Usuària:Menasanch/proves/Enriqueta Ferrús i Ribes

• 
  Peu1
• 
  Peu2

Enriqueta Ferrús i Ribes

Enriqueta Ferrús i Ribes (Vinebre 1868- Tortosa 1922). Llibretera i impressora catalanista ebrenca.

Enriqueta Ferrús i Ribes (Vinebre (10/10/1868)- Tortosa (25/11/1922). Membre de la Renaixença, llibretera, impressora, i escriptora ebrenca.

Dades Vitals

La segona filla del mestre d'escola de Xerta, Pere Ferrús i Ribes (Ascó 1837-Tortosa 1897) i de Maria Antònia Ribes i Magrià (Tortosa 1842-1914), va passar la major part de la seua infància al poble de Xerta juntament amb les seues tres germanes (Maria Cinta, Teresa i Irene). Allí va entrar en contacte amb una figura cabdal de la Renaixença a Les Terres de l'Ebre: Anton Añón i Cortiella.

Més tard, la família Ferrús i Ribes es traslladarà a viure a Tortosa i estiuejarà a la veïna població de l'Ampolla on coneixerà al seu futur marit Francesc Mestre i Noè.

El 27 de desembre de 1889, als 23 anys, Enriqueta Ferrús i Ribes es casà amb Francesc Mestre i Noè en la Catedral de Tortosa. La partida de casament dipositada en el tomo 50, foli 127, diu així: 

"Divendres, dia vint-i-set de desembre de mil vuit-cents vuitanta-nou. En la Santa Església Catedral de Tortosa, província de Tarragona; jo el baix firmant, Regent de la mateixa, previ el disposat pel Sant concili Tridentí i amb arreglo a disposicions legals vigents, esposà per paraules de present a Francesc Mestre, fadrí, de vint-i-tres anys d’edat, fill del consorts, Mariano Mestre i Carme Noé. Amb Enriqueta Ferrús, fadrina, de vint-i-un anys d’edat, filla legítima dels consorts, Pere Ferrús   Maria Ribes, tots d’esta ciutat. Foren testimonis Julio Nicolau i Gonzalo Jover. Viuen al carrer de la Llotja"

Als capítols matrimonials de Francesc i Enriqueta firmats en 28 de novembre de 1889, els pares d’ell l’imposen que continue amb el negoci dels ferros i que visquen tots junts a la casa de la Llotja núm. 1, dalt mateix de la botiga de llauneria del seu pare i que se n’encarreguen de cuidar-los adequadament. Així també creuen assegurada la continuïtat del seu negoci, amb Joan encarregant-se dels tallers situats a la placeta de la Barana de l’Ebre, i Francesc de la botiga, per lo qual, al mateix moment, davant notari, firmen uns poders a favor de Francesc amb els quals li atorguen la potestat de vendre, comprar i fer tot el que calgui per tirar el negoci endavant:

“[…]Los padres del contrayente,[…] D. Francisco Mestre y Noé[…] hacen donación al mismo de la cantidad de cinco mil pesetas, que interesará por dicha suma desde el día que tome estado en la tienda de hojalatería que los donadores tienen establecida […] en los pactos y condiciones siguientes:

1º Que el contrayente D. Francisco Mestre, su futura esposa, y familia que tuvieren, hayan de vivir y habitar en la casa y compañía de los donadores formando todos una sola familia, dando estos a dichos venideros consortes de comer y beber, calzar y vestir y todo lo demás a la vida necesario, así en sanidad como en enfermedad pero trabajando unos y otros en lo que puedan a utilidad y aumento de la casa.

2º Que […] prometen entregar a su hijo, la cantidad de mil pesetas por cada un año que éste y su esposa habiten en la casa y compañía de aquellos formando una sola familia.”

A Enriqueta, en un primer moment, no li queda més remei que acceptar la situació. Però ella, una dona instruïda i amb una exquisida cultura, de seguida treballarà intensament per a aconseguir una sortida a la seua situació, tot i que la família del seu marit vol que continuen amb el negoci familiar de ferreteria i llauneria situat als baixos del mateix carrer de la Llotja.

És molt important un paràgraf dels capítols matrimonials que aclareix la relació que hi haurà entre la futura parella. Este matrimoni  està basat en el respecte mutu i amb la separació de bens, del benefici del qual ne seran propietaris els dos, a parts iguals, ja que els notaris tortosins, contemplen el dret tortosí regulat en Les Costums de la Insigne Ciutat de Tortosa, el qual reconeix molts més drets per a les dones tortosines dels que en la mateixa època es donaven a la resta del país, amb el Codi Civil Català.

Enriqueta serà la primera filla del matrimoni Ferrús i Ribes que contraurà matrimoni. Més tard la seguiran Cinta i Teresina. Irene, la més menuda de les quatre, va nàixer amb algun tipus de deformitat congènita, degut a que els seus pares eren cosins germans per part dels Ribes (consanguinitat de tercer grau) i es va quedar soltera. El seu pare, en el testament, beneficiarà a Irene degut a la seua deformitat. Les seues germanes grans sempre en tindran cura a la mort dels seus pares.

Les famílies Mestre, Ferrús, Centelles i Gimenez pertanyen a la petita burgesia tortosina i els seus descendents se solen trobar en festes i trobades informals on es produeixen prometatges entre els jòvens. Al 1890 Ramón Centelles i Oliveres es casa amb Mª Cinta Ferrús i Ribes, i sis anys després, a l’enviudar, es casa amb Carmeta Mestre i Noè. Una altra germana Ferrús, Teresina, es casarà amb un Gimenez, Artur. Les relacions comercials enforteixen encara més estos vincles.

“Quinto: […]D. Francisco Mestre y Noé y Dª Enriqueta Ferrús y Ribes, que se asocian y hermanan a todas las compras y mejoras, logros aumentos y ganancias, que con su industria y trabajo hagan y adquieran […]con facultad de disponer cada uno de la parte que le tocare a su libre voluntad.”

Pere Ferrús i Ribes, que des de 1889 ja s’ha jubilat de mestre de primària i viu a Tortosa, compra a partir de 1884 diverses parcel·les, construint-hi edificis que després vendrà, obtenint quantiosos beneficis.  Finalment, al juliol de 1889 es basteix una planta baixa amb tres pisos, ubicat sobre el xamfrà dels carrers de l’Estació, actual Cervantes i el carrer de Campomanes, avui República Argentina, núm. 24. L’edifici modernista és projectat per l’arquitecte municipal de la ciutat de Tortosa, Joan Abril i Guanyabens (1852-1939). Al tercer pis d'este edifici naixerà el primer i únic fill del matrimoni entre Francesc Mestre i Noè i Enriqueta Ferrús i Ribes, Ernest, el 19 de maig de 1891.

---

Llibretera i impressora

A principis de novembre de 1891 el matrimoni Mestre-Ferrús adquireix la Librería Religiosa, Científica y Literaria, una de les més antigues d’Europa i la més antiga de Catalunya, de la qual ja se’n tenien  noticies en 1760, encara que és probable que ja existís abans.

El jove matrimoni abandona definitivament el domicili del carrer de la Llotja, on porten el negoci de ferreteria amb els pares de Francesc, Mariano Mestre i Sans i Carme Noè i Enclusa, per anar a viure a dalt mateix de la llibreria.

Dita llibreria està situada al carrer de la Rosa, n. 8 i 11, el més important de la ciutat de Tortosa. Abans era regentada pel Sr. Prades des de feia 15 anys. Anteriorment, la tipografia-llibreria havia estat propietat d’Oliveres i Tió. En esta impremta situada a la dècada dels 60 del segle XIX a l’entresol de la Plaça Nova, n. 10, editaven nombrosos periòdics locals com El País o El Correo del Ebro.

Ramon Centelles i Oliveres, fill de Josepa Oliveres, antiga propietària de la tipografia tortosina, es casarà el 1890 amb una de les germanes de l’esposa de Mestre i Noè, Maria Cinta Ferrús i Ribes. De ben segur que en la venda de la llibreria el 1891 esta circumstància hi va tindre molt a vore. A més, los Oliveres també tenien una impremta-llibreria a Barcelona, i havien sigut amics i editors del seu oncle Jaume Tió i Noè. És probable que durant els anys que Mestre i Noè va viure a Barcelona, on anava sovint a preguntar coses del seu oncle al Sr. Joan Oliveres, es gestés la idea d’adquirir la impremta-llibreria de Tortosa, però la unió dels Ferrús amb els Oliveres va acabar de conformar-la.

Això provoca un cert distanciament de Francesc amb els seus pares, que li havien donat plens poders notarials per a que continués amb el negoci de quincalleria, portant la botiga que tenien al carrer de la Llotja n. 1.

La seua muller, Enriqueta Ferrús i Ribes li donarà ple suport ja que, dona instruïda i filla de mestre d’escola, veu l’oportunitat de poder treballar fora de casa en un àmbit que coneix prou bé.

També serà Enriqueta la que portarà la impremta que està lligada a la llibreria i la que investigarà fórmules magistrals de diverses tintes, que després comercialitzarà amb la marca Jibia. La tinta color sèpia coneguda amb lo nom de Jibia era la utilitzada pels escriptors de la Renaixença. Esta tinta la extreien d’un mol·lusc (la jibia) i dóna el color sèpia tan característic. Ella és la que escriu i viatja per a entrevistar-se amb diversos químics internacionals, la que practica fórmules al laboratori, i la que, finalment, en lloc de fer receptes de cuina, s’apunta receptes de com fer la tinta, amb mesures ben precises i detallades, escrivint un curiós receptari amb diverses tintes creades per ella mateixa.

En 1906 es comença a comercialitzar la tinta amb la marca Jibia. Gràcies als beneficis de la seua venda, l’agost fan obres de millora a la llibreria a càrrec de Vicent Benet i Emili Fumadó. També Enriqueta, dona emprenedora, s’associarà amb Ricard Climent per a comercialitzar un reconstituent de salut Hipofosfitos.

El volum de faena s’ha incrementat exponencialment; Francesc viatja molt i la que està sempre treballant allí és Enriqueta, que no dóna a l’abast. Així, en 1909, arriben a un acord amb els treballadors que els ajuden des de fa anys, els germans Viladrich (Fermín i Claudio), als quals els lloguen la llibreria en un primer moment i poc a poc els l’acaben venent a terminis. Encara estaran un anys portant la llibreria i aprofitant els seus aparadors per a promulgar certàmens literaris i jocs florals, entre altres, però el gruix de la faena el portaran els germans Viladrich.

Finalment, a la mort d’Enriqueta el 1922, la llibreria passa definitivament als germans Viladrich.

Feminisme ebrenc

Enriqueta era una fidel seguidora de l’incipient corrent feminista català que es donava entre les dones de l’alta i mitjana burgesia catalana i, com moltes d’elles, estava relacionada amb llaços familiars amb personatges de gran relleu dins del catalanisme polític. Hem trobat entre els seus llibres de capçalera, l’estudi feminista Orientacions per a la dona catalana, per Dolors Monserdà de Macià, primer llibre del feminisme catalanista que va veure la llum al 1909

Ella, que havia rebut una excel·lent formació cultural, ja que era filla del mestre d’escola a Xerta, Pere Ferrús i Ribes, i una intensa doctrina catalanista, a través de l’amic de la família Anton Añón, es troba que ningú l’havia informat que mai podria utilitzar-la, ja que l’única funció que s’esperava d’ella era la criança dels fills i les tasques domèstiques, per a les quals no estava gens preparada. La idea de les feministes, com Enriqueta, era que podien combinar les qüestions domèstiques i tindre possibilitats de treballar fora de casa per sentir-se realitzades. El dret a rebre una educació com la d’un home, llegint als clàssics i als romàntics, tindre el mateix dret que el home en la justícia i més llibertat a l’hora de vestir i viure, per a Enriqueta eren qüestions cabdals.

També inculcarà esta manera de pensar al seu marit, el qual en nombrosos articles defensa la igualtat de sexes i el dret de les dones a l’educació i al treball fora de casa.

En l’època d’Enriqueta era del tot estranya l’aparició de la dona dins de l’àmbit literari. Al costat de la mofa pública, sovint es topaven amb el recel familiar, que no veia esta vocació un futur raonable en la filla casadora. Inclús, com explica Mestre i Noè, es privava les filles de saber llegir i escriure per evitar que a l’edat de les galanies amoroses se poguessen cartejar amb cap galant al qui els pares no haguessen donat els seu consentiment. Així eren comptades les dones que sabessen estampar la seua firma, com se pot comprovar en diversos documents notarials que hem tingut l’oportunitat de consultar. Gràcies al suport de Francesc, Enriqueta també podrà cultivar esta vessant de la seua vida, i es transformarà en la gran col·laboradora dels escrits del seu marit, ajudant-lo a redactar-los, canviant el seu estil i animant-lo a produir obra de marcat accent catalanista. Tot i que la seua obra no és molt prolífica, Enriqueta es subscriurà a la revista feminista Feminal de la Il·lustració catalana, al setmanari feminista Or i grana de Solidaritat Catalana i produirà alguns articles en català que es publicaran en premsa local baix la firma, “E de M”. Un exemple el tenim en l’article escrit en català al Restaurador titulat De festes.

---