Usuari:Andri8/Esborrany

Esborrany de l'Adrià

Biografia

Vida Familiar

Joan Planella i Rodríguez I(1849/1850-1910)va néixer a Barcelona el 2 de Febrer de 1849, fill de Joaquim Planella i Parera i de Josefa Rodríguez Canalda. Pertanyia a una nissaga d'artistes catalans: Els Planella, de fet el seu pare era catedràtic de l'Escola de Belles Arts de Barcelona, Joan Planella va començar a assistir a les classes de l'escola de Belles Arts amb nomes nou anys, i va assistir a les classes d'entre altres professors de Ramon Martí i Alsina, Josep Arrau, Claudio Lorenzale, Lluís Rigalt, Joan Vicencs i Miquel Fluyxench. Graciés a les seves bones qualificacions va rebre una menció honorífica d'una medalla de plata l'any 1866, en les matèries de Dibuix del Natural, Colorit i Composició.

Primeres exposicions

El 1870, últim any del seus estudis, participà per primera vegada en una mostra, organitzada per la Societat per Exposicions de Belles Arts a Barcelona, on presentà un parell de pintures, un asistent a la cuina y un vell en pasatemps. Aquest fou l'inici de la seva carrera com a expositor, en la qual insistí al llarg de tota la seva vida. El 1871, va mostrar un total de quatre quadres, La dona domèstica, L'hivern de la vida, El día de sant Baldomero i Lo vingut de Roma. Aquest mateix any 1871 trobem també la seva obra a la Exposició d'Agricultura, Industria i Belles Arts, que tingué lloc a la Universitat de Barcelona i on va repetir amb dos dels títols anteriors La dona domèstica i Lo vingut de Roma als quals va afegir El mag, una còpia de Rembrandt (probablement del gravat títolat El doctor Faust de 1652). El 1872, exhibí en la Societat per Exposicions de Belles Arts a Barcelona Aspiracions oposades, La mitgdiada de l'obrer i El pensionat. El 1873 ¡¡Ay ton pare!! i el 1874 En tiemps de brema.

No satisfet amb exposar només a Barcelona sembla que aleshores va començar a fer-ho a Madrid. El 1871 exhibí El día de sant Baldomero en la seva primera participació a una Exposició Nacional de Belles Arts; mentre que el 1874 va presentar una pintura sobre fusta Assumpte de la fira del raval de Barcelona, estudi de la pintura de traps y teles fet amb molta veritat.

Estada a Roma

El 9 de febrer de 1875 presentà una instància per participar a les oposicions a la Pensió Fortuny, una beca recentment creada per Fernando Puig i Gibert, industrial de la branca tèxtil- el seu gendre Camil Fabra regentaria posteriorment la seva fàbrica, tot convertint-la en la famosa Fabra&Coats-, fou igualmentpolític i col·leccionista d'art que, conmogut per la mort de l'artista reusenc a Roma, es veié en l'obligació de fer de mecenes i millorar la formació de prometedors artistes a la capital italiana, a major glòria de l'art català. Aquesta pensió tindria una durada de dos anys, amb 3.000 pessetes anuals. Planella es va presentar a les proves, juntament amb altres companys dels quals destacaven Josep Maria Tamburini, Leopoldo Roca o Miquel Carbonell i Selva. A l'exercici final se'ls va encomanar d'escometre en una composició el tema del Sacrifici d'Abraham. Planella en resultà vencedor, i aquest mateix any es traslladà a Roma. A Roma va coincidir amb Antoni Fabrés, qui estava pensionat per la Diputació de Barcelona, així com altres companys com Arcadi Mas i Fondevila. Durant la seva estada a Roma, el seus progressos foren supervisats pel pintor José Casado del Alisa, director aleshores de l'Academia Espanyola de Belles Arts a Roma.El desig de Planella d'aprofundir en l'art clàssic italià el va moure a sol·licitar un permís per recórrer durant l'estiu de 1876 la resta d'Itàlia, i així poder conèixer altres monuments i obres d'art, museus i centres d'art. La Llotja li va concedir el permís, i va anar a Venècia i des de allà li va colpir la pintura de Giambattista Tiepolo havia executat per la volta de l'Esglèsia dels Descalços i que representava la traslació de la casa de Loreto (destruïda el 1915, a causa d'uns bombardejos durant la Primera Guerra Mundial).Com a obligació de primer any de pensionat, Planella havia de remetre a Llotja una còpia de l'obra d'un pintor important, i va creure-hi haver trobat el motiu del seu exercici com estudiant. Considerà que, a banda de que li agradés a ell, podia ser també del gust dels seus professors, car era una obra ambiciosa, difícil i de grans mides i, per tant, podia causar bona impressió. Un cop enllestida, el 4 de gener de 1877 s'envià de Roma a Barcelona. El 1877 acabà remetent més obres des de Roma, com un parell d'acadèmies al carbonet, exercicis de pensionat que van ingressar en els fons del museu de Llotja; així com una reproducció en aquarel·la del sostre de Venècia i el dibuix a llapis Un camperol romà per a l'exposició tómbola que tingué lloc a la Sala Parés, amb l'objectiu de recaptar fons per la vídua i orfes del malaguanyat dibuixant Tomàs Padró, mort sobtadament aquell any.

Retorn d'Itàlia i consolidació

Al seu retorn d'Itàlia, l'objectiu de Planella era assentar-se de manera estable i laboralment a Barcelona, la mort del seu pare el 9 de desembre de 1875 va permetre que el substituís en tornar a l'Escola de Belles Arts de la que n'havia estat catedràtic. El 1881 tornà a enviar un oli per un altra exposició tómbola, en aquest cas en honor al Sr Robert; encara que la participació més destacada d'aquest 1881 va ser els olis La verema i Cami de Montserrat, primer mostrats a l'Ateneu barcelonès i posteriormente a l'Exposició Nacional de Belles Arts a Madrid. De fet, la primera fou força elogiada per la premsa especialitzada i va ser adquirida per l'Estat, engrossint així el fons del Museu del Prado. L'èxit aconseguit per aquests dos quadres provocà que el seu nom comencés a ser conegut. Potser per això formà part del nodrit grup de pintors als quals se'ls va encomanar, el 1882,la decoració del paranimf del flamant edifici de l'Universitat de Barcelona, obra d'Elies Rogent.La seva intervenció s'hi limità a l'execució dels bustos de Pare Flórez i José de Mendoza que conformaven el fris de medallons d'espanyols il·lustres.

Entre el gener i el febrer de 1882 es van poder contemplar a la Sala Parés tres quadres de Planella: Una marina, Un llançer de Borbó encara que el que més va enlluernar fou El retrat del general Prendergast a cavall seguit del seu estat major, segons els comentaris de la època es tractava d'una obra realmente ambiciosa, aconseguida en la seva transcripció fidel al personatge. De fet, durant aquest anys Planella executà més retrats. Es el cas del retrat masculí del 1878, conservat al Museu Municipal de Nàutica del Masnou; el de Manuel Milà i Fontanals, encarregat per l'Ateneu Barcelonès el 1885; o el del matrimoni Galceran, també del 1885 i actualment al fons del MNAC.

Tanmateix, l'obra més important del 1882 i de la seva carrera, fou la primera versió de la seva famosa la nena obrera que no donà a conèixer fins a dos anys mes tard, al 1884 participà en les dues primeres exposicions que la Sala Parés va celebrar com a galeria d'art. En la primera, que va tenir lloc al gener, presentà, a la secció d'aquarel·les i dibuixos, un tipus de muntanya alta i Sant Climent de Llobregat mentre que en la segona, al desembre, un oli titulat Coqueteria. Tanmateix, i malgrat que a difèrencia de les anteriors no es conserva en cap catàleg, es coneix que a principis d'abril s'hi exposà La nena obrera, tal com ens ho diu la premsa. Poc després, La nena obrera s'exhibí a l'Exposició Nacional de Belles Arts de Madrid d'aquell any on va ser rebuda amb gran èxit i aconseguí una medalla de tercera classe. Durant la seva estada madrilenya, La nena obrera va ser acompanyada per una altre quadre conegut, Un llançer de Borbó. Aquestes dues obres van tornar a presentar-se l'any següent a Barcelona en la important: Primera exposició d'aquarel·la, dibuixos i pintures al oli i escultura, que organitzà el Centre d'acuarelistes de Barcelona al Museu Martorell. No obstant això, si Un llançer de Borbó era el mateix quadre que es va poder veure a Madrid, en canvi el de La nena obrera resultava ser una segona versió, feta per l'artista segurament com a conseqüència de l'èxit. A més, presentà, Al mercat. El triomf de la nena fou tal que inicià un periple, no només nacional, sinó fins i tot a l'estranger, que li va permetre donar a conèixer a més altres creacions seves menys conegudes. Planella va revalidar el reconeixement nacional en la següent Exposició de Belles Arts a Madrid, el 1887, on fou guardonat amb una medalla de plata, però per un quadre històric, Els comuners de Castella sortint de Valladolid al cap Juan de Padilla i el bisbe de Zamora, tot i que el premi era de categoria superior al del certamen anterior, sembla que la tela, de mides colossals, no va acabar d'agradar a tothom. Així el crític Fernanflor, des de les pàgines de La ilustración española y americana es planyia que Planella hagués abandonat la seva vena més realista, per endinsar-se amb pretensions megalòmanes en el terreny de la matxacada pintura d'història. Tanmateix, com ja va succeir amb la verema, el va acabar comprant l'Estat, i d'aquí que formi part de les col·leccions del museu del Prado i sigui, després de La nena obrera, el segon quadre, en teoria més conegut.

Últims anys

L'activitat expositiva de Planella es va diversificar: el 1887, participà al Saló de París novament amb La nena obrera, ciutat a la qual, sembla que tornà amb motiu de les Exposicions Universals del 1889 i 1900; el 1888, un altre cop a Barcelona, ara per l'Exposició Universal de Barcelona presentà la mateixa pintura, guardonada amb una medalla d'or de segona clase, el 1891, a més d'estar present amb Vendimiant, a la "Primera Exposició General de Belles Arts de Barcelona", participà en l'Exposició Internacional de Belles Arts de Berlín, tot essent igualment reconegut en una altra ciutat germànica, és a dir, medalla d'or de segona classe, novament per La nena obrera; i finalment, el 1893 en l'exposició artística celebrada al maig a l'Ateneu Barcelonès on porta Bon viatge i La pollita. Però, sobretot en l'Exposició Universal de Chicago on aconseguí una altra important condecoració, un cop més per La nena obrera. Aquests dos últims certàmens representen la fi de la seva trajectòria expositiva.

Després de la medalla aconseguida a Chicago, Joan Planella gairebé sembla desaparèixer, va seguir actiu, graciès a la seva vinculació al Cercle Artístic.Així, les últimes noticies que tenim seves són les que el relacionen amb aquesta entitat, quan la seva última assistència a una de les juntes de l'entitat el 31 de desembre de 1907. Durant la primera dècada del segle XX, el més rellevant fou l'encàrrec de dur a terme unes obres de pintura, del que sembla, havia de ser la decoració de la nova seu del Cercle al Passeig de Gràcia, el 1905. Malauradament, el lloguer en aquest espai durà ben poc, ja que l'edifici on hi eren es va vendre per al seu enderroc: així, a finals del 1909, ja s'havien traslladat novament, ara però a l'immoble del costat, la Casa Lleó Morera. Això ens permet parlar d'una altra decoració. Finalment Joan Planella va morir a Barcelona, el 1910.