Vés al contingut

Usuari:Éadwine Herendil/Teoria geocèntrica

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Il·lustració de la Bíblia de Luter de 1545 on es mostra un univers geocèntric.

Astronomia islàmica i geocèntrica

[modifica]
Article principal: Astronomia Àrab

Els astrònoms islàmics varen acceptar el sistema geocèntric que presentava Ptolemeu, però en el segle x es van començar a distribuir i publicar textos on es posava en dubte el sistema que va proposar en Ptolemeu (Shukūk).[1][2] Diversos científics, savis i erudits musulmans van qüestionar la immobilitat de la Terra i el seu paper com a centre de l'univers.[3][4][5] Alguns astrònoms musulmans van creure que la Terra girava al voltant del seu eix, com Abu Sa'aneu al-Sijzi (circa 1020).[6] Segons Al-Biruni, Sijzi va inventar un astrolabi anomenat al-zūraqī basat en una creença sostinguda pels savis de l'època «que el moviment que veiem és degut al moviment de la Terra i no al del cel».[7] La prevalença d'aquest punt de vista és confirmada per una referència del segle xiii  que diu:

« Segons els geòmetres (muhandisīn), la Terra està en constant moviment circular, i el que pareix ser el moviment dels cels és en realitat degut al moviment de la Terra i no al de les estrelles.[8] »

A inicis del segle xi , Alhacén va redactar una crítica contundent del model de Ptolemeu en Dubtes sobre Ptolemeu (c. 1028), s'ha arribat a la conclusió entre alguns historiadors i científics que criticava la idea del geocentrisme com a tal, encara que molts d'altres consideren que el que critica són els detalls e inconsistències del model però no el seu geocentrisme.

Al segle xii , Azarquiel es va separar de la idea grega dels moviments circulars uniformes al hipotetitzar que el planeta Mercuri es movia en una òrbita el·líptica, mentre que Alpetragio va proposar un model planetari que abandonava els mecanismes d'equants, epicicles i deferents, encara que això va donar lloc a un sistema que era matemàticament menys precís.[9][10][11][12] Alpetragio també va declarar al model ptolemaic com a un model imaginari que era precís a l'hora de predir les posicions dels astres però no pas les posicions reals o les físiques. El seu sistema alternatiu es va estendre per la major part d'Europa durant el segle xiii .[13]

Fakhr al-Din al-Razi (1149-1209), en tractar la seva concepció de la física i el món físic en el seu llibre Matalib, va negar la noció aristotèlica i Avicenna de la posició de la terra com a centre de l'univers, va argumentar que hi ha «milers de mons (alfa alfi 'awalim) més enllà d'aquest món, de manera que cadascun d'aquests mons pugui ser més gran i més enorme que aquest món, així com tenir el mateix del qual aquest món té». I va citar el versicle alcorànic «Tota lloança pertany a Déu, Senyor dels Mons», resaltar com enfatitza el terme «Mons» i no nomes «Mon»[5]

La «revolució Maraghe» es refereix al moviment astronòmic i a la crítica de l'escola Maraghe en contra de l'astronomia ptolemaica. L'escola de Maraghe va ser un moviment astronòmic que començar en l'observatori de Maraghe (actual iran) i es va propagar fins a arribar a la mesquita de Damasc i a l'observatori de Samarcanda. d'igual manera que els seus predecessors andalusins, els astrònoms de Maraghe van intentar resoldre el problema de l'equant i van produir configuracions alternatives al model ptolemaic sense abandonar les arrels del geocentrisme. Van ser més exitosos que els seus predecessors andalusins en la producció de configuracions no ptolemaiques que eliminessin els equants i epicicles, varen ser més exactes que el sistema ptolemaic en la predicció numèrica de les posicions astrològiques i estaven més acords amb les observacions empíriques. Els més importants astrònoms de Maraghe van incloure a Mo'ayyeduddin Urdi (d. 1266), Nasir al-Din al-Tusi (1201-1274), Qutb al-Din al-Shirazi (1236-1311), Ibn al-Shatir (1304–1375), Ali Qushji (c. 1474), Al-Biryandi (cap a 1525) i Shams al-Din al-Khafri (1550).[14]

Ibn al-Shatir, un astronom de Damasc (1304-1375) que va treballar en la Mesquita dels Omeies, va escriure un llibre anomenat Kitab Nihayat al-Sul fi Tashih al-Usul (Una recerca final sobre la correcció de la teoria planetària) sobre una teoria que està basada en gran part per al sistema ptolemaic conegut en aquell moment. En el seu llibre Ibn al-Shatir, un astrònom àrab del segle xiv, E. S. Kennedy va escriure: «El que més interessa, no obstant, és que la teoria lunar de Ibn al-Shatir, amb l'excepció de les diferències intranscendents en els paràmetres, és la mateixa que va proposar Copèrnic (1473-1543)». El descobriment que els models de Ibn al-Shatir són matemàticament als mateixos als que Copèrnic va proposar suggereix la possible transmissió d'aquests coneixements des del món àrab fins a Europa.[15] En els observatoris de Samarcanda i Maraghe, la rotació del planeta Terra va ser objecte de discussió per Al-Tusi i Ali Qushji (1403); les proves i argumentacions que es van emplear en aquells observatoris musulmans són semblants als que utilitzava en Copèrnic per defensar el moviment heliocèntric de la Terra.[3][4]

Malgrat això, l'escola de Maraghe mai va poder produir el canvi de paradigma del geocentrisme clàssic a l'heliocentrisme.[16] La influència de l'escola Maraghe en Copèrnic continua sent objecte de debat, ja que no hi ha proves documentals que la demostrin. La possibilitat que Copèrnic desenvolupés de manera independent l'acobli Tusi queda oberta, pel fet que cap investigador ha demostrat que conegués el treball de Tusi o el de l'escola Maraghe.[16][17] [[Categoria:Història de l'astronomia]] [[Categoria:Articles amb referències puntuals demanades]]

  1. ↑ A. I. Sabra, "Configuring the Universe: Aporetic, Problem Solving, and Kinematic Modeling as Themes of Arabic Astronomy," Perspectives on Science 6.3 (1998): 288–330, at pp. 317–18:
    « Todos los astrónomos islámicos de Thabit ibn Qurra en el siglo IX a Ibn al-Shatir en el siglo XIV, y todos los filósofos naturales de al-Kindi a Averroes y posteriores, se sabe que han aceptado ... la imagen griega del mundo como consistente de dos esferas de las cuales una, la esfera celeste ... envuelve concéntricamente la otra. »
  2. ↑ Hoskin, Michael. The Cambridge Concise History of Astronomy. Cambridge University Press, 18 de marzo de 1999, p. 60. ISBN 9780521576000. 
  3. ↑ 3,0 3,1 Ragep, F. Jamil «Tusi and Copernicus: The Earth's motion in context». Science in Context. Cambridge University Press, 14, 1-2, 2001, pàg. 145–163. DOI: 10.1017/s0269889701000060.
  4. ↑ 4,0 4,1 Ragep, F. Jamil «Freeing astronomy from philosophy: An aspect of Islamic influence on science». Osiris, 16, Science in Theistic Contexts: Cognitive Dimensions, 2001, pàg. 49–64, 66–71. DOI: 10.1086/649338.
  5. ↑ 5,0 5,1 Setia, Adi «Fakhr Al-Din Al-Razi on physics and the nature of the physical world: A preliminary survey». Islam & Science, 2, 2004.
  6. ↑ Bausani, Alessandro «Cosmology and Religion in Islam». Scientia/Rivista di Scienza, 108, 67, 1973, pàg. 762.
  7. ↑ Nasr, Seyyed Hossein. An Introduction to Islamic Cosmological Doctrines. SUNY Press, 1 de enero de 1993, p. 135. ISBN 9781438414195. 
  8. ↑ Religion, Learning and Science in the 'Abbasid Period. Cambridge University Press. 
  9. ↑ Rufus, W. C. «The influence of Islamic astronomy in Europe and the far east». Falta indicar la publicació, 47, 5, 5-1939, pàg. 233–8. Bibcode: 1939PA.....47..233R.
  10. ↑ Hartner, Willy «The Mercury horoscope of Marcantonio Michiel of Venice». Vistas in Astronomy, 1, 1955, pàg. 118–22. Bibcode: 1955VA......1...84H. DOI: 10.1016/0083-6656(55)90016-7.
  11. ↑ Goldstein, Bernard R. «Theory and observation in medieval astronomy». Isis, 63, 1, 1972, pàg. 41. DOI: 10.1086/350839.
  12. ↑ «Ptolemaic Astronomy, Islamic Planetary Theory, and Copernicus's Debt to the Maragha School». A: Science and Its Times. Thomson Gale, 2006. 
  13. ↑ Samsó, Julio. «Al-Bitruji Al-Ishbili, Abu Ishaq». A: Charles Scribner's Sons. Dictionary of Scientific Biography, 1970–80. ISBN 0-684-10114-9. 
  14. ↑ Dallal, Ahmad. «Science, Medicine and Technology». A: Esposito. The Oxford History of Islam. New York: Oxford University Press, 1999, p. 171. 
  15. ↑ Guessoum, N. «Copernicus and Ibn Al-Shatir: Does the Copernican revolution have Islamic roots?». The Observatory, 128, 6-2008, pàg. 231–9. Bibcode: 2008Obs...128..231G.
  16. ↑ 16,0 16,1 Huff, Toby E. The Rise of Early Modern Science: Islam, China and the West. Cambridge University Press, 2003, p. 58. ISBN 9780521529945. 
  17. ↑ Kirmani, M. Zaki; Singh. Encyclopaedia of Islamic Science and Scientists: A-H. Global Vision, 2005. ISBN 9788182200586. 
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Usuari:Éadwine_Herendil/Teoria_geocèntrica&oldid=34101706»