Usuari:Albafumazt/proves

La pintura de lletrats (xinès simplificat: 文人画; xinès tradicional: 文人畫; hanyu pinyin: wénrénhuà) és l'estil de pintura més antiga que es coneix de la Xina, pintura la qual es troba dins la Escola del Sud.

Tot i que és una pintura natural i original de la Xina, posteriorment adopta al Japó una nova forma, la qual s'anomenarà Bunjin-ga o Nanga.

La pintura de lletrats s'estabilitza al final de la dinastia Yuan (1280-1368), moment el qual troba la forma clàssica amb el lletrat artista Dong Qichang (1555-1636).

Els artistes lletrats s'identifiquen amb els pintors erudits aficionats xinesos de la dinastia Yuan, Ming i Qing (que comprenen dels segles XIV i XIX).

Dos dels pioners d'aquest estil de pintura foren Gion Nankai (1677-1751) i Yanagisawa Kien (1706-1758). Ambdós varen ser funcionaris del govern de la província de Kii i de la província de Yamato. Juntament amb aquests dos pioners de la pintura de lletrats s'ha de nombrar un tercer personatge, Sakaki Hyakusen (1679-1752) el tercer i alhora el més dotat artísticament, el qual va treballar a Kyoto.
El paper de la dona en aquella època era secundari. Les dones, indiferentment de la classe social la qual formessin part, podien estudiar pintura i treballar als tallers familiars, tot i que el reconeixement anava pel marit i no per elles. En canvi, en la pintura de lletrats, es donava la benvinguda a qualsevol dona, i se li atorgava el mèrit personal que es mereixia. Un exemple fou Gyokuran (1727-1784), esposa de Taiga, la qual fou reconeguda com a poetessa i pintora d'orquídies.

Cap a l'any 1830 el nombre de dones dins la pintura i l'alt estatus que estaven assolint a Kyoto va permetre que se'ls hi fes un llista de cent-seixanta pintores, identificades amb "Quién es quién en Kyoto (Heian jinbutsu sbi)" fet el qual va permetre que es reconegués el seu esforç i treball, reconeixement el qual no va parar de augmentar des del segle XIX fins a l'actualitat.

Escola del Sud

Escola del Sud. Durant el regnat de la dinastia Tang (618-907) s'inicià la divisió de la pintura xinesa en dues grans escoles; septentrional i meridional, però tot i que els crítics del país insisteixen en la diversitat dels dos grups, en realitat poca diferència presenten per als ulls europeus.

Wang Wei, fou el gran mestre de la Escola del Sud, primer paisatgista romàntic, en ordre cronològic (699-759), també destacaren més tard, Dŏng Yuán (900-962) i Dong Qichang (1555-1636).

L'estil d'aquesta Escola del Sud fou adquirit al segle XV pel pintor coreà Joseon Kang Hui.ann (1419-1464), el qual en estar lliure de la tutoria estatal, agafa l'estil que li semblava més adient per als seus dibuixos.

Els pintors lletrats van formar part de la Escola del Sud ja que van rebutjar les restriccions formals de la Escola del Nord, ja que volien tenir la seva pròpia llibertat de expressió.

Característiques principals dels pintors lletrats

La pràctica de la pintura de lletrats implicava una consciència especial cap al poder de la imaginació individual i un despreniment d'allò mundà. Amb aquesta pintura el que van fer va ser desafiar els principis pragmàtics confucians que estaven adoptats i regulats pel govern. Van viure a les muntanyes o a entorns rurals, allunyats de la civilització, endinsant-se en la naturalesa i la seva bellesa ja que es volien allunyar completament de les preocupacions mundanes.

Treballaven a partir de la tinta negra i les seves obres presentaven un enfocament més impressionista a partir de pinzellades expressives, quelcom que els diferenciava de la Escola del Nord.

La pintura dels pintors lletrats normalment és de gènere shan shui (山水 o "aigua de la muntanya"). Acompanyen la seva pintura amb inscripcions cal·ligràfiques, és per això que molts dels pintors lletrats també eren poemes, i d'aquesta manera introduïen la poesia dins la seva obra pictòrica.