Usuària:Carlinss2/proves

Jean-Claude Passeron

Jean-Claude Passeron (Niça 26 de novembre de 1930) és un sociòleg i epistemòleg francès. En l'actualitat és director d'estudis honorífic a l'Escola d'Estudis Superiors en Ciències Socials i resideix a Marsella, on forma part d'una unitat pluridisciplinària (antic SHADYC, avui Centri Norbert Elias).

Biografia

Nascut a Niça en 1930, Jean-Claude Passeron estudia filosofia a l'Escola Normal Superior en els anys 50. Allí seguirà amb interès les classes del jove Michel Foucault, entre altres, i coquetejarà lleument amb la psicologia abans d'obtenir l'agregació i orientar-se definitivament cap a la sociologia. En els anys 60 fa classes en un institut durant un temps, abans de convertir-se en assistent de Raymond Aron en la Sorbona. Treballa llavors amb Pierre Bordieu , publicant amb ell dues obres que es convertiran en clàssics indiscutibles de la sociologia de l'educació: Els Hereus, en 1964, i La Reproducció, en 1970. Juntament amb Jean-Claude Chamboredon, publiquen també en aquests anys L'ofici de sociòleg, obra de referència de metodologia i epistemologia de les ciències socials.

En paral·lel amb aquests treballs, dirigeix el departament de sociologia de la Universitat de Nantes, abans de formar part, en 1968, de l'equip fundador del Centri Universitaire Expérimental de Vincennes (avui:Université Paris VIII, Vincennes Saint-Denis) juntament amb Robert Castel i Michel Foucault, entre altres. A principis dels anys 80, no obstant això, abandona aquesta universitat per a formar part de l'Escola d'Estudis Superiors en Ciències Socials com a director d'estudis. Serà a partir de llavors quan participi en la creació d'un centre vinculat a aquesta institució a Marsella, amb l'objectiu de desenvolupar un ensenyament interdisciplinari que conjumini sociologia, història i antropologia (d'acord amb la seva concepció weberiana de la sociologia com a ciència històrica i plural), reservant un lloc a l'aprenentatge de les pràctiques i tècniques de recerca (d'acord amb la seva concepció de la sociologia com a "sociologia de recerca" (sociologie d'enquête).

A més de la seva coneguda col·laboració amb Bourdieu, del qual es distancia a principis dels anys 70,​ fa diversos treballs amb altres sociòlegs, com Jean-Claude Chamboredon, Robert Castel, Claude Grignon, Michel Grumbach i François de Singly. En particular, Passeron desenvoluparà diverses recerques en l'àmbit de la sociologia de la cultura i de l'art (sobre la lectura, la recepció de les obres d'art, etc.), publicant, entre altres, treballs com a L'Œilà la page, Els Artistes, Essai de morphologiesociale, Le Temps donné aux tableaux (no traduïts a l'espanyol).

En 1991, publica Le Raisonnementsociologique, una obra de gran impacte que culmina una llarga trajectòria de reflexió epistemològica sobre les ciències socials, els seus esquemes (schèmes), el seu vocabulari, les seves formes de "demostració" i prova, els seus argumentaris, etc. Trencant amb algunes de les tesis de l'ofici de sociòleg, aquesta obra, d'inspiració marcadament weberiana i anti-popperiana, recupera el dualisme entre les ciències socials i les ciències naturals, afirmant que les ciències socials són ciències històriques i que, per tant, no comparteixen el mateix règim de debò que les ciències naturals, no són ciències falsables en el sentit de Karl Popper. Les ciències socials es caracteritzen, segons ell, per una pluralitat de teories en competència irreductible a un únic paradigma dominant, que configuren diferents marcs conceptuals d'interpretació. Això no significa, no obstant això, que hagi de renegar-se del rigor i l'exigència de referència empírica. El raonament sociològic no pot ser, per tant, més que un raonament mixt, compost en un necessari anar i venir entre el relat històric i el raonament experimental.

Capital cultural

Atribuïm el concepte capital cultural a Pierre Bourdieu, qui el va definir com l'acumulació de cultura pròpia d'una classe, que heretada o adquirida mitjançant la socialització, té major pes en el mercat simbòlic cultural, entre més alta és la classe social del seu portador. El terme va ser emprat per primera vegada en el llibre "La Reproducció", de Pierre Bordieu i Jean-Claude Passeron, publicat en 1973. El concepte també és controvertit  i serveix per a molts propòsits de factors analítics. Es tracta d'un tema molt discutit que s'utilitza en diferents vies de recerca empírica, ja que pot abastar molts àmbits sociològics.

Tipus

En el capítol Les Formes de Capital del llibre Poder, Dret i Classes Socials' (1983), Bourdieu parla de tres principals formes de capital:

• Capital econòmic: és tenir cert control sobre recursos econòmics. Aquest tipus de capital és convertible en diners, i és una font essencial del poder polític i l'hegemonia.
• Capital social: són recursos regularment intangibles basats en pertinença a grups, relacions, xarxes d'influència i col·laboració. Bourdieu descriu el capital social com "un capital d'obligacions i relacions socials”.
• Capital cultural són les formes de coneixement, educació, habilitats, i avantatges que té una persona i que li donen un estatus més alt dins de la societat. En principi, són els pares els qui proveeixen al nen de cert capital cultural, transmetent-li actituds i coneixement necessaris per a desenvolupar-se en el sistema educatiu actual. És el que diferència a una societat d'unes altres, en ella es troben les característiques que comparteixen els membres d'aquesta societat, tradicions, formes de govern, diferents religions, etc.

Més endavant, Bourdieu afegeix a la llista el capital simbòlic, que consisteix en una sèrie de propietats intangibles inherents al subjecte que únicament poden existir en mesura que siguin reconegudes pels altres. Aquest només es pot aconseguir, reunint després de l'adquisició dels altres capitals. És el prestigi acumulat o poder adquirit per mitjà del reconeixement dels agents del camp.

La combinació entre els diferents tipus de capital és el que caracteritza l'estructura o composició. Totes ells són transformables en altres tipus de capital.

Formes

Bourdieu divideix el capital cultural en tres formes: el capital cultural incorporat, l'objectivat i l'institucionalitzat. Bourdieu fa una distinció entre aquests tres subtipus:

• El capital cultural incorporat es refereix a la facultat de l'ésser humà de conrear-se. La interiorització del capital cultural i la seva possessió és el que dóna a llum al habitus d'una persona. No obstant això, la transmissió del capital no ocorre instantàniament sinó gradualment i al llarg del temps.
• Una forma objectivada són els béns culturals (llibres, quadres, discos...). Per a apropiar-se d'un bé cultural, és necessari ser portador del habitus cultural.
• Una forma institucionalitzada que es refereix a ser reconegut per les institucions polítiques per mitjà d'elements com els títols escolars. Un títol escolar s'avalua sota un mercat, el dels títols escolars. El seu valor és relatiu i depèn de la seva posició en el si de l'escala relativa dels títols escolars. És el valor d'un títol que permet beneficiar-se, per exemple, sota el mercat de treball o sota el mercat dels productes de béns culturals. Aquest tipus de capital s'aconsegueix per mitjà d'inversió de temps i diners, per la qual cosa Bourdieu es refereix a aquest capital com un valor que pot ser intercanviat per diners.

La reproducció social i l'escola

La reproducció social és un terme sociològic definit per diferents autors. No obstant en el llibre de La reproducció (Pierre Bourdieu, Jean-Claude Passeron, 1979) s'entén com la contínua transmissió de coneixements, pautes culturals i formes estructurals del sistema d'ensenyament. Aquest, va produir un abans i un després en la pedagogia i en la educació, ja que es definia a l'escola com una institució reproductora, i no emancipadora, la qual posseeix unes funciones ideològiques amb certs interessos socials.

L'escola funciona a través d'una arbitrarietat cultural,  té l'objectiu d'inculcar, transmetre i conservar la cultura dominant, per aquest motiu l'educació intenta reproduir l'estructura social i les seves relacions de classes a més de mancar de llibertat al tenir unes ideologies emmarcades degut a la cultura imperant de la societat, a més aquesta arbitrarietat s'aprèn mitjançant l'habitus (concepte que es refereix a com els individus aprenen a comportar-se dins d'un camp). Per tant, es pot dir que l'escola entesa per l'autor és una institució partícip de la violència simbòlica.

En aquest organisme es reprodueixen diferents rols

• Professor: Té una funció inculcadora, és la persona encarregada de transmetre la cultura.
• Alumne: Persona responsable del seu procés d'aprenentatge que assumeix un paper participatiu i col·laboratiu en aquest a partir d'algunes activitats.

El treball pedagògic es precisa en dues parts, una és la inculcació i l'altra és el temps que es porta a terme el treball d'inculcació, mesura la seva efectivitat pel nivell que s'aconsegueix crear la reproducció que està responsabilitzada, és a dir, un habitus com producte de la inculcació, que a través d'ell, s'interioritza i sigui transferible entre ells.

• El treball pedagògic primari: es dóna en l'educació familiar.
• El treball pedagògic secundari: es dóna en l'educació en les institucions. És dependent del primari, és a dir, com més gran hagi estat el primari, el treball pedagògic secundari, és menor. Així els individus que provenen de les classes dominants tindran més facilitat per assimilar els coneixements legitimats pel seu propi grup social.

Passeron i Bordieu van analitzar el sistema d'ensenyament una entitat institucional que imposa mitjançant l'autoritat pedagògica a través de les accions del treball pedagògic. El sistema d'ensenyament està produït per dos factors:

• La rutina de la cultura escolar.
• Producció dels agents, encarregats de la transmissió del missatge escolar.

Per Passeron, l'educació , és l'agent fonamental de reproducció i de l'estructura de les relacions de poder i de les relacions simbòliques entre les classes, posa èmfasi en la importància del capital cultural heretat en la família com a clau de l'èxit a l'escola. Afirma que les escoles són part de l'univers de les institucions simbòliques que reprodueixen les relacions existents de poder, a través de la reproducció de la cultura de les classes dominants en les edats contemporànies.

Bordieu i Passeron afirmen que els professors estan sempre atents al llenguatge que utilitzen els seus alumnes, ja que en la mesura que tinguem més coneixements i sapiguem utilitzar-los, podrem ascendir de classe social i tenir èxit per tal d'arribar a una reflexió i produir un canvi social.

L'acció pedagògica

Pierre Bourdieu explica que l'acció pedagògica és un tipus de violència simbòlica, ja que limita a l'individu en el seu procés de desenvolupament cognitiu i social. També el limita en la seva naturalitat per reproduir fets o valor que això disminueix la possibilitat de construir i aprendre d'acord al seu ritme, necessitat i desenvolupament d'aprenentatge. A més, aquest alumne està condicionat a tenir un aprenentatge a base de normes, conceptes i valors que estan estipulats per la família, la societat i l'escola.

Obres principals

• (amb Pierre Bourdieu) Els Hereus. Els estudiants i la cultura, Segle XXI, 2008 (1964). La construcció de poder i els mecanismes de dominació en l'àmbit de la cultura són l'eix d'aquesta obra. I ho fan emprant una metodologia en la qual convergeixen la indagació empírica amb la crítica política i social en un enllaç de proporcions justes. A través d'estadístiques i estudis de camp, Pierre Bourdieu i Jean-Claude Passeron demostren aquí que les institucions escolars, lluny de consolidar els principis democràtics i formular possibilitats igualitàries, actuen atorgant títols i reconeixement als que pertanyen a sectors socioculturals i econòmics privilegiats. Així, posen en funcionament l'exclusió de les classes més desfavorides o el seu estancament en certes disciplines a partir de la restricció d'elecció. En aquest sentit, el sistema educatiu reprodueix i reforça les desigualtats socials d'origen, a les que concep com a dons naturals irreversibles
• (amb Pierre Bourdieu i Jean-Claude Chamboredon), L'ofici de sociòleg, Segle XXI, 2002 (1968). Un dels llibres més ambiciosos i polèmics de tots els que s'han escrit en els darrers anys sobre el sistema escolar. Aparentment constitueix una síntesi teòrica, que articula de manera sistemàtica els resultats obtinguts en una sèrie d'estudis empírics, desenvolupats al llarg de més de deu anys. Aquests estudis, fruit d'un treball d'equip, han explorat dues dimensions complementàries: el funcionament del sistema escolar i les actituds de les diferents classes socials amb relació a la cultura.
• (amb Pierre Bourdieu) La Reproducció. Elements per a una teoria del sistema d'ensenyament, Popular, 2001 (1970). Tracta sobre la sobre el sistema escolar, que aparentment constitueix una síntesi teòrica, que articula de manera sistemàtica els resultats obtinguts en una sèrie d'estudis empírics, desenvolupats al llarg de més de deu anys. Aquests estudis, fruit d'un treball d'equip, han explorat dues dimensions complementàries: el funcionament del sistema escolar i les actituds de les diferents classes socials amb relació a la cultura.
• (amb Claude Grignon) El culte i el popular. Miserabilisme i populisme en sociologia i en literatura, La Piqueta, 1992 (1989). Les figures oposades de miserabilisme i de populisme són comuns en una sèrie d'empreses, de la literatura a la política i a les ciències socials; permeten identificar les operacions de la descripció, des de la producció de la il·lusió novel·lesca fins a la interpretació sociològica. La seva eficàcia obstinada suggereix que intentar pensar el Un altre com radicalment altre o com utòpicament Mateix és, com pretén l'expressió popular "du Pareil au meme".
• El raonament sociològic. L'espai comparatiu de les proves històriques, Segle XXI, 2011 (1991). Apel·la si la sociologia és una ciència i al cas de ser-ho la sociologia no pot respondre a aquestes qüestions recolzant-se exclusivament en si mateixa. La comparació entre configuracions històriques, sempre singulars, que és el fonament del raonament sociològic i garanteix la pertinència descriptiva dels conceptes tipològics utilitzats en totes les ciències socials. Jean-Claude Passeron mostra que «l'espai lògic» en el qual la sociologia articula els seus constatacions empíriques i les seves argumentacions resta sempre, fins i tot quan recorre a mètodes quantitatius o a la formalització, com un espai de comparació entre proves històriques.

Vegeu també

• "De El oficio del sociólogo a El razonamiento sociológico", entrevista a Jean-Claude Passeron por Denis Baranger, en la Revista mexicana de sociología, nº 2, 2004.
• Conferencia de Passeron sobre El razonamiento sociológico, en Canal-U, 2000 (vídeo en francés).
• Entrevista a Jean-Claude Passeron en la revista francesa Tracés, diciembre de 2003 (en francés).
• Entrevista con Jean-Claude Passeron sobre El oficio de sociólogo para France Culture, noviembre de 2008 (en francés).