d'herba perenne que pot assolir 1,5 metres d'alçària, però que sol créixer entre 0,5 i 1 metres.

La tija és entre rogenca i groguenca, herbàcia, erecta, de secció quadrangular. És simple o poc ramificada i buida en els nusos, d'on surten els parells de fulles, oposades i clarament estipulades, ovato-lanceolades, serrades, agudes a l'àpex, herbàcies, peciolades, de color verd fosc, força grans (de 4 a 15 cm de longitud). Tiges i fulles estan recobertes de pèls urticants. L'arrel és fasciculada.

Aquests pèls són glandulars i tenen forma d'ampolla. Les parets són de sílice, i al cap té una estructura de carbonat càlcic; aquesta discontinuïtat, esbiaixada, fa que es trenquin fàcilment i surti el líquid que hi és contingut a pressió i que conté àcid fòrmic, histamina i serotonina entre altres; a causa de la forma del tall en agulla, penetra a la pell (fins i tot pot penetra teles fines.

Es tracta, d'una espècie dioica (encara que hi poden existir espècies monoiques, rarament), amb les inflorescències d'un verd groguenc o blanquinós, poc cridaneres, de fins a 10 cm, als peus masculins la inflorescència és en espiga laxe, més alts, a diferència dels femenins que són més baixos. La flor té un periant monoclamidi, amb quatre tèpals verds i quatre estams (els estams es diuen "seismonàstics" perquè estan corbats cap avall i en madurar escampa el pol·len de forma explosiva) en la flor masculina o androceu. I el gineceu o flor femenina té un ovari súper, bicarpel·lar i un estigma sèssil. La pol·linització és anemòfila; el fruit és en aqueni, d'un color verd oliva, ovoide-el·líptic i menut (1x0.7~0.9 mm).

Ecologia

[modifica]

Es tracta d'una espècie cosmopolita, que pot habitar sòls nitrogenats i humits en una gran varietat d'alçades: des del nivell del mar fins a 2.000-2.500 metres. Al Principat, es distribueix als Pirineus i a muntanyes de clima humit i empobrit, i barrejat amb els altres espècies arriba fins a les muntanyes meridionals del País Valencià;[2] se'n poden veure les flors entre el maig i el setembre, si bé aquestes no són gaire cridaneres.

Tot i ser originària de l'Àsia i Europa, creix en regions altes i humides que van des del Japó fins als Andes dels continents asiàtic Àsia-temperada i Àsia-tropical, europeu per tot el continent i americà sobretot al nord. En la península Ibèrica es troba a totes les regions llevat a les zones més seques de la part sud-est d'Andalusia.

És molt ufana en la serralada Cantàbrica.

Subespècies

[modifica]
Un brot jove

Hi ha 5 subespècies, cadascuna d'una regió diferent:

Història

[modifica]

L'ortiga gran és una espècie amb unes fulles ja citades en els tractats medievals com a remei en els estats associats a un dèficit en la diüresi. Tanmateix, des de fa uns vint anys, les seves parts subterrànies (arrel i rizomes) són objecte d'interès en el tractament de la hiperplàsia benigna de pròstata (HBP), tal com han posat de manifest els nombrosos treballs d'investigació realitzats sobre elles. Aquestes investigacions han permès accedir al coneixement dels seus principis actius més importants i a la seva actuació sobre alguns dels factors implicats en l'aparició de l'HBP. D'altra banda, els més recents assaigs clínics realitzats amb extractes normalitzats d'ortiga indiquen un efecte positiu sobre els símptomes urinaris associats a l'HBP. A això s'hi afegeix la gran tolerància cap als preparats elaborats amb les parts subterrànies, ja que en assajos a sis mesos només un 0,7 per cent dels pacients va mostrar efectes secundaris, d'escassa gravetat en tots els casos.[3]

Farmacologia

[modifica]

Actualment no existeix cap especialitat farmacològica d’Urtica dioica

Creixement típic d'una ortiga al costat d'un mur

Part utilitzada

[modifica]

Les fulles i en menor mesura l'arrel i rizoma, i la llavor.


Composició química
[4]

Els pels urticants contenen acetilcolina, histamina, colina, àcid acètic, i fòrmic.

Conté una notable quantitat de clorofil·la (10-60% de la planta seca), així com una gran quantitat de nitrats i sals de ferro (l'ortiga capta molt bé el ferro).


Usos medicinals

[modifica]

Usos aprovats per la Comissió E del Ministeri de Salut alemany:

S'utilitza també en tractaments de gota(malaltia), reumatisme i diabetis. Exerceix un efecte estimulant de les secrecions gàstrica, biliar, pancreàtica i intestinal.

Usos tradicionals

[modifica]

A més, és molt nutritiva per la seva composició, i es fa servir per alimentar el bestiar o per alimentació humana. En aquest cas el que es fa és bullir la planta diverses vegades canviant-ne l'aigua, per així treure'n la part ortigant.

L'efecte hemostàtic contra hemorràgies cutànies és elevat. S'utilitza en dietes de persones anèmiques pel gran contingut de sals de ferro.

Accions farmacològiques

[modifica]
Vista augmentada dels pèls defensius de les ortigues grans
  • És un bon diürètic, per la presència de sals minerals i clorofil·la, i un bon antiadenoma prostàtic.
  • Per ser urticant, és un bon rubefaent.
  • És també astringent, pels tanins que conté.
  • Pot ser també utilitzat com a analgèsic, antireumàtic, colagog, colerètic i se li ha atribuït accions, galactògenes, antiateroscleròtiques, reconstituents...

Toxicitat

[modifica]

Rarament, provoca reaccions a l'aparell digestiu, amb astràlgies i úlcera pèptica. És freqüent que causi dermatitis per contacte, però no s'ha observat mai que en provoqui per ingestió. Una ingesta excessiva de llavors pot tenir un dràstic efecte purgant i pot provocar una sensació urent, a la pell i edemes, i no es recomana per la gran quantitat de nitrats. S'evita el seu ús en edemes causats per insuficiència hepàtica; en el seu ús com a tintura en alcohòlics desintoxicats i infants menors de 2 anys; en el seu ús com a diürètic en pacients amb hipertensió arterial, cardiopaties i/o insuficiència renal.[3]

Contraindicacions

[modifica]

D'acord amb les accions farmacològiques i toxicitat descrits per a l'ortiga, el seu ús excessiu pot interaccionar amb tractaments per a la diabetis, a la hipertensió o la hipotensió arterial, i pot potenciar els efectes de fàrmacs depressors del SNC. S'ha descrit irritació gastrointestinal.[3] Es diu que l'ortiga és abortiva i que afecta el cicle menstrual, perquè no es recomana prendre-la durant embaràs.[3]

Gastronomia

[modifica]
Crema d'ortigues amb patates i ou
Bunyols d'ortigues i mill

La fulla de l'ortiga es pot fer servir com a hortalissa de la mateixa manera que els espinacs. Molt comuna i abundant, durant els temps difícils de guerres i penúries, l'ortiga constituïa una bona verdura d'emergència a molts llocs d'Europa des de l'edat mitjana. En períodes d'abundància però, la gent preferix altres verdures considerades més refinades. Contràriament al que hom creu generalment, segons el cuiner basc Karlos Arguiñano, si les ortigues estan ben preparades poden constituir un plat molt fi.

Per evitar irritacions de la pell es poden recollir les ortigues amb simples fulls de diari. Per rentar-les i separar les fulles calen guants de goma. Una vegada bullides perden les punxes irritants. Es poden menjar en Sopes[6] o cremes[7] També es poden menjar fregides en forma de beignets[8] o arrebossades.[9]

Els brots tendres d'ortiga també es poden menjar en forma d'amanida.[10]

En dietes per aprimar-se les infusions i sucs d'ortigues ajuden a estimular l'activitat diürètica.

  • Decocció: 1,5g per tassa, Decocció breu de 5 min. per via externa, s'utilitza la decocció al 5%(50g/l).
  • Pols d'arrel i fulles: 1-2,5 g
  • Suc d'ortiga fresca: una cullerada sopera diària, durant 4-6 setmanes.[4]

Recol·lecció

[modifica]

Es recull la planta sencera. Depenent de l'ús al qual estigui destinada pot fer-se servir seca o acabada de recollir.

En fitoteràpia, els naturistes aconsellen recol·lectar les summitats florides (herba urticae), o simplement les fulles (folium urticae) de les tiges joves. Per a dur la recol·lecció a bon port, es procedeix abans de la floració, i l'assecament es duu a terme tan de pressa com sigui possible.

Amb fins medicinals es recull en els mesos que van del maig a l'agost, tot i que també es podria recollir la resta de l'any. Amb fins alimentaris, es recol·lecta en qualsevol període.

Pel seu poder urticant es recol·lecta amb guants i es tallen les tiges joves i sanes. Les arrels es recol·lecten en primavera (cap al març) i la tardor (cap al novembre). Abans de l'aparició de les flors, la planta és més tendra. Les fulles velles se separen a causa de la seva major capacitat irritant.

Conservació

[modifica]

Per a conservar-la, la planta s'asseca ben estesa a l'ombra. Un cop seca es guarden només les fulles. Es posen a assecar en un lloc ben ventilat. Un cop seques deixarà de tenir un poder urticant, i es podran triturar per a la seva conservació. D'aquesta manera es pot continuar gaudint dels seus beneficis en hivern, moment en què no és possible de trobar-les fresques.

Aforisme

[modifica]
  • L'ortiga em picà que la sang netejant anà.

Vegeu també

[modifica]

Referències

[modifica]
  1. Castroviejo et al. «Flora Iberica (1980-2009)». Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas. [Consulta: 26 abril 2009]. Urtica
  2. Bolòs, Oriol; Vigo, Josep. Flora dels Països Catalans. Ed. Barcino. Barcelona, 1984. ISBN 9788472265974. 
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 BARNES, J.;ANDRESON,L.;PHILLIPSON,J.: Plantas Medicinales
  4. 4,0 4,1 BERDANCES I SERRA, Dr: Gran enciplopèdia de las plantas medicinales.Terapia natural para el tercer milenio
  5. Sökeland J. BJU Int. 2000 Sep;86(4):439-42. PMID: 10971268 [PubMed - indexed for MEDLINE]. Combined sabal and urtica extract compared with finasteride in men (anglès)
  6. «Sopa d'ortigues». Arxivat de l'original el 2010-01-29. [Consulta: 28 abril 2010].
  7. Crema d'ortigues
  8. Com fer bunyols[Enllaç no actiu]
  9. Arrebossat d'ortigues
  10. Amanida d'ortigues

Bibliografia

[modifica]
  • Castroviejo et al. «Flora Iberica (1980-2009)». Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas. [Consulta: 26 abril 2009].
  • Vanaclocha, Bernat; Cañigueral, Salvador. Fitoterapia: vademecum de prescripción. 4a ed.. Editorial Masson, Barcelona, 2003. ISBN 9788445812204. 
  • Berdonces, Josep Lluís. Gran enciclopedia de las plantas medicinales: el dioscórides del tercer milenio. Ed. Tikal. Madrid, 1998. ISBN 843058496X. 
  • FONT i QUER, P. :Plantas medicinales. Editorial Labor, 1961.
  • FONT I QUER, P. :Diccionario de Botánica,Editorial:Península, 2000
  • FONT I QUER, P.:El Dioscórides Renovado. Editorial Labor.
  • WEBERLING, F.: Morphology of Plants and Inflorescences. Cambridge University Press, 1989 (traducció de l'alemany del 1981).
  • ASOCIACIÓN ESPAÑOLA DE MEDICOS NATURISTAS Y COLEGIO OFICIAL DE FARMACÉUTICOS DE VIZCAYA:Fitoterapia: Vademécum de prescripción de plantas medicinales. Editorial Cita, 1999.
  • CRÉTÉ, P.: Précis de Botanique, Tome II: Systématique des Angiospermes. 10na Eed.Editorial Masson, 1965.
  • NICE,J.:Hierbas Medicinales y Recetas Caseras. Editorial Paidós.
  • SULLIVAN, K. i NORMAN, C.:Guía familiar de remedios caseros naturales. Editorial Susaeta, 1996.
  • BERDONCES, Dr:Gran Enciclopedia de las Plantas Medicinales. Ediciones Tikkal.
  • SILLÉ, J.de:Plantas que Curan. Ediciones Cedel.
  • SCHAUENBERG,P. i PARIS,F.:Guía de las plantas medicinales. Editorial Omega, 1980.
  • MANTA, D. i SEMOLLI, D.:Nuestras amigas las plantas. Editions Ferni-Genève, 1977.
  • VOLÁK, J.:Plantas medicinales. Editorial Susaeta, 1997.
  • ROYAS HORICULTURAL SOCIETY:Manuel de identificación de plantas perennes. Editorial Blume, 1998.