Usuària:Aggora/proves

català

Des del segle XIX, els homes han estat partíceps en respostes culturals i polítiques significatives al feminisme dins de cada "onada" que ha tingut el moviment. Això inclou buscar l'igualtat d'oportunitats per a les dones en una varietat de relacions socials, generalment fet a través d'una “influencia estratègica” des privilegi masculí. Els homes feministes també han argumentat alongside a becaris els #agradar Bell Ganxos, tanmateix, aquells homes liberation del socio-constrenyiments culturals de sexism i funcions de gènere és una part necessària de beca i activisme feminista.

Història

Parker Pillsbury i altres homes d'abolicionista van aguantar vistes feministes i obertament identificat tan feminista, utilitzant la seva influència per promoure els drets de dones i esclaus respectivament.

Pillsbury Ajudat per redactar la constitució de l'Associació feminista americana per la igualtat de drets  (American Equal Rights Association) al 1865, va ser vicepresident de l'Associació pel Sufragi de la Dona de New Hampshire (New Hampshire Woman Suffrage Association). Al 1868 i al 1869 Parker va editar Revolució (Revolution) amb Elizabeth Cady Stanton.

Durant tot el dissetè i divuitè segles, la majoria d'autors pro-feministes provenien de França, incloent Denis Diderot, Paul Henri Thiry d'Holbach, i Charles Louis de Montesquieu. Montesquieu introduí caràcters femenins, com Roxana en Cartes perses, que questionaven el sistema patriarcal, i que representava els arguments en contra despotisme.

Durant el segle XVIII, filòsofs homes ja se sentien atrets per temes com els drets humans, i home com el Marquès de Condorcet defensava l'educació de les dones . Liberals, com l'utilitarista Jeremy Bentham, va reclamar drets iguals per dones en tots els sentits, mentre cada cop més la gent creía que les dones eren tractades injustament devant la llei.

Durant el segle XIX, hi va haver una conscienciació de la lluita de les dones . L'historiador legalista britànic, Sir Henry Maine, va criticar el fonament inevitable del patriarcat en l'obra Ancient Law (Llei Antiga) (1861). El 1866, John Stuart Mill autor de The Sujection of Women (la Subjecció de les dones), presentà al parlament britànic una petició de les dones, i donà suport a l'esmena a la llei de reforma de 1867. Tot i que els seus esforços es van enfocar en els problemes de dones casades, hi havia una acceptació que el matrimoni per dones victorianes implicaba un sacrifici de la llibertat, els drets, i la propietat. La seva implicació en el moviment de les dones sorgí de la seva consolidada amistat amb Harriet Taylor, amb qui  finalment es va casar.

Dins 1840, les dones van ser rebutjades el correcte de participar al Mundial Anti-Convenció d'Esclavitud dins Londres. Seguidors de les dones que assisteixen a argumentat que sigui hypocritical per prohibir dones i homes de seure junt a aquesta convenció per acabar esclavitud; van citar arguments de segregacionista similar en els Estats Units que van soler negres i blancs separats. Quan les dones eren encara negat per unir en el proceedings, abolicionistes William Lloyd Garrison, Charles Lenox Remond, Nathaniel Peabody Rogers, i Henry Stanton, tot elegit per seure silenciosament amb les dones.

Un argument contra la participació femenina, comunament estés al dinovè segle era la percepció que les dones no estaven fisiològicament constituïdes per assumir responsabilitats masculines. Durant la World Anti-Slavery Convention (Convenció mundial contra l'Esclavitud), l'abolicionista Thomas Wentworth Higginson va argumentar en contra d'això, declarant:

No veig com qualsevol dona pot evitar indignar-se quan, per primer cop, obre els ulls al fet que és realment un vilipendi, no pas una veneració, que s'hagi mantingut durant tan de temps el seu sexe en una posición desigual de drets a nivell legal, polític i educatiu...[Una dona necessita drets iguals] no perquè sigui la millor meitat de l'home, però perquè és la seva altra meitat. Els necessita, no com un àngel, però com una fracció de la humanitat.

El sociòleg americà Michael Kimmel va categoritzar les respostes al feminisme dels homes americans a principis del segle XX en tres categories: pro-feminista, masculinista, i antifeminista. Els homes pro-feministes, creient que canvis també benieficien als homes, generalment van donar la benvinguda a l'augment de dones en la participació de l'esfera pública, i als canvis en la divisió del treball domèstic; per contra, els anti-feministes es van oposar al sufragi i la participació de les dones en en la vida pública,donant suport un model familiar tradicional i patriarcal. Finalment, el moviment masculinista es va caracteritzar per grups d'homes, que es van desenvolupar com a reacció indirecta a la percebut femininizació de l'homenia o la virilitat.