Vés al contingut

Usuari:Alzinous/penedès esperanto

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure



Durant la primera dècada del segle xx, l'esperantisme va ser protagonista d'alguns fets rellevants a la comarca del Penedès, els quals van tenir continuïtat en el temps i es van acabar consolidant amb la inauguració, l'any 1968, del germen d'allò que, sis anys més tard, seria el Museu d'Esperanto de Subirats.[1] Amb tot, es pot dir que el territori penedesenc ha esdevingut, des dels orígens del moviment esperantista, un nucli significatiu de l'esperantisme català i ho continua sent el dia d'avui.

L'any 1898, Francesc Pi i Margall, barceloni i expresident de la Primera República Espanyola, va publicar al semanari El Nuevo Régimen un article on defensava l'aprenentatge de l'esperanto.[2] Aquest article podria ser un dels primers documents que proven la presència temprana de l'esperanto a la península ibèrica. Ben bé a principis del segle XX, l'anomenada «llengua internacional» ja havia assolit una considerable popularitat entre la població catalana. L'esperanto va arribar a Catalunya des de diversos flancs: des d'Alacant i Valencia, però també des de diversos indrets de la Catalunya Nord, com ara, Ceret, Figueres o Perpinyà.[3][4]

El 1901, es van organitzar els primers cursos d'esperanto dins del territori català i el 1906, va veure la llum la primera gramàtica en català, sobre l'esperanto, publicada a Barcelona per l'escriptor Frederic Pujulà i Vallès: la Gramàtica Catalana de la Llengua Internacional Esperanto.[5][6] Ben aviat, l'esperanto va arrelar a Barcelona, així com a moltres altres poblacions, com ara, Manresa, Cardona o Sabadell,[2] ciutats de forta tradició obrera i pioneres pel que fa a la Revolució Industrial a Catalunya.[3]

Al Penedès, podem seguir la pista de qui va ser el primer esperantista català reconegut, el vilanoví Josep Vidal Llopart (1880 – 1905), un intel·lectual descendent d'una familia hisendada. Tot i haver nascut a Vilanova i la Geltrú, Vidal es va casar a Vilafranca del Penedès amb Maria Llopart Rovira, una noia del Pla del Penedès. El primer fill de la parella va rebre el sagrament de la confirmació, també, al Pla del Penedès.[7]

El 1905, la difusió de l'esperanto a Catalunya ja s'havia normalitzat i així, a les principals llibreries, ja era possible comprar gramatiques i diccionaris d'esperanto.[8] El 1908, va començar a editar-se a Vilafranca del Penedès el periòdic quinzenal La Voz del Obrero, l'objectiu del qual era fer difusió dels moviments socials i sindicals. Aquesta publicació estaba escrita en castellà, tot i que Incloïa algun article en català.[9] En el número 4 d'aquesta publicació, l'any 1908, el vendrellenc Amadeu Martorell, forner de professió, va publicar un article parlant de l'esperanto, relacionant aquesta llengua amb la pau, l'educació i el món obrer.[10] Aquell mateix any, Martorell, que vivia entre el Vendrell i Vilafranca, va col·laborar a crear el grup Vilafranka Esperantistaro, el primer president del qual va ser Aureli Robreño i Güell. El grup, però, va tenir poca activitat.[11]

Tot i així, l'any següent, Martorell, junt amb el seu amic Andreu Nin, també vendrellenc i esperantista —qui, amb el temps, arribaria a ser un destacat dirigent revolucionari i secretari polític del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM)—, van fundar un nou grup, al qual van anomenar Frateco (fraternitat) i un semanari, el Baix Penedès, que va ser l'eina de comunicació de les activitats del grup.[12] L'etnòleg i folklorista barceloní Joan Amades, va ser un altre dels esperantistes implicats en aquest projecte.[3] Frateco organitzava classes d'esperanto per a homes i dones, actes benèfics, vetllades culturals, concerts interpretats per músics locals, obres de teatre, etc. En gran manera, el grup representava la modernitat, el món intel·lectual i, molt particularment, una determinada filosofia de vida.[12]

Menció a part, mereix una altra fundadora del grup, la pintora vendrellenca Maria Julivert Aulés. Julivert no només va ser una extraordinària activista pel que fa a l'esperanto, sinó que també va promoure els ideals del feminisme i el pacifisme. Va defensar la igualtat entre homes i dones com a un dels valors de l'esperantisme, va secundar l'amor lliure o unió de fet i va criticar la guerra i les situacions d'injustícia que patien les dones. L'any 1913 va organitzar les primeres classes d'esperanto per a noies i va potenciar la presència de les dones dins el món associatiu.

És important, però, contextualitzar l'activisme de Julivert en una època determinada. la seva, una època en la qual la majoria de dones no tenien accés ni a l'educació ni a la cultura i moltes d'elles no sabien ni llegir ni escriure. A més, Julivert va despuntar com a conferenciant, articulista per a diferents publicacions i com a traductora de l'esperanto al català i del català a l'esperanto.[12] Una de les seves traduccions més celebrades és la del conegut text de Zamenhof Esenco kaj Estonteco de la ideo de Lingvo Internacia (Essència i futur de la idea d'una llengua internacional).[13]

Una altra figura rellevant de l'esperantisme penedesenc d'aquesta primera dècada va ser el vilafranquí Ricard Sans Compte, estretament vinculat a La Societat La Principal, de Vilafranca del Penedès, creada en 1904. Sans regentava un taller de bicicletes i va ser capaç d'aplegar i posar en contacte a molts esperantistes, entre d'altres, el farmacèutic Lluís Hernández Yzal, qui anys més tard a Sant Pau d’Ordal posaria en marxa el Museu de l'Esperanto. Durant el V Congrés Universal d’Esperanto, celebrat a Barcelona, Ricard Sans va tenir l'oportunitat de conèixer a Zamenhof, amb qui va fer una encaixada de mans.[11] Un dels organitzadors d'aquest congrés va ser Frederic Pujulà, que en aquelles dates va publicar una altra obra clau per l'esperantisme catalè: el primer diccionari català-esperanto.[14]

La Societat La Principal, de la qual s'ha fet esment, és una entitat vilafranquina fundada el 1904 per un grup de joves. Els seus objectius fundacionals eren el foment de l'educació en el lleure i en l'esport, i l'organització de balls i activitats socials i culturals. Els primers anys, la societat va organitzar activitats a sales tant emblemàtiques, com ara, el Teatre Tívoli, el Centre Agrícola o el Teatre Principal, sempre amb un espèrit obert, independent i anticlassista i defugint els criteris de pertinença social propis de les entitats d'esbarjo de l'època.[15] Des del 1921, el Teatre Casal de Vilafranca, construït en un solar a la Rambla de Nostra Senyora 35-37 que la mateixa entitat havia comprat, va pasar a ser la seu principal de l'associació. El 2020, la sala va celebrar els 100 anys d'activitat ininterrompuda.[16][17]

  - - -


1904. Menció del teatre del casal, del tívoli i de malatesta...

1909. V congrés barcelona

Un altre dels municipis on seguir la pista de l'esperantisme al Penedès és Sant Quintí de Mediona, situat al nord de la comarca, a la vall mitjana de la riera de Mediona. En aquesta població va viure, durant un temps, Joan Amades, a la casa núm. 3 del carrer del Salt,[18] el qual, com ja s'ha comentat, va colaborar amb el grup Frateco. A Sant Quintí, a més, vivia una altra figura molt reconeguda dins el moviment esperantista, el barceloní Jaume Grau Cases, descrit com una persona polièdrica en part per la seva militancia d'esquerres i esperantista, però també per les seves activitats, duia la comptabilitat i la correspondència de diverses empreses, traduia textos i també va dedicar part de la seva vida a la política. Grau vivia a la casa núm. 32 del carrer Ramon i Cajal.[18]

En els anys 20, Grau va publicar els seus primers textos originals, escrits en esperanto: obres didàctiques i poemes. El 1925, en col·laboració amb Joan Amades, va publicar La Kataluna Popolkanto, una col·lecció de cançons catalanes traduïdes a l'esperanto. També va traduir a l'esperanto obres literàries, com ara, les Proses Bàrbares de Prudenci Bertrana, publicada a Leipzig, Alemanya, l'any 1926. Entre els anys 1931 i 1939 va exercici com a secretari de l'Ajuntament de Sant Quintí de Mediona. Al llarg de la seva vida, a més, va ocupar diferents càrrecs en el moviment esperantista, alguns molt notables. Així, va ser president del grup esperantista Barcelona Stelo, secretari de la Federació Catalana d'Esperantistes (KEF), director de Kataluna Esperantisto, professor d'esperanto de l'Ateneu Enciclopèdic Popular i vice-president de l'Acadèmia d'Esperanto.[18]

Grau ha estat especialment reconegut més enllà del moviment esperantista per ser el redactor i impulsor de la Kataluna Antologio (Antologia Catalana), una obra en la qual es presentava una selecció de textos catalans traduïts a l'esperanto i que, posteriorment, va servir com a model per a altres antologies.[18] En ella hi van col·laborar moltes figures intel·lectuals de l'època, com per exemple, Sebastià Alberich, Joan Amades, Eduard Capdevila, Delfí Dalmau, Frederic Pujulà, Josep Rosselló, Marià Solà, Isidre Torrents o Josep Ventura, entre d'altres.[19]

- - -


- - -

Tots ells, sota l’aixopluc de la Societat La Principal, el Casal, crearen el 1959 la Secció d’Esperanto (el «Vilafranka Esperanto-grupo»), que s’encarregà d’organitzar, pràcticament simultàniament a la seva fundació com a grup, la III Concentració Provincial d’Esperantistes de la Província de Barcelona a Vilafranca de què hem parlat abans. Ho reconeix el mateix Ricard Sans al Diario de las Ferias de Mayo (núm. 5, 17/05/1959).[11]

sobre la Societat Principal[20] i el teatre del casal.[21]

- - -

Els anys següents, aprofitant l’embranzida, es dedicarien a difondre la llengua amb actes diversos (una exposició al vestíbul del Casal, cursos...) o a través del butlletí del Casal. Encara tindrien temps d’organitzar un altre acte prou sonat el 1961, com la cloenda del III Congrés d’Esperantistes Ferroviaris de Barcelona, també coincidint amb les Fires de Maig. Els 500 congressistes feren una visita a Tarragona i de tornada a Barcelona feren una parada a Vilafranca, on van visitar el Museu del Vi i «altres llocs destacats» i es va celebrar l’acte de clausura del congrés, amenitzat per «una actuación folklórica por grupos vilafranqueses» (La Vanguardia 11/05/1961).[11]

Pel taller de bicicletes del Sans hi passava el farmacèutic Lluís Hernández Yzal, al qual cap al 1962 va convèncer perquè s’interessés pel moviment esperantista, i ho va fer tant que el 1968 va inaugurar a Sant Pau d’Ordal, on vivia i treballava, el Museu de l’Esperanto, encara avui existent. Sans i Hernández van voltar plegats, des d’aleshores, per tots els congressos internacionals.[11]

Si bé no ho podem certificar, per totes les dades que hem recollit hem de creure, doncs, que en Sans, com a far del moviment esperantista vilatà, i la seva colla de la Secció d’Esperanto del Casal devien intercedir perquè Vilafranca tingués un carrer dedicat al doctor Zamenhof precisament en el centenari del seu naixement, el 1959.[11]

- - -

Referències

[modifica]
  1. ↑ «Espai Esperanto». Consorci de Promoció Turística del Penedès, 21-05-2013. [Consulta: 21 desembre 2021].
  2. ↑ 2,0 2,1 «Nia historio» (en esperanto). Associació Catalana d'Esperanto. [Consulta: 19 desembre 2021].
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 Bassa, David; Poblet, Francesc. «L'esperanto, la llengua del món». Sapiens. [Consulta: 20 desembre 2021].
  4. ↑ author., Margais, Xavier,. Breu història de lésperantisme als Països Catalans. ISBN 978-84-1303-157-6. 
  5. ↑ «'Paroli esperanton' no es cosa del pasado» (en castellà), 08-01-2018. [Consulta: 19 desembre 2021].
  6. ↑ «{4} LINGVISTIKO. Lingvo-scienco. Lingvoj (Esperanto).» (en esperanto), 29-06-2012. [Consulta: 19 desembre 2021].
  7. ↑ Inglada Roig, Joan. «Josep Vidal Roig (1880 – 1905). Primer esperantista de Catalunya». Biblioteca Museu de Balaguer, 01-10-2015. [Consulta: 22 desembre 2021].
  8. ↑ «Edición del viernes, 08 septiembre 1905, página 5 - Hemeroteca - Lavanguardia.es». [Consulta: 20 desembre 2021].
  9. ↑ «Diccionari de Sindicats, Sindicalistes i de la Història del Moviment Obrer de Catalunya. Relació de Periòdics fins el 1939.». [Consulta: 20 desembre 2021].
  10. ↑ Bracons, Eduard Masjuan. La ecología humana en el anarquismo ibérico: urbanismo "orgánico" o ecológico, neomalthusianismo y naturismo social (en castellà). Icaria Editorial, 2000. ISBN 978-84-7426-464-7. 
  11. ↑ 11,0 11,1 11,2 11,3 11,4 11,5 «Toponímia de Vilafranca del Penedès». [Consulta: 22 desembre 2021].
  12. ↑ 12,0 12,1 12,2 Alcón Vidal, Gisela. «Maria Julivert Aulés (El Vendrell, 1888-1968)». Kataluna Esperantisto, llengua internacional i drets lingüístics, [en línia], 2012, Núm. 359, https://raco.cat/index.php/KatalunaEsperantisto/article/view/269575 [Consulta: 22-12-2021].
  13. ↑ Ivan Širjaev; Ludoviko Kökény; Vilmos Bleier; Kálmán Kalocsay. Enciklopedio de Esperanto (en esperanto). Budapest: Literatura Mondo, 1933-1934. 
  14. ↑ Cortijo, Dani. «Ara fa 100 anys...». DIRECTA, 09-09-2009. [Consulta: 24 desembre 2021].
  15. ↑ «Un camí iniciat l'any 1904» (en castellà). Casal Societat La Principal, 2015. [Consulta: 8 gener 2022].
  16. ↑ «Teatre Casal - Societat La Principal | Ajuntament de Vilafranca del Penedès». [Consulta: 8 gener 2022].
  17. ↑ «Teatre Casal de Vilafranca :: Teatre Casal de Vilafranca del Penedès». [Consulta: 8 gener 2022].
  18. ↑ 18,0 18,1 18,2 18,3 Mata i Quintana, M. Àngels «AUME GRAU CASAS (Barcelona 1896- València 1950) - Secretari de l’Ajuntament de Sant Quintí (1931-39), activista d’Esquerra i esperantista.». Tots els noms, 2012.
  19. ↑ editor., Kökeny, L.,. Enciklopedio de Esperanto .... Literatura mondo, 1933-1934. 
  20. ↑ «Teatre Casal - Societat La Principal | Ajuntament de Vilafranca del Penedès». [Consulta: 25 desembre 2021].
  21. ↑ «Teatre Casal de Vilafranca :: Teatre Casal de Vilafranca del Penedès». [Consulta: 26 desembre 2021].

- - -

Santa Fe del Penedès 366

Puigdàlber 449

Pontons 556

Les Cabanyes 791

Pacs del Penedès 831

El Pla del Penedès 891

Sant Cugat Sesgarrigues 927

Vilobí del Penedès 1.071

Torrelavit 1.275

Font-rubí 1.430

Olesa de Bonesvalls 1.556

Castellví de la Marca 1.596

Avinyonet del Penedès 1.705

La Granada 1.866

Castellet i la Gornal 2.044

Sant Quintí de Mediona 2.131

Sant Llorenç d'Hortons 2.219

Mediona 2.251

Torrelles de Foix 2.307

Sant Pere de Riudebitlles 2.319

Sant Martí Sarroca 2.997

Subirats 3.008

Olèrdola 3.280

Gelida 6.151

Santa Margarida i els Monjos 6.459

Sant Sadurní d'Anoia 12.603

Vilafranca del Penedès 36.656

Montse Piñeiro - Museu d'Esperanto de Subirats

Radio Vilafranca

https://bitoteko.esperanto.es/xmlui/bitstream/handle/11013/4987/HEJS1966n.45.pdf?sequence=1

  • SOGAS, duc de la victoria 33 (vino)
  • Restaurant DOMINGO, Passeig San Francisco , 13
  • Carpinteria JORNER, Ramón Freixas, 34
  • Imprenta VIVES, Balmes 8
  • Automòbils JOSEP PERELLO, Calvo Sotelo 57
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Usuari:Alzinous/penedès_esperanto&oldid=34220894»