Usuària:Albaricoque 89/Declaración de Seneca Falls

Vegeu també: Convención de Seneca Falls

Capitoli. Monument a Lucretia Mott, Elizabeth Cady Stanton i Susan B. Anthony

La Declaració de Seneca Falls, també coneguda com la Declaració de Sentiments i Resolucions de Seneca Falls, és el document resultant de la reunió celebrada el 19 i 20 de juliol de 1848 signat per seixanta-vuit dones i trenta-dos homes de diversos moviments i associacions polítiques de tarannà liberal i propers als cercles abolicionistes. Aquestes reunions van ser liderades per Elizabeth Cady Stanton i Lucretia Mott per estudiar les condicions i drets socials, civils i religiosos de la dona.

Va ser Elizabeth Cady Stanton qui es va encarregar de redactar la declaració de principis i les resolucions que finalment es van aprovar. En la seva redacció va adoptar la forma de la Declaració d'Independència (EUA, 1776) cosa que va fer que aconseguís carregar-la amb una poderosa força de convicció i de significat històric.

La declaració es va enfrontar a les restriccions polítiques: no poder votar, presentar-se a eleccions, ocupar càrrecs públics, afiliar-se a organitzacions polítiques o assistir a reunions polítiques. Anava també contra les restriccions econòmiques com la prohibició de tenir propietats, ja que els béns eren transferits al marit, o la prohibició de dedicar-se al comerç, tenir negocis propis o obrir comptes corrents i s'expressava en contra de la negació de drets civils o jurídics per a les dones.

Consta de dotze decisions i inclou dos grans apartats: les exigències per aconseguir la ciutadania civil per a les dones, i els principis, que han de modificar les costums i la moral. Onze de les decisions van ser aprovades per unanimitat i la número dotze, la que fa referència al vot, per una petita majoria.

Està considerada com el text fundacional del feminisme com a moviment social. Va ser una de les expressions col·lectives del feminisme contemporani a diferència dels textos anteriors com la Declaració dels Drets de la Dona i de la Ciutadana (1791) d'Olimpia de Gouges o Vindicación dels drets de la dona (1792) de Mary Wollstonecraft.

Traducció del text de la Declaració

Declaració de sentiments

Quan, en el decurs dels esdeveniments humans, esdevé necessari per a una part de la humanitat el fet d’assumir una posició diferent a la que fins aleshores ha ocupat, emperò una posició legitimada per les lleis naturals i de la natura divina, el merescut respecte a les opinions del gènere humà exigeix que es declarin les causes que impel·leixen a prendre aquest camí.

Defensem aquestes veritats com a evidents: que tots els homes i dones són creats iguals, que estan dotats pel Creador de certs drets inalienables, entre els quals es troben la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat; que per a garantir aquests drets són instituïts els governs, el poder just dels quals deriva del consentiment dels governats. Sempre que una forma de govern atempti contra aquestes finalitats, tindran dret aquells que ho pateixen a negar-li la seva lleialtat i a reclamar la formació d’un nou govern, els fonaments del qual s’assenten sobre aquests principis i els poders del qual s’organitzen de la manera com els semblarà més adequada per a la seva seguretat i felicitat.

La prudència aconsella, certament, que els governs establerts durant llarg temps no siguin enderrocats per causes lleus i eventuals; d’acord amb això, l'experiència ens demostra que la humanitat està més disposada a sofrir, mentre el mal sigui tolerable, que no pas a assumir el propi dret a abolir les formes a les quals està avesada. No obstant això, quan una llarga cadena d’abusos i usurpacions, perseguint invariablement el mateix objectiu, evidencien la intenció de sotmetre aquestes persones al despotisme absolut, és el seu deure deslliurar-se d’aquest govern i proveir-se de noves garanties per a la seva futura seguretat. Aquest ha estat el pacient sofriment de les dones sota aquest govern i aquesta és ara la necessitat que les obliga a exigir la igualtat a què tenen dret.

La història de la humanitat és la història de les repetides vexacions i usurpacions per part de l’home contra la dona, amb l’objectiu directe d’establir una tirania absoluta contra ella. Per tal de provar això, exposarem els fets a un món confiat.

• L’home mai no li ha permès exercir el seu dret inalienable al vot.
  
• L’ha obligat a acatar unes lleis, en l’elaboració de les quals ella no ha tingut veu.
  
• Li ha negat drets que es concedeixen als homes més ignorants i degradats, tant si són nadius com si són estrangers.
  
• Havent-la privat del primer dret de qualsevol ciutadà, el del sufragi, i doncs deixant-la sense representació a les assemblees legislatives, l’ha oprimit des de tots els fronts.
  
• En cas d’estar casada, l’ha deixat civilment morta a efectes legals.
  
• L’ha desposseït de qualsevol dret de propietat, fins i tot sobre el salari que ella mateixa guanya.
  
• L’ha convertit, moralment parlant, en un ésser irresponsable, atès que pot cometre molts crims impunement, sempre que aquests siguin comesos en presència del seu marit.
  
• En el contracte matrimonial, és obligada a prometre obediència al marit, per la qual cosa aquest esdevé, a tots els efectes, el seu amo, atès que la llei li dona potestat per a privar-la de la seva llibertat i per a administrar-li càstigs.
  
• Ha disposat les lleis del divorci entorn allò que han de ser els propis motius del divorci; en cas de separació, per exemple, a qui s’ha de concedir la custòdia dels fills; tot això sense tenir en compte la felicitat de la dona, donat que la llei s’empara, en tots els casos, en la falsa suposició de la supremacia de l’home, deixant tot el poder a les seves mans.
  
• Després de despullar-la de tots els drets com a dona casada, en cas de ser soltera i posseir béns, l’ha gravat amb impostos destinats a mantenir un govern que únicament la reconeix quan els seus béns poden ser-li profitosos.
  
• Ha monopolitzat quasi tots els llocs de treball rendibles i en aquells als quals se li permet l’accés, la dona no rep més que una escassa remuneració.
  
• Li ha tancat tots els camins que menen a la riquesa i la distinció, camins que l’home considera més honorables per a ell mateix. La dona no és admesa com a professora de teologia, medicina o dret.
  
• Li ha negat qualsevol facilitat per a l’obtenció d’una educació completa, tancant-li l’accés a totes les universitats.
  
• Permet la seva presència a l’Església i a l’Estat, ara bé, sempre en una posició subordinada, recorrent a l’autoritat apostòlica que l’exclou del sacerdoci i, llevat d’algunes excepcions, de qualsevol participació pública en els assumptes de l’Església.
  
• Mitjançant un codi moral diferenciat per a homes i dones, ha creat un fals sentiment públic, segons el qual, els mateixos delictes morals que exclouen la dona de la societat, no solament es toleren en l’home, sinó que es consideren d’escassa importància en el seu cas. 
  
• Ha usurpat la prerrogativa del mateix Jehovà reclamant com a propi el dret a assignar a la dona un àmbit d’acció, quan aquest dret pertany a la seva consciència i al seu Déu.
  
• Ha tractat de destruir per tots els mitjans la confiança de les dones en les seves pròpies forces, reduint la seva autoestima i predisposant-la a portar una vida dependent i miserable.
  

Ara, a la vista de la total privació de drets civils de la meitat de la població d’aquest país, de la seva degradació social i religiosa –davant les injustes lleis anteriorment mencionades– i perquè les dones se senten agreujades, oprimides i fraudulentament privades dels seus drets més sagrats, insistim que se’ls han de reconèixer, immediatament, tots els drets i privilegis que els pertanyen com a ciutadans dels Estats Units.

En emprendre la gran tasca que tenim davant nostre, preveiem no pocs malentesos, tergiversacions i burles; tanmateix, farem ús de tots els mitjans al nostre abast per tal d’aconseguir el nostre objectiu. Contractarem representants, farem circular pamflets, elevarem peticions a les legislatures estatals i de la Unió, així com ens esforçarem per a posar la trona i la premsa del nostre costat. Esperem que aquesta Convenció sigui continuada per altres convencions que arribin a tots els racons del país.

Resolucions

Considerant que s’accepta com el gran precepte de la natura, «que l’home ha de perseguir la seva pròpia felicitat veritable i substancial», Blackstone remarca als seus Commentaries, que aquesta llei de la natura, coetània amb la humanitat i dictada per Déu mateix, és per descomptat superior en obligació a cap altra. És vinculant arreu del món, a tots els països i en tot moment; cap llei humana no té validesa si la contradiu i aquelles que són vàlides deriven tota la seva força, validesa i autoritat, mediatament o immediata, d’aquest precepte original; en conseqüència:

DECIDIM: Que totes les lleis que entrin en conflicte, de qualsevol manera, amb la veritable i substancial felicitat de la dona, són contràries al gran precepte de la natura i no tenen cap validesa, atès que aquest precepte és «superior en obligació a cap altre».

DECIDIM: Que totes les lleis que impedeixen a la dona ocupar en la societat el lloc que la seva consciència li dicta, o que la situen en una posició inferior a la de l’home, són contràries al gran precepte de la natura i, per tant, manquen de qualsevol força o autoritat.

DECIDIM: Que la dona és igual a l’home –d’acord amb la intenció del Creador– i que el bé de la raça humana exigeix que sigui reconeguda com a tal.

DECIDIM: Que les dones d’aquest país han de ser instruïdes en les lleis vigents, que no poden continuar fent pública la seva degradació, declarant-se satisfetes amb la seva ignorància, asserint que tenen tots els drets que desitgen.

DECIDIM: Que, atès que l’home proclama la seva superioritat intel·lectual, alhora que reconeix la superioritat moral de la dona, té el deure preeminent d’encoratjar-la perquè parla i predica en totes les reunions religioses.

DECIDIM: Que la mateixa proporció de virtut, delicadesa i refinament en la conducta que s’exigeix a la dona en un estat social, cal exigir-la a l’home, així com qualsevol transgressió ha de ser jutjada amb igual severitat tant en el cas de l’home com en el cas de la dona.

DECIDIM: Que l’acusació de mancança de delicadesa i decència que sovint s’atribueix a la dona quan aquesta es manifesta públicament, emana amb mala intenció d’aquells que amb la seva assistència n’encoratgen l’aparició als escenaris, concerts o circs.

DECIDIM: Que la dona ha estat satisfeta durant massa temps dins uns límits determinats, que els costums corruptes i una aplicació tergiversada de les Escriptures han assenyalat per a ella, de manera que ja és hora que ocupi una esfera més àmplia que li ha estat assignada pel Creador.

DECIDIM: Que és el deure de les dones d’aquest país garantir per a elles mateixes el seu sagrat dret al vot.

DECIDIM: Que la igualtat dels drets humans deriva necessàriament del fet que tota la raça humana és idèntica pel que fa a capacitats i responsabilitats.

DECIDIM: Que l’èxit ràpid de la nostra causa depèn del zel i els incansables esforços, tant d’homes com de dones, per enderrocar el monopoli de la trona i per garantir a la dona una participació equitativa en els diferents oficis, professions i negocis.

DECIDIM, en conseqüència, que havent estat investides pel Creador amb les mateixes aptituds i el mateix sentit de la responsabilitat per a exercir-les, queda demostrat que la dona, a l’igual que l’home, té el dret i el deure de promoure tota causa justa per tots els mitjans justos; sobretot respecte als grans temes de la moral i la religió, on resulta evident el seu dret a participar juntament amb el seu germà, en la docència d’aquests temes, tant en públic com en privat, per escrit o de paraula, a través de qualsevol mitjà adequat al seu abast; en tota assemblea que calgui celebrar; i atès que aquesta és una veritat evident, derivada dels principis de la natura humana divinament implantats, qualsevol costum o autoritat, moderna o amb sanció arcaica d’antiguitat, que s’oposi a ella, ha de ser considerada com una falsedat evident, contrària als interessos de la humanitat.

Signants de la declaració

Noms de les dones i els homes signataris:

• Lucretia Mott
• Harriet Cady Eaton - germana d'Elizabeth Cady Stanton
• Margaret Pryor (1785-1874) - Reformista quàquera
• Elizabeth Cady Stanton
• Eunice Newton Foote
• Mary Ann M'Clintock (1800-1884) - Reformista quàquera germana de Margaret Pryor
• Margaret Schooley
• Martha C. Wright (1806–75) - Reformista quàquera, germana de Lucretia Mott
• Jane C. Hunt (1812-1889)
• Amy Post
• Catherine F. Stebbins
• Mary Ann Frink
• Lydia Hunt Mount - vídua quàquera acomodada
• Delia Matthews
• Catharine C. Paine
• Elizabeth W. M'Clintock - filla de Mary Ann M'Clintock
• Malvina Seymour
• Phebe Mosher
• Catherine Shaw
• Deborah Scott
• Sarah Hallowell
• Mary M'Clintock - filla de Mary Ann M'Clintock
• Mary Gilbert
• Sophrone Taylor
• Cynthia Davis
• Hannah Plant
• Lucy Jones
• Sarah Whitney
• Mary H. Hallowell
• Elizabeth Conklin
• Sally Pitcher
• Mary Conklin
• Susan Quinn
• Mary S. Mirror
• Phebe King
• Julia Ann Drake
• Charlotte Woodward (c.1830-1921) - l'única signant que va viure per veure l'esmena 19 encara que la malaltia aparentment li va impedir votar.
• Martha Underhill - el seu nebot també va signar
• Eunice Barker
• Sarah R. Woods
• Lydia Gild
• Sarah Hoffman
• Elizabeth Leslie
• Martha Ridley
• Rachel D. Bonnel (1827-)
• Betsey Tewksbury
• Rhoda Palmer (1816-1919) - l'única dona que va aconseguir votar legalment en 1918 quan es va aprovar a Nova York el sufragi femení.
• Margaret Jenkins
• Cynthia Fuller
• Mary Martin
• P.A. Culvert
• Susan R. Doty
• Rebecca Race (1808-1895) -
• Sarah A. Mosher
• Mary I. Vail - filla de Lydia Mount
• Lucy Spalding
• Lavinia Latham (1781-1859)
• Sarah Smith
• Eliza Martin
• Maria I. Wilbur
• Elizabeth D. Smith
• Caroline Barker
• Ann Porter
• Experience Gibbs
• Antoinette I. Segur
• Hannah J. Latham - filla de Lavinia Latham
• Sarah Sisson

Els homes que van signar a favor del moviment:

• Richard P. Hunt (1796-1856) - marit de Jane C. Hunt, germà de Lydia Mount i Hannah Plant, també signataris
• Samuel D. Tillman
• Justin Williams
• Elisha Foote
• Frederick Douglass
• Henry W. Seymour
• Henry Seymour
• David Salding
• William G. Barker
• Elias J. Doty
• John Jones
• William S. Dell (1801-1865) - oncle de Rachel Dell Bonnel, signatari
• James Mott (1788-1868) - marit de Lucretia Mott
• William Burroughs
• Robert Smalldridge
• Jacob Matthews
• Charles L. Hoskins
• Thomas M'Clintock - marit de Mary Ann M'Clintock
• Saron Phillips
• Jacob Chamberlain (1802-1878) - Metodista Episcopal i més tard membre de la Càmera de Representants d'EUA.
• Jonathan Metcalf
• Nathan J. Milliken
• S.I. Woodworth
• Edward F. Underhill (1830-1898) - la seva tia va ser Martha Barker Underhill, també signatària
• George W. Pryor - fill de Margaret Pryor que també va signar
• Joel Búnquer
• Isaac Van Tassel
• Thomas Dell (1828-1850) - fill de William S. Dell i primer de Rachel Dell Bonnel, tots dos signataris.
• I.W. Capron
• Stephen Shear
• Henry Hatley
• Azaliah Schooley

Bibliografia utilitzada

• Valcárcel, Amelia (2008). {{{títol}}}. Cátedra. ISBN 9788437625188.  Càtedra. p. 83.    |fechaacceso= |url= ()
• Nash, Mary (2004 - 2012). Dones al món. Història, reptes i moviments. Aliança Editorial. p. 85. [1]. Alianza Editorial. ISBN 9788420609164.   Consultat el 16 d'agost de 2016. 

Enllaços externs

• Wikisource. Declaration of Sentiments
• Text complet traduït del Manifest de Seneca Falls