Usuari:App1990/proves

La restauració de Carcassona per Viollet-le-Duc.

La ciutat de Carcassona, habitada des de l’Antiguitat, era protegida per una muralla galo-romana durant el Baix Imperi, no obstat la ciutat fou presa per visigots, sarraïns i francs respectivament. Després de la croada contra l’heretgia dels càtars, Carcassona fou assetjada i acabaria capitulant el 15 d’agost de 1209, per aquest motiu l’any 1226 quan el vescomtat de Carcassona quedà sota domini reial, el moment en que es convertí en una senescalia, es dotà de l’aparença de fortalesa que encara manté. L’any 1659, amb la signatura del tractat dels Pirineus, Carcassona s’empraria com a enclavament per protegir la frontera entre França i Catalunya, raó que motivaria la necessitat d'una fortalesa com aquesta. Arran de la degradació que havia sofert la ciutat, un cop el Rosselló fou annexionat al regne francès, les muralles s’empraren com a pedreres i els monuments restaren quasi en ruïnes. Fou així com algunes veus erudites de la ciutat es començaren a mobilitzar fins aconseguir el recolzament de l’inspector de monuments històrics nacionals, Prosper Mérimée. L’any 1820 començà a sorgir la idea que la ciutat no era només un conjunt de ruïnes, sinó un monument que calia protegir i preservar. Fou així com a nivell local s’endegà una lluita per salvar la ciutat gràcies a les pressions de la Societat de les arts i ciències de Carcassona, sota la direcció de Jean Pierre Cros-Mayrevieille.La tasca de restauració de la ciutat, s'atorgà a Eugène Viollet-le-Duc, el qual li aportaria de nou l’aparença medieval. Finalment la ciutat quedaria inscrita a la llista del Patrimoni Mundial de la UNESCO l’any 1997.

Els projectes i procés de restauració.

Castell de la ciutat de Carcassona amb la barbacana en primer terme, per E. Viollet-le-Duc.

L’any 1840 l’església de Saint-Nazaire és declarada Monument Històric per la Comissió de Monuments Històrics, la qual n’administra i supervisa les tasques de restauració. Prosper Mérimée ja havia notificat l’estat malmès de l’edifici, mentre que Jean-François Champagne, arquitecte local, també en realitzà un informe dels danys i la manca de manteniment. Com a resposta, el Ministeri de l’Interior francès assigna un pressupost de 1.000 francs per a l’estimació de la restauració de la capella de Radulphe a Champagne.

Dos anys més tard, Mayrevieille, inspector de monuments històrics, presenta un informe sobre les degradacions causades per la restauració de Champagne a la Comissió de Monuments Històrics. Aquesta, consegüentment encarrega a Viollet-le-Duc un informe sobre la catedral i la seva restauració en curs.

Presentat dos anys després, fa paleses les irregularitats i les gravetats de la restauració en la capella de Radulphe. L’opinió és recolzada per Mayrevieille, i Viollet-le-Duc obté l’empresa per a la restauració de Saint-Nazaire el 19 d’abril de 1844. A finals del mateix any presenta un informe, al qual suma a més de la reconstrucció, la finalització del campanar i la façana oest, no obstant això, sense destruir les traces de construccions primitives i retornant així la façana al seu estat pretèrit més probable. La resposta no es fa esperar, l’any 1845 Mérimée informa a Viollet-le-Duc que la Comissió, amb un escàs pressupost econòmic, no pot finançar les restauracions sinó només la consolidació. L'any 1846, Mérimée, pressionat per Mayrevieille, comissiona a Viollet-le-Duc per la realització d’un informe sobre la principal entrada a la ciutat, la porta Narbonesa.

Porta de l'església de Saint Vicent de Carcassona.

En el primer projecte de restauració proposat per Viollet-le-Duc, s’anunciava la necessitat d’eliminar les arquitectures parasitàries que obstruïen el pati i les parets. Plantejament que xoca frontalment amb la decisió de Lluís Napoleó d’excloure la fortalesa de la segona classe d’espais de guerra. Juntament amb una forta reacció local, Viollet-le-Duc envia una carta al Ministeri d’Interior per protestar en contra d’aquesta exclusió.

La ciutat és classificada de nou i la recent presa de consciència de la seva importància culmina en un nou programa de restauració que tanmateix, no s’acabaria realitzant del tot. S’inicien les primeres compres i destruccions de les barraques adjacents a la muralla per tal d’eliminar les construccions parasitàries, així com també se suprimeixen els materials més recents que trenquen amb l’harmonia medieval, aportant una visió més sanejada del monument.

Al projecte de 1853, amb un pressupost d’uns 217.000 de francs, pagats pel Ministeri de la Casa de l’Emperador, s’hi suma l’encàrrec de la restauració de la petita església de Saint-Gimer, situada als peus de la ciutat. Viollet-le-Duc presenta el projecte l’any 1852 i s’endega l’any següent. Aquestes tasques es realitzen amb altres projectes simultanis, com són la decoració de la sala principal del consistori, la realització d’una font pública davant de la porta Narbonesa i una oferta d’assessorament sobre la reconstrucció de la tribuna de Saint Vicent, a la part baixa de la ciutat.

L’any 1855 s’inicien els treballs a la fortalesa, centrats primerament a la part est, ja que es tracta de la part més visible des de ciutat. Les tasques avancen des de la torre Pinte, al límit sud del castell, fins a les torres del sud. A despit del projecte, no és un procés metòdic ja que restava a la voluntat del pressupost. A finals de la dècada dels anys cinquanta, la restauració arriba a l’altra banda de la muralla, amb la porta Narbonesa al punt de mira. A inicis de 1960 es consoliden els treballs de la part sud per completar-se amb el transcurs de quasi deu anys, situant-se ja a la part visigòtica. Aquest és un període tempestuós que estableix diferents etapes en el projecte de restauració, d’una banda a causa de l’escassetat de recursos, i de l’altra per les Guerres Franco-Prussianes, 1871-1872. La tasca de Viollet-le-Duc se centra en la restauració de les parts més significatives, avançant segons la importància dels elements per al seu estudi de l’arquitectura militar medieval. Era doncs una posada en pràctica de la seva teoria, tanmateix l’autonomia de les diferents parts convergeix per la unitat vertical que imposaven els projectes de Viollet-le-Duc.

La muralla i les torres

Amb les irrupcions bàrbares en terres gales moltes de les viles es fortificaren, més endavant els Visigots empraren i adoptaren aquestes construccions, tal com s’esdevingué a Narbona, Béziers, Agde, Tolouse i Carcassona. Alhora, els Visigots adoptaren les construccions romanes, prenent com a exemples els camps fortificats, les fosses i els talussos de terra. En el cas de Carcassona els murs de defensa s’aixecaren amb parament de petits aparells cúbics, emprant la terra com a element cohesionador, així com també maçoneria disposada a través per tal d’actuar com a bloqueig.

Postal de la ciutat de Carcassona a principis del segle XIX.

Viollet-le-Duc datà la muralla en dues etapes diferents, una primera del segle XII i una posterior del segle XIV. Mentre que en la primera s’optà per un mur amb merlets espessos, a principis del segle XIV, els nous sistemes d’atac requerienmillores en la poliorcètica, i s’emprà el mur nu. Pel que fa als seus merlets, es tracta dels més antics de tota França, construïts durant el decurs de les primeres croades, restaren intactes fins a la restauració violletiana. Si bé que aquests primers exemples daten del segle XI i XII, els que es disposen sobre les torres són de finals del segle XIII.

Pel que fa a les torres adossades a aquests murs defensius, es disposaven com un petit fort independent. Mentre que per la part exterior són cilíndriques, la cara adjacent a la vila és plana. En la primera planta s’estableix una comunicació amb l’interior i els camins de ronda; mentre que per la part exterior són closes per una fossa. Al pis superior, culminat amb merlets o cobertes enllosades amb pissarra, s’hi disposa una obertura de la façana a la part de la vila, i es comunica amb la muralla i les torres veïnes per mitjà de ponts elevats, permetent així la circulació i una millor defensa de la ciutat.

Algunes d’aquestes torres presenten una poterna la qual comunica amb l’exterior des d’aquest segon nivell, fet que implicava l’ús d’una escala mòbil des de fora per tal d’accedir a dins, la qual era a més, protegida per una barrera aixecada en fusta.

La Torre del Tresor

Construïda entre els segles XIII i XIV, segueix la disposició exterior de la resta de torres, plana a la cara interior i cilíndrica a l’exterior. L’ús defensiu conformava el seu interior, en el qual es disposaven dos pisos sota el nivell del sòl de la vila, i dos pisos superiors. D’aquestes plantes en destacava l’ús de contraforts a l’interior. Mentre el primer pis presentava una xemeneia i dues portes, comunicant amb el sòl exterior de la ciutat i amb l’oficina del cap, així com també disposava de dues latrines. D’altra banda destaca el tercer pis, el qual obria pas a un camí de ronda a cel obert que cloïa al centre una sala amb dues finestres.

La defensa del Castell i la Barbacana

El castell, datat del segle XII època en que els primers vescomtes el modificaren, contenia pròpiament una defensa isolada, més potent i resistent, anomenada Donjon. I és que com s’esdevenia en moltes ciutats medievals, el castell era situat en el punt més elevat i amb una defensa més acurada. A més a més, el curs del riu podia fer variar la distribució de la ciutat i millorar-ne la defensa ja que a l’altra banda d’aquest s’hi solia disposar una defensa avançada gràcies a l’ús dels ponts. La línia de la muralla podia ser declinada i còncava degut als mètodes constructius.

Les entrades al castell són protegides per obres avançades en el terreny, essent murs previs a la muralla o al castell. Així, es deixava un espai emprat com a pati d’armes, permetent en la defensa de la ciutat, la disposició d’una primera tropa que rebria un primer atac enemic. Aquests espais podien ser lleugerament més elevats, amb fossat i tanques, restant les portes als laterals, de ta l manera que s’obligava a l’enemic a restar en front del mur.

La bastida de Saint Louis vista des de la part oest.

Amb l’avenç de les tècniques de guerra, les muralles s’haurien d’adaptar als nous requeriments, fet que ho demostra l’ús de pendents més accentuades i fins i tot l’ús de torres mòbils.Val a dir que aquest afany per a la protecció de la ciutat fou resultat de les primeres croades, en que es procurar dotar de millor defensa a les ciutats, i especialment en el cas de Carcassona, la qual havia de comptar amb la millor defensa. És per aquest motiu que s’aixecà a més una enorme torre, coneguda com la Barbacana, aixecada sobre el turó contigu al castell, s’estén fins la riba del riu Aude per mitjà de la disposició de rampes. Tanmateix, la torre seria destruïda l’any 1821 amb la construcció d’un molí, si bé que restaven els fonaments i les rampes del costat del castell. Pel costat de la vila, el castell restava defensat per una altra barbacana situada davant del fossat, amb una porta principal defensada la qual donava pas a aquesta segona construcció.

Amb Philiphe le Hardi i la guerra contra la Corona Catalanoaragonesa, la ciutat esdevé el punt neuràlgic de la frontera entre ambdós territoris. Per aquest motiu s’elevaren les torres, cobertes i portes del costat est, mentre que es repararen les muralles i torres de la banda visigòtica. Malgrat tot, es tractava d’una construcció pensada per a resistir un atac a peu.

El castell fou ocupat fins a les darreries del segle XIX, emprat per les guarnicions militars, transformant la construcció a la seva conveniència, per aquest motiu Viollet-le-Duc prengué com a referència per a la restauració les construccions del segle XIII, ja que considerava que era el moment de màxima esplendor de les construccions importants com les fortaleses, coincidint amb l’auge del desplegament del sistema feudal.

Saint Nazaire

Basílica de Saint Nazaire des de l'exterior.

La basílica de Saint-Nazaire constitueix un clar exemple més del paper que tingué l’estil ogival del nord en la seva influència a la zona del Midi francès, és doncs, una mostra de dos estils, romànic i gòtic. La planta es constituïa per una nau central amb dues de laterals unides pel transsepte, conjunt que data del segle XI.

Amb l’entrada del Vescomtat de Carcassona al regne francès, el bisbe Radulphe ordenà la construcció d’una capella al final del braç esquerre del transsepte.

Més endavant, al segle XIV el bisbe Pierre de Rochefort ordenà la demolició del cor, els transseptes romànics i aixecar de bell nou la part oriental.

Tanmateix en conservà la disposició tradicional, aprofitant les restes de la nau romana, com per exemple els pilars i columnes. Rochefort destinà grans esforços per dotar de sumptuositat i riquesa la humil catedral.

Seguint aquesta voluntat, al segle XV s’aixecà la capella de Radulphe. El santuari fou decorat bastament per estàtues dels apòstols i pintures.

En el claustre també s’observen algunes d’aquestes mostres de riquesa i ornamentació, com és el cas dels dos sagraris disposats en armaris dobles, on es guardaven tresors, des de vasos sagrats, reliquiaris i altres objectes valuosos.

No obstant això, cal tenir present que es tractava també d’una defensa ja que dominava bona part de la mur alla occidental de la ciutat.

El problema de la clonació arquitectònica

L’any 1899 La Societat Local de les arts i les ciències inicià els primers informes sobre les cobertes que es realitzaren en la restauració de Carcassona.En aquests es condemnà decisió de Viollet-le-Duc optant per a les pissarres negres en lloc de la ceràmica que s’emprava habitualment. No obstant, altres opinions favorables a l’elecció al·legaven que aquesta decisió era correcta ja que en un dibuix de Carcassona datat l’any 1462 s’hi observaven cobertes amb una inclinació que s’adequaria millor a la pissarra en lloc de la ceràmica. A més, una altra raó era l’existència d’altres usos de pissarra a menys de vint quilòmetres de la ciutat, havent fins i tot una regió que contenia en abundància aquest material. Aquesta discussió fa palesa la problemàtica de la restauració estilística d'Eugène Viollet-le-Duc, el qual apostava per a l’actualització dels edificis segons les noves funcions i modes. Plantejava així una restauració que recuperés un estat concret de l’obra d’art, en tant que aquesta era considerada objecte d’estudi científic, i és que considerava que els monuments restaven impregnats per la pàtina del temps.

Vista de la coberta amb pissarra.

En els seus plantejaments no es pot discernir entre teoria de la restauració i teoria arquitectònica, inseparable des dels seus postulats sobre la història de l’art. Per tal de restaurar una obra incomplerta calia obrar a raó d’una unitat d’estil, és a dir, recuperar l’estat primitiu, eliminant els afegits posteriors. D’aquesta manera s’obtenia un estat ideal, encara que caigués en l’error del fals històric, però guanyava en aspecte complert i perfecte, acostant-se així a un origen més pur que l’autèntic, obtenint un monument ideal. Contemplava l’opció de fer novament una obra incomplerta segons la unitat de l’estil, de tal manera que es podia recuperar l’estat primitiu de l’obra d’art, i fins i tot, un estat més idealitzat, obviant la petjada del transcurs del temps. Es tractava de la paradoxa de la restauració estilística, cercant l’estat originari de l’obra, tal com fou plantejada pels primers artífexs, es podia fer un pas més per tal d’aconseguir-la tal com hauria d’haver estat. Prèviament a la restauració proposava iniciar un estudi complet i personal, segons els plantejaments de les generacions anteriors, és a dir que requeria del coneixement de les arquitectures antigues.

«

Que estudii el que s'ha fet i que es serveixi d'aquest estudi raonant l'aplicació, partint sempre del punt conegut per entrar resoltament en el problema imposat per les noves condicions, que no adopti una forma del passat com l'expressió d'una necessitat que pot subsistir, sinó com un aprenentatge, no com a model tradicional i invariable, i així, en lloc d'aquesta amalgama de formes recollides d'arreu, que constitueixen el que avui es diu Arquitectura, pugui nèixer d'un art del que sigui amo i el dugui a l'encuny de la nostra civilització i dels nostres gustos.

»

Les obres, com el cas de Carcassona havien de ser restaurades segons les lleis de l’estil que la regien, esdevenint perfecta i complerta. En el cas dels edificis gòtics, l’aplicació d’aquest plantejament fou molt fructífer ja que responien a aquest principi unitàri, i per tant resultava molt més simple reproduir per deducció els elements deteriorats o desapareguts. Tanmateix hom no pot obviar que si bé sovint són falsos històrics o en resulten monuments massa idealitzats, aquestes còpies o clons poden fonamentar el coneixement dels ciutadants en el marc de la cultura de consum.

Bibliografia

• Amiel, C., Martinat, J., Pinies, J., Poisson, O., Satge, P., i Signoles, A., C., J., J., O., P., I A.. De la place forte au monument: La restauration de la Cité de Carcassonne au XIXe siècle.. París: Editions du Patrimoine, 2000. 
• Baridon, L. L'imaginaire scientifique de Viollet-le-Duc. París: Harmattan, 1996. 
• Bruce, C.; David, O. «Contested identities: the dissonant heritage of european towns walls and walled towns». International Journal of Heritage Studies, 12, 3, 5-2006, pàg. 234-254.
• Domènech Roura, P. «A propósito de Viollet-le-Duc, 1814-1879». Cuadernos de Arquitectura, 4, 12-1945, pàg. 2-15.
• González-Varas, I. Conservación de bienes culturales. Madrid: Cátedra, 1999. 
• Gout, P. Viollet-le-Duc: sa vie, son oeuvre, sa doctrine. París: Champion, 1914. 
• Hearn, M. F. The Architectural theory of Viollet-le-Duc: readings and commentary. Cambridge: MIT Press, 1990. 
• Hernández Martínez, A. La clonación arquitectónica. Madrid: Siruela, 2007. 
• Panouillé, J. P.. La Cité de Carcassonne. París: Editions du Patrimoine, 1998. 
• Poissont, Hugues, Olivier, Laurent. La cathédrale de Saint-Michel de Carcassone, monuments historiques et objets d'art du Languedoc-Roussillon. Montpeiller: DRAC Languedoc-Roussillon, 2012. 
• Prevsner, N. Ruskin and Viollet-le-Duc: englishness and frenchness in the appreciation of Gothic architecture. London: Thames and Hudson, 1969. 
• Viollet-le-Duc, E. Encyclopédie medievale. París: Bibliothèque de l'Image, 2004. 
• Viollet-le-Duc, E. Histoire d'une fortresse. París: Bibliothèque d'éducatio et de recreation, 1978. 
• Viollet-le-Duc, E. La Cité de Carcassone. París: Morell, 1888. 

Enllaços externs

• «Base de dades documentals Architecture-Mérimée». Departament d'Arquitectura i Patrimoni.
• Pàgina oficial de la vila de Carcassona
• Informe de Viollet-le-Duc sobre la ciutat medieval de Carcassona