Usuària:Laurelau/proves

L'expressió de gènere és la manera mitjançant la qual una persona manifesta el seu gènere a través de diferents característiques externes com la manera de parlar, la roba, els gestos, etc. Sol classificar-se en expressió de gènere femenina, masculina o andrògina i està estretament vinculada als estereotips de gènere. Encara que són categories que estan molt relacionades, l'expressió de gènere és independent del sexe biològic, la identitat de gènere o l'orientació sexual.

Construcció social del gènere i les seves expressions

El gènere és una característica a la qual se li atorga molt valor en relacionar-se amb la resta d'individus i s'empra com a eina per a classificar i estructurar la vida social. És una peça tan important per a les relacions socials que resulta molt difícil —o gairebé impossible— pensar a les persones en abstracte. El nostre comportament és diferent en funció de si es té davant a una dona o a un home i per això el gènere és un dels primers trets que es pretenen conèixer d'una persona i així poder activar, de forma naturalitzada i inconscient, l'aparell cultural de gènere, materialitzat en les normes i els estereotips de gènere. Un exemple paradigmàtic de l'anteriorment exposat el constitueix l'afany per saber el sexe d'una criatura fins i tot abans del seu naixement. Mitjançant la roba, les arracades, els accessoris com les diademes, etc. — característiques que formen l'expressió de gènere— es busca que els altres llegeixin al bebè com a nena o nen. L'experiment psicològic denominat “La ment en bolquers”— en el qual vesteixen un mateix bebè amb roba rosa i s'observa com es relaciona un grup d'adults amb la criatura per a més tard repetir el procés, però aquesta vegada amb roba blava— és un bon exemple del tracte diferenciat que s'exerceix segons el gènere.3​ Així doncs, l'expressió de gènere— el comportament, la vestimenta, els gustos, etc. — és el primer conjunt de característiques que la societat percep d'un individu. Aquests trets es concreten en el cos que, en paraules de l'antropòleg i sociòleg David Le Breton, aquest es podria definir com una “matèria simbòlica”, una “construcció social i cultural”.4​ El cos, seguint la proposta del Grup de recerca Cos i Textualitat de la Universitat Autònoma de Barcelona, és un text que, com qualsevol altra mena de constructe cultural, ha de ser interpretat: és “una cosa construïda, cultural, mediat, transformable”, “un àmbit de re/escriptura dels discursos culturals”, ja que “els produeix i reprodueix”