Usuari:Alyebard/proves/Batalla de Berlín (aire)
ATENCIÓ: CANVIA EL NOM A Batalla de Berlín (Campanya de la RAF) QUAN LA PENGIS
 |
Aquesta és una pàgina de proves de Alyebard. Es troba en subpàgines de la mateixa pàgina d'usuari. Serveix per a fer proves o desar provisionalment pàgines que estan sent desenvolupades per l'usuari. No és un article enciclopèdic. També podeu crear la vostra pàgina de proves.
Vegeu Viquipèdia:Sobre les proves per a més informació, i altres subpàgines d'aquest usuari |
La Batalla de Berlín (Campanya de la RAF) va ser una campanya de bombardeig estratègic per part del Comandament de Bombarders de la RAF ( Bomber Command) juntament amb incursions en altres ciutats alemanyes per mantenir disperses les defenses alemanyes efectuades entre el novembre de 1943 i el març de 1944.
El mariscal Sir Arthur Harris, AOC-in-C (Comandant en Cap) del Bomber Command, creia que:
Podem arrasar Berlín de punta a punta si la USAAF entra amb nosaltres. Ens costarà entre 400 i 500 avions. A Alemanya li costarà la guerra. [1][2]
Harris esperava disposar al voltant de 800 bombarders pesats per cada incursió, equipats amb nous i sofisticats dispositius de navegació com el radar H2S. L’USAF, després d’haver perdut molts avions en atacs a Schweinfurt, no hi va participar. La Força Principal del Comandament de Bombarders va atacar Berlín setze vegades, però va fallar en el seu objectiu de causar una derrota decisiva a Alemanya. La Royal Air Force va perdre més de 7.000 tripulants i 1.047 bombarders, el 5,1% de les sortides realitzades; 1.682 avions van ser danyats o sinistres totals.[3] El 30 de març de 1944, el Bomber Command va atacar Nuremberg amb 795 avions, 94 dels quals van ser abatuts i 71 danyats.[4] El 1r Cos de Caça (I.Jagdkorps) de la Luftwaffe va registrar la pèrdua de 256 caces nocturns de novembre de 1943 a març de 1944.[5]
La Luftwaffe va prendre represàlies amb l'Operació Capricorn (Unternehmen Steinbock) contra Londres i altres ciutats britàniques de gener a maig de 1944. La Luftwaffe va aconseguir acumular 524 bombarders, però Steinbock va causar pocs danys per la pèrdua de 329 avions, una pèrdua percentual més gran, per raid i en conjunt, de les que va patir el Comandament dels Bombarders sobre Alemanya.[6]
Hi va haver molts altres atacs aeris a Berlín per part de la RAF, la Vuitena Força Aèria de l'USAAF i els bombarders soviètics. La RAF va rebre un honor de batalla pel bombardeig de Berlín per els avions del Comandament de Bombers entre 1940 i 1945.[7]
Antecedents
[modifica]Bomber Command
[modifica]El 1942 van començar a sorgir algunes respostes als problemes crònics de la navegació nocturna i la recerca d'objectius, però el nombre de bombarders disponibles s'havia estancat. El novembre de 1941 el Bomber Command tenia una mitjana diària de 506 bombarders disponibles i el gener de 1943 la mitjana era de 515. Per dur a terme els atacs dels mil bombarders de l'estiu de 1942, el Bomber Command va comptar amb tripulacions i avions de les unitats d'entrenament operacional, una situació totalment excepcional. La navegació havia estat ajudada per la introducció del Gee, però aquest dispositiu no tenia precisió per bombardejar a través de la foscor i el smog del Ruhr, mancava d'abast i des del 4 d'agost de 1942 els alemanys van començar a interferir el dispositiu.[8]
La Pathfinder Force (PFF), els esquadrons de marcadors/il·luminadors d'objectius, es va establir el 15 d'agost de 1942, però amb el Gee bloquejat i sense bombes indicadores d'objectiu per marcar el punt de mira de la resta dels bombarders (la Força Principal), la tasca de la PFF va variar d'ingrata a impossible. Malgrat els seus problemes, el Bomber Command havia estat capaç d'aconseguir uns resultats espectaculars, però aquests havien estat fets aïllats i deguts a circumstàncies favorables. La pèrdua de 1.404 avions i 2.724 danyats per la creixent quantitat i qualitat de les defenses nocturnes alemanyes, especialment els caces nocturns alemanys (Nachtjäger), s'havia convertit en una seriosa amenaça per a la viabilitat del Bomber Command i del bombardeig estratègic com a teoria de la guerra.[8]
El 1942 el Bomber Command havia creat 19 nous esquadrons però 13 havien estat transferits a altres comandaments. La quantitat d'avions amb prou feines havia augmentat, però s'havia aconseguit una gran millora en la qualitat. Els bombarders lleugers Bristol Blenheim i els bombarders mitjans Armstrong Whitworth Whitley havien estat retirats del servei a mitjans de 1942, seguits pel bombarder mitjà Handley Page Hampden al setembre. Les decepcions del Short Stirling i les primeres variants del Handley Page Halifax i el fiasco de l'Avro Manchester, retirat el juny de 1942, es van equilibrar amb l'Avro Lancaster, que va fer el seu debut operatiu al març i va demostrar la seva superioritat sobre tots els altres bombarders.[9] El re-equipament amb nous tipus d'aeronaus va provocar que una mitjana del 16,36% dels esquadrons del Comandament de Bombarders es retiressin de les operacions per convertir-los als nous avions el 1942, enfront del 3,3% el 1943. L'1 de gener de 1942 el Bomber Command tenia 48 esquadrons, 9 amb bombarders pesats, 34 amb bombarders mitjans i cinc amb bombarders lleugers (Blenheims). L'1 de gener de 1943 hi havia 49 esquadrons, 32 pesats, 11 mitjans i sis lleugers (De Havilland Mosquito). El comandament havia fet 30.508 sortides operatives el 1941 i va llançar 32.154 tones de bombes, el 1942 va fer 29.929 sortides i va llançar 46.231 tones.[8]
Gee (refer-lo)
[modifica]El Gee funcionava mitjançant senyals de ràdio transmeses des de tres estacions terrestres a Anglaterra, situades en línia , en una línia d'uns 320 km (200 milles) de llarg, que es mostrava en un tub de raigs catòdics al navegador i es col·locava en una carta Gee, donant una solució de la posició de l'avió a menys d'un minut. La precisió disminuïa amb la distància. La precisió variava de 0,5 a 5 milles (0,80 a 8,05 km) i Gee tenia un rang de 300 a 400 milles (480 a 640 km). El Gee va funcionar bé com a dispositiu d'homing, però les primeres esperances que fos prou precís per a un bombardeig a cegues no es van realitzar. Les tripulacions van apreciar el valor de l'aparell per a la navegació en el viatge de tornada, eliminant la por a volar cap als turons i altres obstacles. A l'agost de 1942, el 80% de la força dels bombarders estava equipat i el 100% el gener de 1943.[11]
La cobertura del Ruhr era coneguda com la cadena oriental i més tard es van afegir les cadenes del nord i del sud. Gee era generalment ineficaç a l'est del Ruhr i era fàcil d'enganxar, que va començar el 4 d'agost de 1942, des de quan només es podien obtenir solucions de Gee al mar del Nord i parts de França. La pèrdua de precisió amb la distància el va convertir en un millor dispositiu de cerca d'objectius per als incursors de la Luftwaffe sobre Gran Bretanya. Els senyals es van codificar per evitar l'ús alemany, però això va dificultar que els navegadors del Bomber Command obtinguessin correccions de Gee. Els dispositius anti-jamming van tenir una eficàcia de curta durada, ja que els alemanys els van superar ràpidament, però Gee Mk II era més fàcil d'utilitzar per als navegants.[11]
Oboe
[modifica]Target Indicator bomb
[modifica]H2S
[modifica]Defenses aèries alemanyes
[modifica]Himmelbett
[modifica]Batalla
[modifica]Referències
[modifica]- ↑ Brown, Louis. A radar history of World War II : technical and military imperatives. Bristol: Institute of Physics Pub, 1999. ISBN 0-585-25451-6.
- ↑ Grayling, A. C.. Among the dead cities : was the Allied bombing of civilians in WWII a necessity or a crime?. London: Bloomsbury, 2006. ISBN 0-7475-7671-8.
- ↑ Bishop, Patrick. Bomber boys : fighting back, 1940-1945. London: Harper Perennial, 2008. ISBN 978-0-00-719215-1.
- ↑ Hastings, Max (1979). Bomber Command. Dial Press/J. Wade. ISBN 978-0-8037-0154-0
- ↑ Hooton, E. R.. Eagle in flames : the fall of the Luftwaffe. London: Arms & Armour, 1997. ISBN 1-85409-343-6.
- ↑ Hinsley, F. H.. British intelligence in the Second World War. Abridged ed. London: H.M.S.O, 1993. ISBN 0-11-630956-3.
- ↑ «The Royal Air Force - History Section», 31-10-2006. [Consulta: 10 febrer 2023].
- ↑ 8,0 8,1 8,2 Webster, C. K.; Frankland, Noble (1961). Butler, J. R. M. (ed.). The Strategic Air Offensive Against Germany: 1939–1945. History of the Second World War, United Kingdom Military Series. Vol. II. London: HMSO. OCLC 163349860
- ↑ Lloyd, Ian. Rolls-Royce, the Merlin at war. London: Macmillan, 1978. ISBN 978-1-349-03908-1.