El Anunciador Catalán

Naixement

El Anunciador Catalán fou un diari publicat a Barcelona a finals del segle XIX, més concretament, el 31 de gener del 1878.

Aquest diari fou una publicació diària escrita en castellà en el qual s’incloïen les notícies més recents de l’època, diferents avisos que podien aparèixer i els anuncis que afegien per fer propaganda. Fou editat a la impremta anomenada Llop i Santpere, situada a la capital catalana, Barcelona.

La reconeixença actualment d’aquest diari és escassa. La gran majoria de fonts faciliten informació del diari que posteriorment el va substituir (La Publicidad). Tot i així, a l’època, no passà desapercebut.

Història

Premsa catalana des dels orígens fins a finals del segle XIX (realitzat per Jaume Guillamet):

La història de la premsa catalana des dels orígens (segle XVIII) fins a les acaballes del segle XIX va tenir una repercussió de gran importància i va significar un abans i un després en el periodisme de la premsa catalana. La llengua en fou una, ja que cal destacar, que des dels seus orígens, la llengua catalana havia tingut una presència marginal, sent el castellà, la llengua vehicular.

Segons el llibre de l'autor figuerenc Jaume Guillamet (Figueres, 1950), titulat Història del Periodisme: Notícies, Periodistes i Mitjans de Comunicació, ens explica que els orígens de la premsa catalana anaven a remolc de la premsa espanyola de Madrid, amb reimpressions de la Gazeta i d'alguns periòdics literaris, així com la inspiració directa del Diario de Barcelona amb el Diario de Madrid. Però a partir de la guerra de la Independència (Guerra del Francès), la diferenciació entre les dues premses (catalana i espanyola) va anar en augment. Això es degué el fet que Barcelona fou dominada durant sis anys (1808-1814) per les tropes napoleòniques i que el seu diari fos editat sota control ocupant. Tot i això, Catalunya no fou una porta fàcil pels francesos, i la Junta Superior del Principat juntament amb l'exèrcit espanyol intentaren mantenir una corona de ciutats mitjanes davant l'ocupació de Barcelona i Girona amb l'edició d'una gaseta catalana, diversos diaris de les ciutats (Diario de Lérida, Diario de Manresa, Diario de Tarragona, entre d'altres), i nombrosos periòdics, oposats a la premsa editada pels francesos, amb un total de 42 publicacions repartides en 14 poblacions (davant de les 300 publicacions espanyoles i una vintena de franceses repartides per a tota Espanya). La guerra produeix un desenvolupament diferent de la premsa a Catalunya, amb un ampli desplegament territorial en el qual les juntes locals descobreixen la utilitat de la premsa com a instrument de defensa i de propaganda i s'enfronten durant 6 anys, no solament com a exèrcits sinó també dos sistemes periodístics.

Aquest esclat de premsa i de periodisme polític durant la guerra va desaparèixer el 1814 i es va tornar a la situació anterior del 1808, que, des de 1792, només es publicava a Catalunya el Diario de Barcelona reaparegut de la mà d'un nou editor, Antoni Brusi. Aquest diari esdevingué de tal importància per la continuïtat i el predomini en terres catalanes (obtenint 700 exemplars l'any 1838 i posteriorment, a mitjans del segle XIX, de la mà de Mañé obtingué 10.000 exemplars). Mañé va superar els anys difícils del Sexenni Democràtic i del fracàs de la I República, li sorgí una competència en àmbits de premsa: el diari republicà La Impremta, nom que havia pres de El Telégrafo (Ferran Patxot), creat el 1858 i que el 1879 prendria el nom definitiu de El Diluvio. El Telégrafo i a Madrid amb Las Novedades i La Correspondencia de España, va posar fi a l'hegemonia del diari de la família Brusi.

Aparegueren més premses republicanes a finals del segle XIX, n'és exemple: El Republicano (creat el 1842, però no fou autoritzat fins al 1868), El Diluvio propietat de la família Lasarte, El Anunciador Catalán i La Publicidad (diari substituïdor de El Anunciador Catalán) l'any 1878, entre d'altres.

A finals del segle XIX (data del naixement de El Anunciador Catalán), la premsa catalana va marcar un abans i un després, amb quatre trets històrics distintius: L'estabilitat dels diaris d'empresa, el pluralisme exhaustiu dels diaris polítics, la importància creixent de les publicacions en llengua catalana i l'estructura territorial d'un mercat propi servit pels periòdics d'interès general de Barcelona i publicacions locals i comarcals.

Edicions

El diari es va posar a la venda en seixanta dues ocasions des de la seu inici fins a la seva suspensió (s'especula que fossin fins a 74 ocasions ja que del 15 al 26 de juny no s’han trobat exemplars); repartides en els mesos de gener, febrer, març, abril i juny del 1878.

La numeració fou la següent:

Comença el 31 de gener 1878, amb el no. 1.
Suspesa l’1 abril 1878, amb el no. 61.
Reprèn el 8 juny 1878, amb el no. 62.
Suspesa del 9 a 13 juny de 1878.
Reprèn el 15 juny 1878.
Acaba el 26 juny 1878.

Final

L’1 d’abril del 1878, després de 2 mesos de la seva publicació, el diari fou suspès i el substituí el conegut diari titulat: La Publicidad. Posteriorment, l’1 de juny deixà de substituir-lo, per donar pas del 9 al 13 de juny a El Anunciador Universal i el 14 de juny per El Anunciador de Barcelona. 13 dies més tard, el diari La Publicidad tornà a ser el substituïdor, després que el governador civil Cástor Ibáñez de Aldecoa s’enfrontés a una vaga de consumidors de gas que va durar mesos i que creia que els diaris enverinaven l’ambient. Va suspendre el nou diari El Anunciador Catalán per publicar “una carta eminentemente política, para lo cual no estaba autorizado”.

L’any 1878 va ser un mal any per a la premsa, tot i així, el diari substituïdor La Publicidad, com El Anunciador Catalán, fou una publicació diària en castellà editada a Barcelona entre 1878 i 1922 que, en canviar de propietaris, passà a editar-se en català i va canviar el nom per La Publicitat.

Relació de directors i col·laboradors

Els directors i els col·laboradors també hi consten als diaris de La Publicidad, El Anunciador Universal i El Anunciador de Barcelona, en conseqüència del curt termini de publicació per part de El Anunciador Catalán.

DIRECTORS	Eduard Soler
COL·LABORADORS	Manuel Tello (director dels dilluns literaris el 1878), Lluís Garcia Corral, Josep Narcís Roca Farreras, Miguel Morayta (corresponsal a Madrid), Andrés Consuelo, Ramón Riu,Josep Mª Jordà, Santiago Valentí Camp, Alfredo Calderón, Josep Miró Folguera, Pere Miquel, Daniel Ortiz, Josep Mª Pascual, Salustiano Simó, Tomàs Caballé, Josep Yxart, Josep Reig Vinardell, Frederic Soler, José Echegaray, Vicente Blasco Ibáñez, Eduardo Marquina, Federico Urales, Miguel de Unamuno, Francesc Pujols, Juli Vallmitjana.

Annex

Bibliografia:

Jaume Guillamet. (2003). Història del Periodisme: Notícies, Periodistes i Mitjans de Comunicació (Universitat Autònoma de Barcelona ed.).

ARCA. (n.d.). Arxiu de Revistes Catalanes Antigues. Retrieved 12 17-25, 2020, from https://arca.bnc.cat/arcabib_pro/ca/consulta/registro.do?id=2332&formato=ficha&aplicar=Aplicar

Josep Maria Huertas. (1995). 200 anys de premsa diària a Catalunya.